Quin era el meu punt?

Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Avui no era el dia apropiat per pujar a l'ermita a acabar-una ampolla de Montevideo. Quin era el meu punt? Perquè quan estàvem acabant-nos l'ampolla l'ermita va exhalar un bram gutural des de les seues entranyes i va retrunyir per tota la vall pels quatre costats de la vall i les portes es van obrir com si fóren les putes portes de l'infern i van començar a eixir monstres de tots els colors i tamanys, amb l'església en un contrapicat blau obscur embolicada en tètrics núvols i nosaltres cotxes ajudeu-me, fugint de Chtulhu direcció la Quinta Managüa.


Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Perquè vam començar a parlar d'extraterrestres i d'estrelles, de les piràmides que apunten al cel. Què justet que dues civilitzacions punteres separades per un mar de dubtes es posen a construir piràmides. Però i si la construcció de les piràmides intentés simular el que efectivament ja és Santana, el que no necessita Santana per efectivament ser-ho, i si Santana apunta directament a aquesta maleïda estrella nana a la intermitent emissió de llarg abast de la qual donem sentit amb la nostra percepció distorsionada? Més prompte ho hagueres dit: la rosa dels vents es descargola com si fos una vàlvula que activa el mecanisme que comença a desenganxar la nau Santana XII, amb el soroll teutònic d’un engranatge de pedra vam començar a elevar-nos sobre una cascada de fum fúcsia, i casa nostra es fa xicoteta, i els terrenys quadriculats es fan xicotets, i Rus es fa xicotet.



 Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Perquè vam començar a parlar del culte a la fertilitat, i de com Déu va separar salomònicament el pit de la contornà, creant així Santa Anna i el Puig respectivament. i de sobte comença a caure una rosada lletosa i ens preguntem si acàs serà pel bukkake còsmic d'estrelles, però la intensitat de la llet va augmentant en quantitat i densitat i a l’alçar la mirada contemplem bocabadats com la punta del campanar emana un guèiser de llet materna, ancestral, primigènia, borbolls de lactància subterrània per fi ixen a l’obscuritat i cauen sobre el nostre rostre estupefacte, nodrint les nostres profecies, amamantant els nostres somnis mentre la lluna plora formatge. La teta de la terreta ens fa créixer.

Santa Anna per l'Est


Cap a llevant trobem un medi físic únicament exclusiu i fi com una banda d'arròs amb més remulla i abancalaments que sépia i cigales del ultraterreno. Si esta porció entre la bètica i ibèria fos com l'arròs al forn es tractaria doncs del sagí fluid i ondulant entre les costelles que es disparen al cel des de les profunditats tel·luriques recobertes per una grossa crosta de sediments del Joanmoleonensis inferior, una cosa així com un pastís ben remenejat de cadàvers exquisits de diferents èpoques i dogmes existencials. En quant a la història del lloc des d'un punt de vista llevantinista, que enguany també es queda a primera divisió, remarcar que ha sigut la vessant predilecte entre les llargues sagues d'eremites i anacoretes del turó per pixar a gust mentre es veia nàixer de nou el sol de sa puta mare, coneguda entre els socarrats com a serra d'Alzira o la Murta. Tot açò des de que les dones de la família Borja avorrides es dedicaren a fundar monestirs i ermites per acollir tots els bastards que sa santedats anaven deixant pel camí a la glòria agroterrenal, com ho indica una rosa dels vents que té més de vent que de rosa. Tornant a la història en si mateix recalcar que la pixera de tantes beneïdes persones al llarg de les centúries s'ha anat acumulant prèvia filtració a l'aljub sobre el que està l'ermita, assentada sobre roca i aigua tot temps, i es repartida per tubs subterrànis entre les poblacions veïnes on se li reconeixen beneficis místics i fisiològics anomenant-la acuradament i més coneguda entre els forasters com "aigua potable de l'aixeta". Esta aigua ha sigut tant apreciada que durant un temps es va omplir la mar amb ella, però la queixa dels pescadors va fer tirar la iniciativa enrere ja que estaven farts de menjar només llises i barbs i la destrucció del teixit empresarial dels empaquetadors de quilos de sal. Al 'entorn natural per la vessant est destaquen els fardatxos, alguns creuats amb iguanodonts, i caragols carnívors que es xuplen els cucs com si foren espaguetis del menjador escolar, remarcar algun que altre madrileny estiuejant de Cullera en estat semisalvatge, fàcil de reconéixer pel seu seu característic accent centreeuropeu d'Alcorcón. I recordeu, si mireu cap a llevant des de Santa Anna no voreu ni Navarrés ni la cúpula de la mort d'Estubeny. Visca la Llosa i sus palmeras.  

Con clave de Fu (#3): La imatgeria bíblica al pop independent

No sóc creient, però sóc molt fan de la programació televisiva de Setmana Santa, de la imatgeria gore del catolicisme i de les referències bíbliques a la música. Sobre aquestes últimes intentaré fer-vos tres cèntims (pel que fa a l’àmbit estatal i sud-americà), aprofitant així l’avinentesa per a, de pas, introduir un poc de contingut religiós a aquest bloq que ha estat en boca de tothom durant aquestes últimes setmanes.

I no només aquest bloq, sinó també la comunitat catòlica sud-americana, que veu l’elecció del papa argentí com una benedicció de Déu (Nicolàs Maduro fins i tot va bromejar sobre si Chàvez havia influït des del cel en el resultat del Conclave). Però els components del primer grup que anem a escoltar no son ni argentins ni veneçolans, sinó xilens, i han adaptat un cant catequista que té com a motiu central el passatge del diluvi i la construcció d'una arca per part de Noè. El resultat final ens pot donar una idea de la joia que aquestos dies han viscut els catòlics sud-americans (atenció al desenllaç gòspel). 


Jahvè va dir a Noè: «Entreu a l'arca tu i tota la teva família, perquè tu ets l'únic just que he vist en aquesta generació. De tots els animals purs prendràs per a tu set parelles, el mascle amb la seva femella (…) perquè sobrevisqui la casta sobre la faç de tota la terra. Perquè d’aquí a set dies faré ploure sobre la terra durant quaranta dies i quaranta nits, i exterminaré de sobre la faç de la terra tots els éssers que vaig fer». Gn 7:1-4

Però si algú té autoritat pel que fa a les referències bíbliques al pop independent, eixe és Fernando Alfaro, qui ha sigut sempre un especialista en travestir i barroeritzar les sagrades escritures (i qui, per cert, ve a València el 20 d’Abril amb el seu antic grup Chucho (els que hem nascut uns quants anys tard agraïm que a les hueles de l’indie se’ls acaben els diners per a droga)), fins al punt que un retor d’Albacete li va dedicar un article a una revista universitària de teologia, localitzant totes les referències bíbliques espargides al llarg de la seua extensa carrera.

La cançó de Chucho al respecte que més m’agrada és aquesta visió macabra i carnal de la Immaculada Concepció que va escriure amb només 15 anys, i que inclou versos com:
El ángel inseminador fecundó a su hija,
su sexo como una serpiente emponzoñó su alma,
la culpa negra creció y oscureció la vida
y el pelo se extendió y cubrió toda vergüenza insana.



I segur que a Fernando no li costaria molt depravar la Bíblia, perquè aquesta, benvolguts amics, ja és prou depravada de per sí, i els detractors del gore haurien de considerar-la un precedent d’honor. Recordeu, si no, el passatge del sacrifici d’Isaac:
Déu va temptar Abraham. Li va dir: ... «Pren el teu fill, el teu únic, a qui estimes, Isaac, vés al país de Moira i ofereix-lo allà en holocaust en una de les muntanyes, la que jo et diga». Abraham es va aixecar de matinada, va preparar l'ase i prengué amb ell dos mossos i el seu fill Isaac. Va partir la llenya de l'holocaust i es va posar en marxa cap al lloc que Déu havia indicat. Al tercer dia Abraham alçà els ulls i va veure de lluny l'indret. Llavors va dir Abraham als seus mossos: «Quedeu-vos aquí amb l'ase» ... Va prendre Abraham la llenya de l'holocaust, la va carregar sobre el seu fill Isaac, va prendre a la mà el foc i el ganivet, i se’n van anar els dos junts ... Arribats al lloc que Déu havia indicat, va construir Abraham l'altar i va disposar la llenya; lligà el seu fill Isaac, i el posà a l'ara, a sobre de la llenya. Va allargar Abraham la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill, però el cridà l'Àngel del Senyor des del cel dient: «Abraham, Abraham». Ell va dir: «Sóc aquí». Va continuar l'Àngel: «No allargues la mà contra el nen, no li faces res, que ara ja sé que ets temorós de Déu, ja que no m'has negat el teu únic fill». Gn 22:1-12

Els madrilers Ornamento y Delito, acostumats a incloure tesis filosòfiques pròpies a les seues cançons, reinterpreten aquestes últimes paraules de Déu a Abraham, tot fent una espècie de radiografia psicològica de la fe.  



I fins ací els tres cèntims. Espere que sigueu molt bons estes vacances de Setmana Santa, i que purifiqueu el vostre esperit amb un munt de música sacra.

Tontocràcia Actualitat


votacions, violacions
mercats, merders
realitats ficcionades

promeses, ceguera
conglomerat, suor
porres de fer l'amor mentre es corre

portesta vocal, insuficiència
parsimònia neopaleolítica
dame pan y llámame tonto

Marjals i llacs

Com un text tant erm pot tractar sobre els vergers?
com la marjal pot ser un llac calcari de terres baixes gran somer,
com pot ser només això? com?
Com et cap això al teu enciclopèdic cap?
No has clavat els teus peus a la marjal d'Almenara
mentre el seu tarquim esvarós llisca entre els dits dels peus,
obscé misteri entre la vida i la descomposició
No t'has clavat entre els canyissos de Pego per fer l'amor
amb aquells cants d'aus salvatges disfressats entre la foscor,
licors, vent i ràfegues humides sota la capa d'un gran mag
No has observat brollar un ullal del no-res a Gandia
tan efímer, tan fràgil i més antic que la torre i el palau,
les minúscules i perfectes ones verdoses vora els joncs
Tu no saps que és llepar la salicòrnia amarga i salada
a les muntanyes blanques de Santa Pola,
besos amb llengua d'arena amerada
No has vist pastar les polles d'aigua sota el plugim
des de la muntanyeta dels sants de Sueca,
últim sagrat balcó de la sacrosanta Ribera sobre la mare mar
I l'espill de joier que és l'albufera de València
on es mira la mediterrània abans de dir-nos a tots la molt bona nit,
les fustes del port de Catarroja ja no saben on mirar
Amb totes les cabòries d'eixa llista m'he fixat a un altre punt
on molts altres punts em cridaven, tant diferent, tant proper, tant conegut
Aran, era val de la vall: llac silici alt menut profund i molt profund
M'ha sobrat per recordar-te estirada sobre les pedres escalfades pel sol
a la vora del més alt i fred dels llacs dels pirineus on l'estiu és generós
el teu somriure tranquil sota les ulleres de sol mentre em miraves
intuïsc amb sorneguera, mentre jo nadava lliurement en pilotes
esperant que un gran grup d'excursionistes jubilats centreeuropeus
passés ràpid i poder eixir nu abans de no tenir una hipotèrmia
Escrivint açò trenque una promesa que m'havia fet a mi mateix
Però la força de la memòria i les imatges és més fort que la voluntat
com una magdalena mullada en té contra tota la moral occidental
Tot queda en casa i més ara que puc somriure amb sinceritat
la sinceritat de saber que en aquell moment vaig ser feliç
aleshores ho sabia, però ara al cap dels anys, en sóc totalment conscient
i somric perquè ara també en sóc totalment conscient
que no tornaré a banyar-me al mateix llac encara que hi torne,
no seran els excursionistes, no serà aquell sol i aquell oreig,
no serà la neu igual als pics, no seràs tu sobre les roques amb les ulleres...
Tinc la satisfacció de saber que hi ha hagut un llac on em vaig banyar
i la satisfacció de saber que encara em queden tots els llacs de nou per mullar-me

Con clave de Fu (#2): Música dispersa i perfecció lírica

La música i la poesia sempre han anel·lat mitocondrialitzar-se recíprocament al llarg de la història de l’art: Els poetes, trencant-se el cap per dotar els seus versos de musicalitat, i els cantants per acompanyar els seus acords amb lletres que concreten una figuració que la música, en la seua condició de llenguatge sensorial, només pot suggerir o deixar a la completa subjectivitat de l’oient.

Només en uns pocs casos s’ha aconseguit arribar a una cohesió total, tot fent que la lletra esdevinguera un instrument més (tornant-la així un instrument sensorial, un llenguatge universal), i que la música potenciara totes les seues capacitats semàntiques (tornant-la així un llenguatge articulat, un instrument de comunicació literal). El cas de Música Dispersa és un d’ells.

Potser haver viscut la Barcelona hippie de finals dels anys seixanta els va ajudar a alcançar aquesta fita, ja que, entre les moltes convencions que aquella revolució psiquedèl·lica estava disposada a enderrocar es trobava, com no, el llenguatge pròpiament dit.

Amb una ingestió prèvia d’àcid, els hippies aconseguien obtindre moltes formes alternatives de comunicació: una comunicació extrasensorial mitjançant una connexió còsmica amb el fluxe de la matèria o una empatia panteísta envers la naturalesa, una comunicació sensorial mitjançant l’aclaparació tàctil o el sexe lliure, però també una comunicació articulada en una llengua completament bàrbara (des del punt de vista de la lògica) amb la qual entendre’s perfectament amb els combregats que es troben en el mateix estat alterat de la consciència.

Ara imagineu-vos-ho: estem a finals dels anys seixanta, anem fins el cul d’àcid i ens posem a parlar un llenguatge semblant al dels nadons (potser, parlant en termes de Huxley, als nadons encara no se’ls haja tancat l’embut i aquest siga el llenguatge de la vertadera intel·ligència lliure). Llavors algú es posa a tocar una flauta travessera que ens fa projectar-nos i dissoldre’ns en corrents freqüencials que ens condueixen a un turó primordial. Fins i tot els neutrins peguen darrere en fulgors ectoplàsmics com a rates quàntiques d’Hamelín. La cosa esdevindría alguna cosa més que un simple taral·leig i, des de dalt del turó, segur que aconseguiriem allò que la NASA i els Beatles mai han pogut aconseguir: posar-nos finalment en contacte amb els extraterrestres.

Con clave de Fu (#1): Corcobado sense interruptor de Déu.

A nadie és la cançó que canta Déu des de la seua solitud cimera, després de l’autodestrucció de la seua pròpia creació. Un cant desconsolat davant les nefastes espectatives d’una eternitat turmentadora de la qual la seua ara inoportuna immortalitat mai el deixarà escapar, amb l’única companyia d’un profund sentiment de culpa (per fi tasta la seua pròpia medicina!) que no podrà deixar de sentir, degut al fracàs del seu experiment fallit. Així, aquesta cançó esdevé, al remat, una bella i depressiva blasfèmia en la qual Déu és abandonat a la seua pròpia sort a un infinit de desolació eterna on el final que li va sentenciar Nietzsche es converteix en un anhel inabastable.

Javier Corcobado és un cantant que, tot i aquestos temptejos amb la poesia maleïda (i amb l’experimentació musical, en altres talls), conserva el tarannà dels grans cantants melòdics del segle passat, aconseguint que alguns oïents despistats del gran públic s’aproximen a la seua obra i, potser al no trobar-se amb la lletra anodina que promet el format, li deixen als comentaris de Youtube (de la citada cançó) algunes perles com aquesta:

«Se nota grandemente lo vacío que está este tipo, la falta de vida, de alegría, de Dios. Simplemente, la falta de Dios. ¿Dónde están realmente la poesía y la melodía? ¿En sus palabras vacías? ¿En su soledad absurda? ¿O en su estupidez humana, al desear hundirse en su dolor sin sentido y llevarse consigo a otros vacíos más?»

Amb tots vostès, Javier Corcobado:

Cant a la que l'entenga


Alçar-se de nou a un lloc que no coneixes
a una casa d'acollida temporal, amable i totalment aliena
amb una careta al teu costat, com acabada d'estrenar
i un tebi cosset davall les flassades estovades i rebolicades
com d'estrena, però de dia de nadal, amb uns bons padrins.
Ajeguda de costat, com deixada caure gràcilment
estirada amb la naturalitat de les seues corbes
que es pleguen i estiren més enllà d'una malla espacio-temporal
i el tacte furtat a les flors del meu jardí a la seua pell
la poca llum de l'aurora et fa encara més aclaparadora
et reconec per un instant, Dànae, entre els llençols i els tons daurats
Assedegat de nou d'un vi que no recorde des d'anit.
Recorde, un poc, la conversa sobre el pimentó torrat...
i la incommensurable col·lecció de vídeos porno del Vicent
a Salomé ballant la dansa dels set vels a una abadia del Canigó
i alguna referència curta a algun director italià mort fa temps
dels antics estudis sobre la depravació sexual dels pingüins adelaida
el corrupte món dels certàmens musicals i dels cacics dels pentagrames
de com es couen les taronges la nit de la foguera al coll del porquet de sant Antoni
de com el món ens ha unit i ens ha separat...i res!, ací estem i ací casualment ens hem trobat!
No cal que et desperte, crec, o millor, intuïsc
de fet dubte de fer-te un bes
senzill, tendre, amb un regust ja d'enyorança
l'enyorança pel que em compartit atrotinadament
com píndoles concentrades nostres
subministrades en repetides i intenses dosis,
em quede amb això
i alguna cosa supose que et dixaré.
No sé si ens tornarem a vore
això no ho decidisc jo,
ni sé qui ho fa i m'agradaria saber-ho...
Un bes no costa res, al blanc front perfumat
quan tanque la porta espere no desvetlar-la.
Al carrer el sol del matí em llepa la pell
em reconforta i alhora els sorolls m'alteren sobremanera
i pense que ja hi ha massa drames al món
i més a la tele que no als teatres que tanquen
i que ja no estem per això i per allò
i que sí, som com un riu que fluix
(cap on no sé, el que importa és el cabdal)
i ara fluïsc avinguda avall buscant un bus
i es veu a distància que somric, marca de la casa
per res en concret i per tot en general.
Sóc l'embranzida d'un riu torrencial,
el mediterrani a la tardor.
Coneix-te a tu mateix, píndola de bades, ...de res!

Breu diccionari democràtic, vol. I


demo Pantalla de prova. Per exemple: "Ie tio, m'han dixat una demo de la democràcia, però no puc passar-me la transició, aixina que crec que no em compraré l'original..."

democlàstia  Res per al poble, però sense el poble (o algo aixina)


democrazy "Johnny, la gente està muy loca"


demolició (gr. demos, "poble" + ll. lĭcĭtum) f  Enderrocament popular i lícit d’efígies dictatorials (hagen sigut demoplastificades o no)


demoplàstia f Acció d’aplicar bottox (mitjançant el dret de bott) a efígies dictatorials


demorràgia Quan el sistema fa sangs per tots els costats


demoscòpia (gr. demos, "poble" + angl. copy "còpia"). Procés de mímesi mitjançant el qual un poble acaba assimilant les costums i modus vivendi (i operandi) d’un altre poble sense parar-se a observar-lo massa detingudament. Per exemple: “El País Valencià és una demoscòpia dels Estats Units d’Amèrica”


demostracció (gr. demos "poble" + ll. tractiōne "tracció" ) f Acció o empresa efectuada per un o diversos moviments alternatius de poder popular. Per exemple: “L’assalt violent al congrés de l'altre dia va ser una demostracció flagrant de poder popular”

rei guenyo



Em autoproclamar el rei del mesquí!
Rei de la dificultat i tarcipuesto!
Rei del mediocre i retorçat!
Rei de l'error i de tot el atrofiat,
del contradictori i complicat!
Em poso de peu sobre el tron ​​de fil de coure
disposat a rebre les vostres lloances!
Disposat a donar-me un bany de masses,
que em porteu a coll fins al nostre final,
el de tots nosaltres!
Des la figa a la tomba,
reclamem la nostra mediocritat i fem-un crit!
Militemos per ella, dicotiledóneo poble de follets sobre la calç!
Jo us portaré fins a la perdició,
com Lemmings cap a l'abisme,
perquè jo he vist a déu i m'ha picat l'ullet!
Emocionémonos davant l'insubstancial!
Reclamem la etèria reconciliació entre l'absurd i res de res!
Omplim les nostres ments de paraules buides,
perquè els nostres ulls ja estan bastant bruts de merda!
Deixeu que els plebeus s'acostin al meu!
Jo els portaré fins les més altes quotes del ridícul i la decepció!
Jo els conduiré a la màxima expressió del tedi,
des de la prehistòria fins al final de l'ou,
del chocho fins a la tomba!
Sempre seré el vostre rei guenyo nu!

Llarga vida al rei! (Talleu el cap!)
Llarga vida al rei! (Talleu el cap!)


Torne a València



Sobtadament torne a València, torne a Jesús, torne a casa mossèn Fenollar!
Torne a la vida normal, un més a la ciutat, alleugerat
Amb dol i agraïment t’has acomiadat d’aquest dessaborit estiu tant llarg
Creixerem molt i fotrem més
Treballarem dur i riurem de segur
Passejarem pels cims i nadarem a les gorges
Però mai més serà igual doncs ha mort
I no tornarà a reviscolar de nou
L’empelt groc a la branca blava argentada
Granotes de fusta s’enfonsen a la sèquia infinita
Amb el seu gutural crec-crec
amb la seua fútil fe amb la flotabilitat
assut és acrònim de l’eros i el thanatos
mai m’han faltat els rius i les sèquies a la vida
el fluir de les aigües, típiques al·legories
per alguna cosa els paradigmes ho són
Et cante aquest chau sense melodia
I sense nombre, com voldria el mestre Mario
Ones venen ones van, mestre Vicent:
“quan creus que tens tot s'esmuny.”
Bese aquest vers a la pantalla amb lascívia
Una i altra volta fent-lo el meu nou amant
Junt a la vella màxima de Delfos
Passaré nits en vetlla amb l’escut del Tirant
Riu amunt, vida avall
Ha mort per sempre el meu amor vital
La força que sempre m’ha emprés
El seny que sempre m’ha estret
I la visió abnegada d’una realitat
Mel amb fel
Perdut a un món d’opcions banals
Renegat d’una existència banal
Allò que hem perdut a les platges de Dénia
No ho robaren ni els pirates barbarescos
Allò que m’han furtat mai ningú ho sabrà estimar igual
Serà més valorat o aprofitat, pot ser, però mai tan estimat, necessari
He perdut tot el cor, mig seny i moltes llàgrimes
Ja no tinc a qui cantar només que al buit
Ja no sé que vol dir estimar per primera volta
Jo que sempre vaig ser l’enamoradís
Cap i mans els tinc ple de coses i pensaments per ser feliç
Però he perdut una nineta com l’ungla
I sense eixa companyia subtil tot és igual, ple que no
Totes les travesses he perdut de fa un any
I encara que no sé el resultat final
Entre els queixals i la llengua surant
El regust de pèrdua se m’ha fet constant
Açò és el final de mitja vida
Jo seré el botxí, però tu l’has soterrat
Corcant no només l’amor sinó la il·lusió
Jo mate l’amor de mitja vida, tu l’esperança en l’altra mitja
 Amb un bes t’arrancaria tots els tendons i els dolors
No vull vore’t però et busque secretament a tots els llocs
Ens estimaren sempre, ens odiarem de quan en quan
Però mai més ens voldran tant

Insomnis


tancarem els ulls quan les pupil·les es rendeixquen 
quan callen les paraules que pronuncien les nostres boques

tancarem el ulls quan ploguen somriures
per impregnar-nos

tancarem els ulls quan el temps deixe de ser la balança injusta predominant
quan les hores passen, desapercebudes, entre els llençols que compartim

Complicitat Adinerada

Esquivar la culpa
evitar creuar la mirada
romandre esperant la calma

Complictat camaleònica
ceguera teledirigida
impunitat al segrest dels valors

Esdevindre victòria
amb indingnitat humana
mentre moren en lluita
els somnis de tots

Esdevindre tristesa
amb dolç aroma d'ilusió
mentre ploren els nens
desamparats del món






"Dodge la culpa para evitar cruzar los ojos permanecer tranquilo teledirigida de camaleònica de Complictat a la espera de obtener valores de secuestro de Victoria firman con impunidad indingnitat desarrollo humano mientras combatían sueños todos morir de tristeza con olor dulce fantástica noche. mientras el mundo grito niños desamparats" (Traducido por Bing)

La deconstrucció baptismal




" Señor, toma este corazón
y dame un corazón de niño,
un corazón que te ame,
un corazón que se alegre en ti,
que te imite y que te complazca"




1. Subdivisió

Sabeu perquè la crisma es diu així? Perquè el retor la colpeja fort amb el bat, i el nadó embolcallat amb la bateta ix disparat com un volant de badminton, i travessa la falsa cristalera que no conté cristalls, sinó una reixa molt afilada que subdivideix el nadó en 42 perfectes pastilles d’Avecrem que cauen ordenadament sobre els 42 plats que hi ha col·locats a la sala del convit adosada a la capella.



2. Deglució

Els comensals s’alcen dels banquets i passen ordenadament a la sala del convit i seuen als seus respectius seients i es demanen recíprocament l’estat aproximat de les seues respectives vides, un resum en 140 caràcters de les seues constants vitals des de l’últim compromís social al qual van ser convidats. Aquestes actualitzacions superficials han de ser correspostes amb un mínim d’interés fingit, o bé amb una broma alleujadora, en el cas d’un càncer terminal o un familiar mort. Siga com siga, es tracta d’una revisió col·lectiva, un exàmen multidireccional i fatídicament automatitzat (fatídicament perquè al remat el poder no és visible, sinó que s’ha diluit en la ment dels assistents (el mestre se’n va de classe, diu als alumnes que es vigilen entre ells durant la seua absència i els molt (posar ací el primer insult condescendent que tingues a mà) obeeixen), vestits amb l’uniforme de la superficialitat): així com l’escorxador – una figura tradicionalment “antisocial” – ha de dur el seu uniforme homol·logat per a manprendre les seues comeses, també els éssers socials s’han d’uniformar amb corbates i mitges per a no embrutar les seues ànimes en la tasca de la familiarització biopolítica (en aquest cas, la deglució del nadó subdividit). Ningú no desplega els tovallons al torcar-se la boca, inevitablement tacada d’ànsia assimiladora.



3. Reconstrucció

Al cap d’unes quantes hores el “padrí pollós” repartix cubicles de plàstic esterilitzats i cadascú li torna als pares la seua pròpia reinterpretació. Simfonia de pets, bramits i sorollets de viscositat calenta. La madrina recull totes les reinterpretacions i les aboca a una safa gran, formant un turonet considerable. La mare introdueix les seues delicades mans en la massa i comença a moldejar encara que siga una aproximació d’allò que una vegada va ser el seu fill, l’últim membre de la família que va acudir ingenu a l’existència, atret pels seus irresistibles encants, i que ara lluita per no desfer-se en una mousse fumejant de matèria orgànica aliena. Ai, ai el meu pobret i xicotet Frankenstein fecal, pobret, pobret ninot de merda, què t’han fet, pobret i indefens nadó de fang? El pare no pot suportar l’escena i vomita damunt de la “creatura”, tornant-li així el pneuma i fent que torne a respirar i a emetre uns plors insuportablement estridents.




"El alma de tu hijo
es ahora morada de Dios...
tan solo ayúdale
a cultivar su vida
con mucho amor"




Fi.

Just de temps


Si anés bé de temps us diria quant vos vull
Si tingués més minuts et diria com t’estime
I si tingués un poc més inclús t’ho demostraria
Si jo disposés de més hores ara mateixa et diria que ja ho tens bé
Que deixes de ser un esclau de les teues queixes i mires la vida que tens
Si tingués una estoneta et faria fins i tot veure que no és poc
Alguna hòstia et cauria si disposés del poc temps necessari
Si jo manés de les manilles us repetiria com sou de grans i què no us vegeu
Un matí fins podria deixar de fumar l’aire que m’envolta
Amb unes hores més acabaríeu amb mi i tornaria a nàixer content
Si pogués disposar de més temps et diria que no sigues egoista i que escures els plats de tots
Si no fos tant tard ja, us contaria les meues cabòries amagades,
una per una, milanta per milanta, sense pànic  a ser comprés
Amb unes hores serenes et diria que et vull com ets,
que no t’esforces per caure millor ni per deixar-me tranquil
Si tingués una nit lliure t’explicaria com l’amor es fa amb temps i suor
Amb unes hores sabries que no és cinètica a un punt únic definit
Si no tingués pressa m’agradaria ensenyar-te les coses que m’han dit a la universitat
Als jardins, bars, esmorzars i hores mortes, concretament
Si tingués temps per fer-t’ho entendre sabries que no vull que et preocupes tant per mi
Amb temps lliure veuries com el que necessites és un ànim que ja no queda
Si de mi depengueren els rellotges tot seria una xerrada holística, casi atemporal
Demà tal volta et podré dir que per a que vols morir tan tard i mal o tan prompte i bé
Amb més temps t’ompliria l’ànima a besos i els ossos a mossos
Si no estigués tan estressat et tiraria en cara el que em deus, avar de records
I jo recordaria el que us dec, que tampoc és poc
Amb tranquil·litat et nomenaria que m’agrada incondicionalment de tu i
Com un tranquil dia et sodomitzaria i no pararia
Si em sobrés temps ploraria només recordant les lletres del vostre nom
però el temps distorsiona l’existència, se’n va ràpid o es queda increpant
el dia que puga us acariciaré els cabells i recordaré les vostres essències
quan tinga un moment escaparé per somriure-us i ser respost
us ompliré les orelles de definicions i fets com mai m’heu sentit
la pròxima vesprada lliure atracaré un banc i faré molts morts poc innocents
em sabré tranquil per explotar l’ajuntament amb l’equip directiu
si l’estrès em deixa t’explicaré perquè tinc la llengua blava i estic ací ara
inclús perquè no t’he vist al passar per la foguera i t’ho he dit
quan puga et lleparé el nas i les natges i et sentiràs important
si  puc et rebentaré el cap que no gastes contra la vorera mentre escup
el dia que el rellotge d’este positiu egoisme em trenque seré tot vostre
si no me’n vaig lluny, sol i sense previ avís de viatge
el dia que puga dir tot el que sent sense filtres ni condicions serà el nostre dia
i rebentaré com un Sol que ha arribat al seu clímax!
repartint els nous àtoms pels sistemes dels voltants que els vulguen atrapar
tot açò, el dia que tinga més temps i menys estrés...

CASIO-FARMACO-PEA

Metra-lleta cara-bassa
Estati’queta Zubizarreta
Climbing out the Frigo-Pie
Stalinslao de poca Montana
davalla la crisma derretida del políglota
trau la iegua, detective cristal·lina Morgan
gravar-dina patrona dels lumpen-desamparats
i després ho reprografia cani-balisme batej-ha’t.


 MOLT DE MOLDES DE DOLMEN

Barbacoa the grills cri cri
Claude Lévi-Strauss approves this
bufeta de l’orina dels mosquits
me pica l’apòstata de Parasite Eve
Creix i creix el dolmen de greix
mentre es m’estorba el peix en la boca del
metge, em fa mal ah si?
Castell de nàpies, es desfa el pastís
ves aspai que salmonel·la de muller a marit


LA SEGONA GERRA MUNDIAL

T’han dolmenat a rimar a gal·letes
forma l’espiral perque et sobren extre-mutats
a través d’esKumann (un ou calent en cada cuixa)
arribes al quid de la Playstatió
formant un twitter de 5 en l’escala de Margarett Tatcher
I una vegada sol, una vegada al mig
t’ofegues i crides (tortura saurí):
parets com de vidre, ja no queda vi
que no queda què? que no queda vii
que no queda què? que no queda viii
que no queda què? que no queda… ix!
de tan d’esperar l’atmòsfera s’ha calfat
degut a l’efecte tavernacle
Totes les gerres comencen en Freda (misils apuntant al teu cap)
i acaben en Jungla de Cristall.


Anotaciones


"Qalansiyáh Ulong Ngeruktabel 
Ngalkol Urubusan iz-Zebbug" 

L-Gharb Siquirah 



Tal-Ibrag Comino i Cominoto 
Kercem Ta'Qali Kirkop 
Flad-Dingli Xaghra Namai Bay 

Babeldoab Airai Water Paradise 
Galakasan Il-Mistra Masalforn 
Ghan Tuffeha Gñajn Tuffieña Jo'oh 

Zongor San Gwann Melekeok 
Galap Meyungs L-Imsida 
Il- Manikata Koror Dabadoru 
Arakabesang Qadub Almongi 

Ghajnsielem Ix-Xlendi Qashio 
il-Bajja tax-Xamá Goikul 
Pembroque Karaeru Cirkewa 
Angaur Sannat Konlei 


Polen y Resina

Trivial trigonomètric d'implosionament apassionat
aforismes invertebrats
muntatge fotogràfic

Cursa indiscreta cascanous sense meta
llepolies fantasioses
laminades expectants

Inflamades desgastades pobres goles sense llar
amnistia hipocresia hui en dia tot s'hi val

Les Jours

Rutina recta
Idiosincràsia
Ennuegament

Cap de set, mana

La gota queia solemne des del sostre de la cova
a ella sols l’importava el xòf impertèrrit de més avall
No era l’últim passatger a la North Train Station
encara romania allí dalt aquell vell rellotge que repartia converses banals,al vell mig de la paret
als usuaris solitaris de l’àrea d’espera no els venia mal, encara que fós un poc pesat i repetitiu
al gran vestíbul de l’estació no paraven de ressonar monòtonament coses monòtones
el vell rellotge era un gran savi i filòsof encobert, com els dels antics xinesos o babilonis
conversar era la seua forma de ser cruel
Sempre evitava tocar els darrers camions de bombers cap a la lluna quan eixien a deshora
Us dec un bes i una raó, dones que m’estimeu,
i inclús un abraç si voleu
El parotet revola per la sènia del meu hort
la seua cohesió interna es desfà al impregnar-se de la benzina que traginen els cadufs
gloriosos bocins iridiscents suren a la sènia, un parotet pot fluir, i fluixxx...
un parotet revola per la sènia de la meua mort
Torne a gitar-me al meu llit, a l’abric d’un barranc
em tape amb les herbes, les menudes, les incessants, les olores herbes del voltant
dorm la son profunda i antiga dels homínids que em recorden que canvie l’hora
I a les muntanyes a una barraca fora el poble viu el vell rocker del redundant poble
convida als joves a totes les festes i sempre torna sòl a la barraca
tots saben que el seu temps d’èpiques batalles ha passat, ell també, però gira el cap i beu
i pren mal dels joves desagraïts, que tot els ho dona i res rep,
remuga, però més d’ell que res, el seu temps ha passat i no sap com,
gira el cap i calla, cap a casa
No trobe el moment per a dir-te que tens una foixarda al cap,
no et senta malament....
però està protegida per no sé quina directiva d’entesos de la unió europea,
microreserva d’enyor
He perdut part del miocardi,
era de fusta polida i barretes de metall que encaixaven per girar a la perfecció
amb una fulleta sobre el tambor
tant de rodar i rodar ja s’enganxava el rodament, per les secrecions i les flors,
res que no s’arregle amb quatre estratègics colps
Les cares que et posava , les cèl•lules que et regalava, les pigues que t’apegava
els noms que et posava sense gràcia mentre et reies
els quadres que no arribava a acabar de pintar per falta de pinzell i d’un aiguarràs ben càustic
el cactus que vaig matar d’avorriment amb las jarchas d’un mossàrab qualsevol
Ja han passat pel carrer, de llarg, les borumballes falleres
i per contra encara resta una forta sentor .... encara crema alguna cosa a la ciutat
Món, jo et devorava si el sofà no m’aguantés!
Bon dia tinga vosté, senyor Hom

Foguera

fulla perenne
antidemocràcia
peloponeso

Embotit

arrancaportes
enrotllapersianes
furtamantero

GriPau

Solucionisme
Informe pelícano
Pluriesclavitut

Aluminosis

contrátame una zarigüella radioactiva que muerda las esquinas de las manzanas

Complots

Façanes buides
Multiplicitat d'afers
Idoneïtat

València-Violència

Canten i corren i criden el carrers de València,
ha començat la revolució!
No tenim pors ni fem passos enrere,
no hi ha futur ni cap altra opció.

Ploren de ràbia i apreten les mans
dient les paraules que no oblidaràn.
Anem valencians tots a una veu,
que la veu del poble sempre guanya,
perquè ací no ens calla ni Déu.

Avancen les tropes i la brutal represió,
cada porrada un colp a traïció.
Arresten, detenen i ens fan la raó,
creuen que poden llevar-nos l'amor.

Prenem el relleu d'anteriors generacions,
que corrien fugint dels grisos,
que van compartir tans plors.

Consciència i conciència del futur que volem,
si no treballem junts ens quedem sense res.
Deixem de costat colors i banderes
o només restaràn cops de falç i fogueres.

Si tots som iguals i lluitem amb l'alé
farem d'este món un lloc molt més plaenter.

Vigas Pruna


Sanguijuelas son 
termitas cerebrales 
Aluminosis 

Viscoplàxia

Rebentaclosques
opac caducifoli
atrapasomnis

N'expresso

Suors transparents
corre, crida, tremola
aspiranervis

Sumissió

Bon consumisme,
destartalada compra,
cartera buida.

No CRP

Blasfemia aguda
controversia y espinas
mente pausada

EfímeraMent

Consum enèrgic
instantaneitat vital
lapidada sort

Ciments

Azufre y fuego
Maduras decisiones
Acupuntura

Condolència

La vida és com la vida
pareguda
divertida
com el joc del gat i el gos

La vida no és mentira
ni falàcia
ni ficció
té els millors gràfics que trobes
posa-li imaginació

No voràs cap diccionari
que continga explicació
no existeixen manuals
ni tampoc definició

Es capgira
rodola
i es despassa els pantalons
no perdona
i ens ensenya
a partir de la fricció

Delira
sospira
i entreté a qualsevol
si despistada
es descuida
observant un rierol
dóna't pressa
corre
afanya't
i consola-li el seu dol

En resposta

en el vacío de esa cama, rota de amores y libertades,
encontramos el timón que dirige nuestro barco.
tú, joven y preciosa, huirás en lancha salvavidas
mientras yo, como buen capitán,
dejaré que el agua fría del océano me acoja en su sino
por el resto de los tiempos hasta que, algún día,
con traje de buzo y ojos incrédulos,
alguien rescate la dignidad que nunca debimos perder.

Incongruència


ulls rasgats entre cabells foscos, armonia.
somriures amagats entre bombetes de baix consum.
complicitat malinterpetada.

Latas delato


-->
Y diga usted, ¿cuánto pagaría por un plato de lentejas?
Si quiere, las toma,
o toma del sabor del hierro.
Y sino, las deja,
o deja de resistir inanemente.

Y, ¿cómo son los papagallos vagabundos?
Chulescos aunque raquíticos, y desplumados.
Amables pero agridulces, y enajenados.

Entonces, ¿de qué color se huele el viento?
Como el Sol genuino deponiente,
como cáscaras de nueces y naranjas,
como columpios oxidados del desván.

Entonces, ¿con quién jugamos por las tardes?
Con las cortinas que esconden las meriendas,
con las galletas entrerrotas en tazones,
con la riqueza de las letras aun no escritas
o las historias que no llegan a ser latas.