com
la marjal pot ser un llac calcari de terres baixes gran somer,
com
pot ser només això? com?
Com
et cap això al teu enciclopèdic cap?
No
has clavat els teus peus a la marjal d'Almenara
mentre
el seu tarquim esvarós llisca entre els dits dels peus,
obscé
misteri entre la vida i la descomposició
No
t'has clavat entre els canyissos de Pego per fer l'amor
amb
aquells cants d'aus salvatges disfressats entre la foscor,
licors,
vent i ràfegues humides sota la capa d'un gran mag
No
has observat brollar un ullal del no-res a Gandia
tan
efímer, tan fràgil i més antic que la torre i el palau,
les
minúscules i perfectes ones verdoses vora els joncs
Tu
no saps que és llepar la salicòrnia amarga i salada
a
les muntanyes blanques de Santa Pola,
besos
amb llengua d'arena amerada
No
has vist pastar les polles d'aigua sota el plugim
des
de la muntanyeta dels sants de Sueca,
últim
sagrat balcó de la sacrosanta Ribera sobre la mare mar
I
l'espill de joier que és l'albufera de València
on
es mira la mediterrània abans de dir-nos a tots la molt bona nit,
les
fustes del port de Catarroja ja no saben on mirar
Amb
totes les cabòries d'eixa llista m'he fixat a un altre punt
on
molts altres punts em cridaven, tant diferent, tant proper, tant
conegut
Aran,
era val de la vall: llac silici alt menut profund i molt profund
M'ha
sobrat per recordar-te estirada sobre les pedres escalfades pel sol
a
la vora del més alt i fred dels llacs dels pirineus on l'estiu és
generós
el
teu somriure tranquil sota les ulleres de sol mentre em miraves
intuïsc
amb sorneguera, mentre jo nadava lliurement en pilotes
esperant
que un gran grup d'excursionistes jubilats centreeuropeus
passés
ràpid i poder eixir nu abans de no tenir una hipotèrmia
Escrivint
açò trenque una promesa que m'havia fet a mi mateix
Però
la força de la memòria i les imatges és més fort que la voluntat
com
una magdalena mullada en té contra tota la moral occidental
Tot
queda en casa i més ara que puc somriure amb sinceritat
la
sinceritat de saber que en aquell moment vaig ser feliç
aleshores
ho sabia, però ara al cap dels anys, en sóc totalment conscient
i
somric perquè ara també en sóc totalment conscient
que
no tornaré a banyar-me al mateix llac encara que hi torne,
no
seran els excursionistes, no serà aquell sol i aquell oreig,
no
serà la neu igual als pics, no seràs tu sobre les roques amb les
ulleres...
Tinc
la satisfacció de saber que hi ha hagut un llac on em vaig banyar
i
la satisfacció de saber que encara em queden tots els llacs de nou
per mullar-me
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada