" Señor, toma
este corazón
y dame un corazón de
niño,
un corazón que te ame,
un corazón que se
alegre en ti,
que te imite y que te
complazca"
1. Subdivisió
Sabeu perquè la crisma es diu així? Perquè el retor la
colpeja fort amb el bat, i el nadó embolcallat amb la bateta ix disparat com un
volant de badminton, i travessa la falsa cristalera que no conté cristalls, sinó una reixa molt afilada que subdivideix el nadó en 42
perfectes pastilles d’Avecrem que cauen ordenadament sobre els 42 plats que hi
ha col·locats a la sala del convit adosada a la capella.
2. Deglució
Els comensals s’alcen dels banquets i passen ordenadament a
la sala del convit i seuen als seus respectius seients i es demanen recíprocament
l’estat aproximat de les seues respectives vides, un resum en 140 caràcters de
les seues constants vitals des de l’últim compromís social al qual van ser
convidats. Aquestes actualitzacions superficials han de ser correspostes amb un
mínim d’interés fingit, o bé amb una broma alleujadora, en el cas d’un càncer
terminal o un familiar mort. Siga com siga, es tracta d’una revisió
col·lectiva, un exàmen multidireccional i fatídicament automatitzat (fatídicament
perquè al remat el poder no és visible, sinó que s’ha diluit en la ment dels
assistents (el mestre se’n va de classe, diu als alumnes que es vigilen entre
ells durant la seua absència i els molt (posar ací el primer insult condescendent
que tingues a mà) obeeixen), vestits amb l’uniforme de la superficialitat): així
com l’escorxador – una figura tradicionalment “antisocial” – ha de dur el seu
uniforme homol·logat per a manprendre les seues comeses, també els éssers
socials s’han d’uniformar amb corbates i mitges per a no embrutar les seues ànimes en la tasca de la
familiarització biopolítica (en aquest cas, la deglució del nadó subdividit). Ningú
no desplega els tovallons al torcar-se la boca, inevitablement tacada d’ànsia
assimiladora.
3. Reconstrucció
Al cap d’unes quantes hores el “padrí pollós” repartix
cubicles de plàstic esterilitzats i cadascú li torna als pares la seua pròpia
reinterpretació. Simfonia de pets, bramits i sorollets de viscositat calenta.
La madrina recull totes les reinterpretacions i les aboca a una safa gran,
formant un turonet considerable. La mare introdueix les seues delicades mans en
la massa i comença a moldejar encara que siga una aproximació d’allò que una
vegada va ser el seu fill, l’últim membre de la família que va acudir ingenu a
l’existència, atret pels seus irresistibles encants, i que ara lluita per no
desfer-se en una mousse fumejant de matèria orgànica aliena. Ai, ai el meu
pobret i xicotet Frankenstein fecal, pobret, pobret ninot de merda, què t’han
fet, pobret i indefens nadó de fang? El pare no pot suportar l’escena i vomita
damunt de la “creatura”, tornant-li així el pneuma i fent que torne a respirar i a emetre
uns plors insuportablement estridents.
"El alma de tu
hijo
es ahora morada de
Dios...
tan solo ayúdale
a cultivar su vida
con mucho amor"
Fi.
