De sobte em vaig veure fora de
l’habitació, com expulsat per una força sobrenatural. Per les llums enceses del
corredor vaig poder deduir que ja era de nit, però que encara no havia arribat
l’hora del descans, tot i que jo em sentia en una altra dimensió, com surant en
una nebulosa atemporal i inespacial. Durant uns moments vaig dubtar de si
realment estava tenint una experiència divina, de si açò era l’avantsala de
l’epifania que havia estat esperant tota la meua vida, fent-se palesa així la
imminència del meu encontre amb Jesucrist o amb alguna entitat propera al
nostre senyor. Llavors vaig començar a moure’m. No tenia la certesa d’estar
caminant, em traslladava a velocitat de creuer, com al damunt d’una cinta
transportadora. Potser els meus peus suraven a uns quants centímetres del
terra, però una força estranya m’impedia comprovar-ho, la mateixa força que em
projectava cap avant, envers un objectiu que a priori m’era desconegut.
Al corredor bufava un estrany vent espectral que m’acaronava la cara a mesura
que anava avançant, com el vent subterrani del metro, com si aquell corredor no
tinguera principi ni final; cosa bastant estranya, ja que les portes que el
dividien hi romanien tancades, tot i que s’obrien automàticament al meu pas,
com mogudes per un sensor sobrenatural, i els coloms de la pau dibuixats als
cartells que regnaven els seus cristalls se n’eixien del paper i sobrevolaven
al meu voltant anunciant amb les seues piulades l’albirament d’una nova
humanitat. Així vaig avançar una bona estona, obrint portes i trencant
cantonades, com si aquestos corredors pertanyeren a un seminari de diversos
quilòmetres de llargària. Al trencar la última cantonada, l’últim tram de
passadís es va allargar considerablement a la meua arribada, fent-me palès així
el caràcter flexible i modelable d’aquesta nova versió del seminari. Però,
malgrat tot, jo no podia controlar aquestes modulacions, sinó que havia de
sotmetre’m al seu imprevisible esdevenidor. Al final d’aquest últim passadís,
en la paret que se m’havia quedat enfront, hi havia la porta d’una de les
habitacions dels meus germans, cosa bastant estranya ja que, normalment, les
portes de les nostres habitacions hi eren als laterals del passadís, així que,
o bé aquesta porta havia aparegut del no-res, o bé no havia reparat mai en
ella. Després d’uns moments interminables –en els quals, a mesura que avançava vers
la porta, aquesta s’allunyava, donant-me així l’angoixosa sensació què en
realitat no estava avançant–, finalment, vaig aconseguir arribar al seu
llindar. La porta es va obrir automàticament, com les portes del corredor, i
l’interior presentava la disposició pròpia d’una parròquia, amb el seu crucifix,
el seu altar i els seus banquets de fusta amb suports, també de fusta, per als
genolls. En un d’aquestos banquets hi romania agenollat el germà Damià, amb un
elegant vestit negre i un flamant alçacolls blanc, resant amb les mans unides i
els ulls tancats. A l’irrompre a l’estança, va interrompre la seua oració i em
va mirar. Em vaig apropar a ell i vaig començar a parlar-li. Les paraules em
retornaven a l’oïda com si hagueren passat per un filtre de condensació:
«Damià, he descobert mitjançant uns sil·logismes inapel·lables que eres
l’encarnació terrena del Nostre Senyor, i això és per a mi un motiu
d’incommensurable joia i irrepetible satisfacció. Un germà meu, precisament!».
Però, tot i això, Damià romania immutable en la seua postura hieràtica, així
que em vaig apropar un poc més, disposat a transmetre-li la meua eufòria davant
tal descobriment: «No te n’adones del que açò significa? Tu millor que ningú
hauries de saber el que tots els germans venim buscant ací, que no és una altra
cosa que l’amor infinit de Déu, el teu amor infinit». Mentre pronunciava
aquestes paraules alguna cosa s’estremia al meu interior, com si anara conscienciant-me
de la seua importància a mesura que les anava dient. «Tots nosaltres acabem
abastant-lo amb la consciència, arribant a aquella boirina primordial, però
imagina’t la joia que suposaria poder arribar a consumar-lo físicament, poder
arribar a fondre’s amb l’amor de Déu, amb la seua encarnació terrenal. Amb tu,
Damià…» Llavors vaig començar a descordar-li els botons inferiors de la seua
elegant camisa negra i, quan ja en duia uns quants, li vaig acaronar l’abdomen,
i ell va accelerar la respiració. Tenia la pell llisa i calenta, i les
costelles marcades. Mentre l’acaronava, vaig dirigir la mirada vers Jesucrist crucificat,
que ens observava des de l’altar; concretament, vers la ferida que la llença
del destí li va produir tot travessant-li el costat mentre hi era a la creu; i
vaig pensar en com, després de la seua resurrecció, l’apòstol Tomàs li la
gratava per garantir la seua identitat. Però llavors Damià em va retirar la mà
i es va botonar de nou la camisa tot dient-me que això era pecat, que les meues
estranyes figuracions no eren certes, però que, degut a l’estima que malgrat
tot continuava tenint per mi (una mostra més de la seua infinita misericòrdia)
no li diria res del que havia ocorregut aquella nit al confessor espiritual. No em vaig veure amb valor de respondre-li
res més apropiat que el silenci, així que vaig tancar la porta de la seua
habitació i em vaig disposar a retrocedir, resignat i capcot, fins la meua. Les
llums ja s’havien apagat, la qual cosa significava que ja ens havíem endinsat a
l’horari del descans. Vaig arrossegar els meus passos a través del corredor amb
una implacable consciència del seu pes, obrint i tancant amb cura les portes
que el dividien, tot intentant fer el menor soroll possible. Els colors de
l’arc de Sant Martí dels cartells no podien distingir-se a l’obscuritat.
Després de travessar dos portes i girar un cantó, vaig arribar per fi a la meua
habitació i em vaig gitar a dormir. A l’endemà, una taca em transcendia els
pantalons tot espargint-se arreu dels llençols i el matalàs.
