Incarnationis Mysterium (III)


A Déu no se’l pot mirar a la cara. Ningú no ho ha aconseguit, però és que ningú no podria aconseguir-ho mai. I no perquè esdevindria boig –com de fet ho esdevindria–, ni perquè defalliria –com de fet defalliria–, sinó perquè, simplement, ningú no podria assimilar mai, des d’una raó finita com la nostra, la disposició divina dels seus trets. Tal és la incommensurabilitat del seu poder. D’una forma semblant, ningú no podria escoltar mai la seua sagrada veu. Alguns creuen que sí, fins i tot entre els germans: afirmen que, de qualsevol altra forma, Déu no ens podria fer arribar els seus consells, ni guiar-nos per tant al llarg de les nostres vides com de fet ho fa. Evidentment, hi estic completament d’acord: el que escoltem a les nostres consciències al llarg de les nostres vides és efectivament la paraula del Senyor, però no en la seua pròpia veu, sinó en la nostra, la que tenim dins, la veu de la nostra consciència, i açò es deu precisament a aquesta impossibilitat d’escoltar directament la seua veu. D’una forma semblant que amb el visionat de la seua cara, hom embogiria, correria sense rumb fix amunt i avall amb la llengua fora, les mans a les orelles i els timpans esgarrats, perquè la veu de Déu, si és que en tinguera cap, abastaria unes freqüències que, no només no serien audibles per a l’oïda humana (precisament per com d’extremadament i insuportablement audibles hi serien), sinó que tal vegada no tindrien cabuda al nostre món terrenal. Si, de totes formes, hom puguera escoltar la seua veu, en qualsevol cas, no parlaria una llengua articulada en síl·labes i paraules com la nostra, sinó que seria més bé un freqüència còsmica i eterna; un so indeterminat o, més bé, una vibració més que no un so; una vibració a la vegada vocal i consonant, a la vegada acolorida i perfumada: una vibració sòlida, al cap i a la fi. Tal és el caràcter inefable de la seua veu. Tot i així, Déu, en la seua infinita benevolència, i conscient de la nostra infatigable tendència a imaginar –i de l’irrefrenable deler que la motiva–, ens ha concedit un aguait de correlació, un xicotet centelleig de correspondència, en atorgar-nos el superb do de reproduir, amb el nostre imperfecte cant, ni que siga almenys una mil·lèsima part de les infinites harmonies que poblen la seua inefable al·locució divina. Tot açò era el que em venia al cap durant aquelles classes de cant gregorià en les quals les veus de tots els meus germans, esdevingudes una sola, acaronaven els meus timpans i travessaven cadascun dels porus de la meua pell. Era llavors quan la sensació que s’albirava durant les menjades abastava el seu punt més àlgid.

Ja des de la primera sessió, vaig sentir la irremeiable necessitat de posar-li cara a tot aquest conglomerat de vibracions (bé sap Déu també de la nostra tendència a la iconicitat), una cara que m’ajudara a focalitzar la meua veu junt a la de tots els meus germans, en aquella columna hipersònica que havíem esdevingut conjuntament. I, de forma completament arbitrària –o almenys això vaig creure en aquell moment– vaig elegir la cara del germà que tenia enfront, que no era un altre que el germà Damià. Va ser així com, sessió darrere sessió, la seua estampa, de peu i amb el cançoner entre les mans; amb una ona airosa a la franja i el mentó lleugerament poblat; amb el cap suficientment ajupit com per llegir bé les cançons, però a la vegada suficientment erecte com per focalitzar la seua emissió, va esdevenir la representació facial de tota aquella conjunció harmoniosa. El símil no va tardar en formar-se a la meua ment, de forma quasi automàtica, a poc a poc, com una epifania de cocció lenta. No ho vaig haver de rumiar gaire, ja que em sobrevenia constantment amb la lògica flagrant i irreversible d’un argument ontològic: si el rostre de Damià aglutinava la totalitat de les exultants consonàncies que ens feien evocar l’inefable veu del nostre Senyor, llavors, l’inenarrable rostre del segon bé podria haver trobat la seua representació terrena en el rostre del primer.