A Déu no se’l pot mirar a la
cara. Ningú no ho ha aconseguit, però és que ningú no podria aconseguir-ho mai.
I no perquè esdevindria boig –com de fet ho esdevindria–, ni perquè defalliria –com
de fet defalliria–, sinó perquè, simplement, ningú no podria assimilar mai, des
d’una raó finita com la nostra, la disposició divina dels seus trets. Tal és la
incommensurabilitat del seu poder. D’una forma semblant, ningú no podria
escoltar mai la seua sagrada veu. Alguns creuen que sí, fins i tot entre els
germans: afirmen que, de qualsevol altra forma, Déu no ens podria fer arribar
els seus consells, ni guiar-nos per tant al llarg de les nostres vides com de
fet ho fa. Evidentment, hi estic completament d’acord: el que escoltem a les
nostres consciències al llarg de les nostres vides és efectivament la paraula
del Senyor, però no en la seua pròpia veu, sinó en la nostra, la que tenim
dins, la veu de la nostra consciència, i açò es deu precisament a aquesta
impossibilitat d’escoltar directament la seua veu. D’una forma semblant que amb
el visionat de la seua cara, hom embogiria, correria sense rumb fix amunt i
avall amb la llengua fora, les mans a les orelles i els timpans esgarrats,
perquè la veu de Déu, si és que en tinguera cap, abastaria unes freqüències que,
no només no serien audibles per a l’oïda humana (precisament per com
d’extremadament i insuportablement audibles hi serien), sinó que tal vegada no
tindrien cabuda al nostre món terrenal. Si, de totes formes, hom puguera
escoltar la seua veu, en qualsevol cas, no parlaria una llengua articulada en
síl·labes i paraules com la nostra, sinó que seria més bé un freqüència còsmica
i eterna; un so indeterminat o, més bé, una vibració més que no un so; una vibració
a la vegada vocal i consonant, a la vegada acolorida i perfumada: una vibració
sòlida, al cap i a la fi. Tal és el caràcter inefable de la seua veu. Tot i
així, Déu, en la seua infinita benevolència, i conscient de la nostra infatigable
tendència a imaginar –i de l’irrefrenable deler que la motiva–, ens ha concedit
un aguait de correlació, un xicotet centelleig de correspondència, en
atorgar-nos el superb do de reproduir, amb el nostre imperfecte cant, ni que siga
almenys una mil·lèsima part de les infinites harmonies que poblen la seua
inefable al·locució divina. Tot açò era el que em venia al cap durant aquelles
classes de cant gregorià en les quals les veus de tots els meus germans,
esdevingudes una sola, acaronaven els meus timpans i travessaven cadascun dels
porus de la meua pell. Era llavors quan la sensació que s’albirava durant les
menjades abastava el seu punt més àlgid.
Ja des de la primera sessió,
vaig sentir la irremeiable necessitat de posar-li cara a tot aquest conglomerat
de vibracions (bé sap Déu també de la nostra tendència a la iconicitat), una
cara que m’ajudara a focalitzar la meua veu junt a la de tots els meus germans,
en aquella columna hipersònica que havíem esdevingut conjuntament. I, de forma
completament arbitrària –o almenys això vaig creure en aquell moment– vaig
elegir la cara del germà que tenia enfront, que no era un altre que el germà Damià.
Va ser així com, sessió darrere sessió, la seua estampa, de peu i amb el
cançoner entre les mans; amb una ona airosa a la franja i el mentó lleugerament
poblat; amb el cap suficientment ajupit com per llegir bé les cançons, però a
la vegada suficientment erecte com per focalitzar la seua emissió, va esdevenir
la representació facial de tota aquella conjunció harmoniosa. El símil no va
tardar en formar-se a la meua ment, de forma quasi automàtica, a poc a poc, com
una epifania de cocció lenta. No ho vaig haver de rumiar gaire, ja que em
sobrevenia constantment amb la lògica flagrant i irreversible d’un argument ontològic:
si el rostre de Damià aglutinava la totalitat de les exultants consonàncies que
ens feien evocar l’inefable veu del nostre Senyor, llavors, l’inenarrable
rostre del segon bé podria haver trobat la seua representació terrena en el rostre
del primer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada