Con clave de Fu (#2): Música dispersa i perfecció lírica

La música i la poesia sempre han anel·lat mitocondrialitzar-se recíprocament al llarg de la història de l’art: Els poetes, trencant-se el cap per dotar els seus versos de musicalitat, i els cantants per acompanyar els seus acords amb lletres que concreten una figuració que la música, en la seua condició de llenguatge sensorial, només pot suggerir o deixar a la completa subjectivitat de l’oient.

Només en uns pocs casos s’ha aconseguit arribar a una cohesió total, tot fent que la lletra esdevinguera un instrument més (tornant-la així un instrument sensorial, un llenguatge universal), i que la música potenciara totes les seues capacitats semàntiques (tornant-la així un llenguatge articulat, un instrument de comunicació literal). El cas de Música Dispersa és un d’ells.

Potser haver viscut la Barcelona hippie de finals dels anys seixanta els va ajudar a alcançar aquesta fita, ja que, entre les moltes convencions que aquella revolució psiquedèl·lica estava disposada a enderrocar es trobava, com no, el llenguatge pròpiament dit.

Amb una ingestió prèvia d’àcid, els hippies aconseguien obtindre moltes formes alternatives de comunicació: una comunicació extrasensorial mitjançant una connexió còsmica amb el fluxe de la matèria o una empatia panteísta envers la naturalesa, una comunicació sensorial mitjançant l’aclaparació tàctil o el sexe lliure, però també una comunicació articulada en una llengua completament bàrbara (des del punt de vista de la lògica) amb la qual entendre’s perfectament amb els combregats que es troben en el mateix estat alterat de la consciència.

Ara imagineu-vos-ho: estem a finals dels anys seixanta, anem fins el cul d’àcid i ens posem a parlar un llenguatge semblant al dels nadons (potser, parlant en termes de Huxley, als nadons encara no se’ls haja tancat l’embut i aquest siga el llenguatge de la vertadera intel·ligència lliure). Llavors algú es posa a tocar una flauta travessera que ens fa projectar-nos i dissoldre’ns en corrents freqüencials que ens condueixen a un turó primordial. Fins i tot els neutrins peguen darrere en fulgors ectoplàsmics com a rates quàntiques d’Hamelín. La cosa esdevindría alguna cosa més que un simple taral·leig i, des de dalt del turó, segur que aconseguiriem allò que la NASA i els Beatles mai han pogut aconseguir: posar-nos finalment en contacte amb els extraterrestres.