Quin era el meu punt?

Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Avui no era el dia apropiat per pujar a l'ermita a acabar-una ampolla de Montevideo. Quin era el meu punt? Perquè quan estàvem acabant-nos l'ampolla l'ermita va exhalar un bram gutural des de les seues entranyes i va retrunyir per tota la vall pels quatre costats de la vall i les portes es van obrir com si fóren les putes portes de l'infern i van començar a eixir monstres de tots els colors i tamanys, amb l'església en un contrapicat blau obscur embolicada en tètrics núvols i nosaltres cotxes ajudeu-me, fugint de Chtulhu direcció la Quinta Managüa.

Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Perquè vam començar a parlar d'extraterrestres i d'estrelles, de les piràmides que apunten al cel. Què justet que dues civilitzacions punteres separades per un mar de dubtes es posen a construir piràmides. Però i si la construcció de les piràmides intentés simular el que efectivament ja és Santana, el que no necessita Santana per efectivament ser-ho, i si Santana apunta directament a aquesta maleïda estrella nana a la intermitent emissió de llarg abast de la qual donem sentit amb la nostra percepció distorsionada? Més prompte ho hagueres dit: la rosa dels vents es descargola com si fos una vàlvula que activa el mecanisme que comença a desenganxar la nau Santana XII, amb el soroll teutònic d’un engranatge de pedra vam començar a elevar-nos sobre una cascada de fum fúcsia, i casa nostra es fa xicoteta, i els terrenys quadriculats es fan xicotets, i Rus es fa xicotet.

 Avui no era un bon dia per pujar a l'ermita a seguir l'estrella fugaç que ens porta al naixement del niño Rus. Quin era el meu punt? Perquè vam començar a parlar del culte a la fertilitat, i de com Déu va separar salomònicament el pit de la contornà, creant així Santa Anna i el Puig respectivament. i de sobte comença a caure una rosada lletosa i ens preguntem si acàs serà pel bukkake còsmic d'estrelles, però la intensitat de la llet va augmentant en quantitat i densitat i a l’alçar la mirada contemplem bocabadats com la punta del campanar emana un guèiser de llet materna, ancestral, primigènia, borbolls de lactància subterrània per fi ixen a l’obscuritat i cauen sobre el nostre rostre estupefacte, nodrint les nostres profecies, amamantant els nostres somnis mentre la lluna plora formatge. La teta de la terreta ens fa créixer.