Cap a llevant trobem un
medi físic únicament exclusiu i fi com una banda d'arròs amb més
remulla i abancalaments que sépia i cigales del ultraterreno. Si
esta porció entre la bètica i ibèria fos com l'arròs al forn es
tractaria doncs del sagí fluid i ondulant entre les costelles que es
disparen al cel des de les profunditats tel·luriques recobertes per
una grossa crosta de sediments del Joanmoleonensis inferior, una cosa
així com un pastís ben remenejat de cadàvers exquisits de
diferents èpoques i dogmes existencials. En quant a la història del
lloc des d'un punt de vista llevantinista, que enguany també es
queda a primera divisió, remarcar que ha sigut la vessant predilecte
entre les llargues sagues d'eremites i anacoretes del turó per pixar
a gust mentre es veia nàixer de nou el sol de sa puta mare, coneguda
entre els socarrats com a serra d'Alzira o la Murta. Tot açò des de
que les dones de la família Borja avorrides es dedicaren a fundar
monestirs i ermites per acollir tots els bastards que sa santedats
anaven deixant pel camí a la glòria agroterrenal, com ho indica una
rosa dels vents que té més de vent que de rosa. Tornant a la
història en si mateix recalcar que la pixera de tantes beneïdes
persones al llarg de les centúries s'ha anat acumulant prèvia
filtració a l'aljub sobre el que està l'ermita, assentada sobre
roca i aigua tot temps, i es repartida per tubs subterrànis entre
les poblacions veïnes on se li reconeixen beneficis místics i
fisiològics anomenant-la acuradament i més coneguda entre els
forasters com "aigua potable de l'aixeta". Esta aigua ha
sigut tant apreciada que durant un temps es va omplir la mar amb
ella, però la queixa dels pescadors va fer tirar la iniciativa
enrere ja que estaven farts de menjar només llises i barbs i la
destrucció del teixit empresarial dels empaquetadors de quilos de
sal. Al 'entorn natural per la vessant est destaquen els fardatxos,
alguns creuats amb iguanodonts, i caragols carnívors que es xuplen
els cucs com si foren espaguetis del menjador escolar, remarcar algun
que altre madrileny estiuejant de Cullera en estat semisalvatge,
fàcil de reconéixer pel seu seu característic accent centreeuropeu
d'Alcorcón. I recordeu, si mireu cap a llevant des de Santa Anna no
voreu ni Navarrés ni la cúpula de la mort d'Estubeny. Visca la
Llosa i sus palmeras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada