Cap de set, mana

La gota queia solemne des del sostre de la cova
a ella sols l’importava el xòf impertèrrit de més avall
No era l’últim passatger a la North Train Station
encara romania allí dalt aquell vell rellotge que repartia converses banals,al vell mig de la paret
als usuaris solitaris de l’àrea d’espera no els venia mal, encara que fós un poc pesat i repetitiu
al gran vestíbul de l’estació no paraven de ressonar monòtonament coses monòtones
el vell rellotge era un gran savi i filòsof encobert, com els dels antics xinesos o babilonis
conversar era la seua forma de ser cruel
Sempre evitava tocar els darrers camions de bombers cap a la lluna quan eixien a deshora
Us dec un bes i una raó, dones que m’estimeu,
i inclús un abraç si voleu
El parotet revola per la sènia del meu hort
la seua cohesió interna es desfà al impregnar-se de la benzina que traginen els cadufs
gloriosos bocins iridiscents suren a la sènia, un parotet pot fluir, i fluixxx...
un parotet revola per la sènia de la meua mort
Torne a gitar-me al meu llit, a l’abric d’un barranc
em tape amb les herbes, les menudes, les incessants, les olores herbes del voltant
dorm la son profunda i antiga dels homínids que em recorden que canvie l’hora
I a les muntanyes a una barraca fora el poble viu el vell rocker del redundant poble
convida als joves a totes les festes i sempre torna sòl a la barraca
tots saben que el seu temps d’èpiques batalles ha passat, ell també, però gira el cap i beu
i pren mal dels joves desagraïts, que tot els ho dona i res rep,
remuga, però més d’ell que res, el seu temps ha passat i no sap com,
gira el cap i calla, cap a casa
No trobe el moment per a dir-te que tens una foixarda al cap,
no et senta malament....
però està protegida per no sé quina directiva d’entesos de la unió europea,
microreserva d’enyor
He perdut part del miocardi,
era de fusta polida i barretes de metall que encaixaven per girar a la perfecció
amb una fulleta sobre el tambor
tant de rodar i rodar ja s’enganxava el rodament, per les secrecions i les flors,
res que no s’arregle amb quatre estratègics colps
Les cares que et posava , les cèl•lules que et regalava, les pigues que t’apegava
els noms que et posava sense gràcia mentre et reies
els quadres que no arribava a acabar de pintar per falta de pinzell i d’un aiguarràs ben càustic
el cactus que vaig matar d’avorriment amb las jarchas d’un mossàrab qualsevol
Ja han passat pel carrer, de llarg, les borumballes falleres
i per contra encara resta una forta sentor .... encara crema alguna cosa a la ciutat
Món, jo et devorava si el sofà no m’aguantés!
Bon dia tinga vosté, senyor Hom

Cap comentari: