Breu diccionari democràtic, vol. I
demo Pantalla
de prova. Per exemple: "Ie
tio, m'han dixat una demo de la democràcia, però no puc passar-me la transició,
aixina que crec que no em compraré l'original..."
democrazy "Johnny, la gente està
muy loca"
demolició (gr. demos, "poble" + ll. lĭcĭtum) f Enderrocament
popular i lícit d’efígies dictatorials (hagen sigut demoplastificades o no)
demoplàstia f Acció d’aplicar bottox (mitjançant el
dret de bott) a efígies dictatorials
demorràgia Quan
el sistema fa sangs per tots els costats
demoscòpia (gr. demos, "poble" + angl. copy "còpia"). Procés de
mímesi mitjançant el qual un poble acaba assimilant les costums i modus vivendi
(i operandi) d’un altre poble sense parar-se a observar-lo massa detingudament.
Per exemple: “El País Valencià
és una demoscòpia dels Estats Units d’Amèrica”
demostracció (gr. demos "poble" + ll. tractiōne "tracció" ) f Acció o empresa
efectuada per un o diversos moviments alternatius de poder popular. Per
exemple: “L’assalt violent al
congrés de l'altre dia va ser una demostracció flagrant de poder popular”
rei guenyo
Em autoproclamar el rei del mesquí!
Rei de la dificultat i tarcipuesto!
Rei del mediocre i retorçat!
Rei de l'error i de tot el atrofiat,
del contradictori i complicat!
Em poso de peu sobre el tron de fil de coure
disposat a rebre les vostres lloances!
Disposat a donar-me un bany de masses,
que em porteu a coll fins al nostre final,
el de tots nosaltres!
Des la figa a la tomba,
reclamem la nostra mediocritat i fem-un crit!
Militemos per ella, dicotiledóneo poble de follets sobre la calç!
Jo us portaré fins a la perdició,
com Lemmings cap a l'abisme,
perquè jo he vist a déu i m'ha picat l'ullet!
Emocionémonos davant l'insubstancial!
Reclamem la etèria reconciliació entre l'absurd i res de res!
Omplim les nostres ments de paraules buides,
perquè els nostres ulls ja estan bastant bruts de merda!
Deixeu que els plebeus s'acostin al meu!
Jo els portaré fins les més altes quotes del ridícul i la decepció!
Jo els conduiré a la màxima expressió del tedi,
des de la prehistòria fins al final de l'ou,
del chocho fins a la tomba!
Sempre seré el vostre rei guenyo nu!
Llarga vida al rei! (Talleu el cap!)
Llarga vida al rei! (Talleu el cap!)
Torne a València
Sobtadament torne a València, torne a Jesús, torne a casa mossèn Fenollar!
Torne a la vida normal, un més a la ciutat, alleugerat
Amb dol i agraïment t’has acomiadat d’aquest dessaborit estiu tant llarg
Creixerem molt i fotrem més
Treballarem dur i riurem de segur
Passejarem pels cims i nadarem a les gorges
Però mai més serà igual doncs ha mort
I no tornarà a reviscolar de nou
L’empelt groc a la branca blava argentada
Granotes de fusta s’enfonsen a la sèquia infinita
Amb el seu gutural crec-crec
amb la seua fútil fe amb la flotabilitat
assut és acrònim de l’eros i el thanatos
mai m’han faltat els rius i les sèquies a la vida
el fluir de les aigües, típiques al·legories
per alguna cosa els paradigmes ho són
Et cante aquest chau sense
melodia
I sense nombre, com voldria el mestre Mario
Ones venen ones van, mestre Vicent:
“quan creus que tens tot s'esmuny.”
“quan creus que tens tot s'esmuny.”
Bese aquest vers a la pantalla amb lascívia
Una i altra volta fent-lo el meu nou amant
Junt a la vella màxima de Delfos
Passaré nits en vetlla amb l’escut del Tirant
Riu amunt, vida avall
Ha mort per sempre el meu amor vital
La força que sempre m’ha emprés
El seny que sempre m’ha estret
I la visió abnegada d’una realitat
Mel amb fel
Perdut a un món d’opcions banals
Renegat d’una existència banal
Allò que hem perdut a les platges de Dénia
No ho robaren ni els pirates barbarescos
Allò que m’han furtat mai ningú ho sabrà estimar igual
Serà més valorat o aprofitat, pot ser, però mai tan estimat, necessari
He perdut tot el cor, mig seny i moltes llàgrimes
Ja no tinc a qui cantar només que al buit
Ja no sé que vol dir estimar per primera volta
Jo que sempre vaig ser l’enamoradís
Cap i mans els tinc ple de coses i pensaments per ser feliç
Però he perdut una nineta com l’ungla
I sense eixa companyia subtil tot és igual, ple que no
Totes les travesses he perdut de fa un any
I encara que no sé el resultat final
Entre els queixals i la llengua surant
El regust de pèrdua se m’ha fet constant
Açò és el final de mitja vida
Jo seré el botxí, però tu l’has soterrat
Corcant no només l’amor sinó la il·lusió
Jo mate l’amor de mitja vida, tu l’esperança en l’altra mitja
Amb un bes t’arrancaria tots els
tendons i els dolors
No vull vore’t però et busque secretament a tots els llocs
Ens estimaren sempre, ens odiarem de quan en quan
Però mai més ens voldran tant Insomnis
tancarem
els ulls quan les pupil·les es rendeixquen
quan
callen les paraules que pronuncien les nostres boques
tancarem
el ulls quan ploguen somriures
per
impregnar-nos
tancarem
els ulls quan el temps deixe de ser la balança injusta predominant
quan
les hores passen, desapercebudes, entre els llençols que compartim
Complicitat Adinerada
Esquivar la culpa
evitar creuar la mirada
romandre esperant la calma
Complictat camaleònica
ceguera teledirigida
impunitat al segrest dels valors
Esdevindre victòria
amb indingnitat humana
mentre moren en lluita
els somnis de tots
Esdevindre tristesa
amb dolç aroma d'ilusió
mentre ploren els nens
desamparats del món
evitar creuar la mirada
romandre esperant la calma
Complictat camaleònica
ceguera teledirigida
impunitat al segrest dels valors
Esdevindre victòria
amb indingnitat humana
mentre moren en lluita
els somnis de tots
Esdevindre tristesa
amb dolç aroma d'ilusió
mentre ploren els nens
desamparats del món
"Dodge la culpa para evitar cruzar los ojos permanecer tranquilo teledirigida de camaleònica de Complictat a la espera de obtener valores de secuestro de Victoria firman con impunidad indingnitat desarrollo humano mientras combatían sueños todos morir de tristeza con olor dulce fantástica noche. mientras el mundo grito niños desamparats" (Traducido por Bing)
La deconstrucció baptismal
" Señor, toma
este corazón
y dame un corazón de
niño,
un corazón que te ame,
un corazón que se
alegre en ti,
que te imite y que te
complazca"
1. Subdivisió
Sabeu perquè la crisma es diu així? Perquè el retor la
colpeja fort amb el bat, i el nadó embolcallat amb la bateta ix disparat com un
volant de badminton, i travessa la falsa cristalera que no conté cristalls, sinó una reixa molt afilada que subdivideix el nadó en 42
perfectes pastilles d’Avecrem que cauen ordenadament sobre els 42 plats que hi
ha col·locats a la sala del convit adosada a la capella.
2. Deglució
Els comensals s’alcen dels banquets i passen ordenadament a
la sala del convit i seuen als seus respectius seients i es demanen recíprocament
l’estat aproximat de les seues respectives vides, un resum en 140 caràcters de
les seues constants vitals des de l’últim compromís social al qual van ser
convidats. Aquestes actualitzacions superficials han de ser correspostes amb un
mínim d’interés fingit, o bé amb una broma alleujadora, en el cas d’un càncer
terminal o un familiar mort. Siga com siga, es tracta d’una revisió
col·lectiva, un exàmen multidireccional i fatídicament automatitzat (fatídicament
perquè al remat el poder no és visible, sinó que s’ha diluit en la ment dels
assistents (el mestre se’n va de classe, diu als alumnes que es vigilen entre
ells durant la seua absència i els molt (posar ací el primer insult condescendent
que tingues a mà) obeeixen), vestits amb l’uniforme de la superficialitat): així
com l’escorxador – una figura tradicionalment “antisocial” – ha de dur el seu
uniforme homol·logat per a manprendre les seues comeses, també els éssers
socials s’han d’uniformar amb corbates i mitges per a no embrutar les seues ànimes en la tasca de la
familiarització biopolítica (en aquest cas, la deglució del nadó subdividit). Ningú
no desplega els tovallons al torcar-se la boca, inevitablement tacada d’ànsia
assimiladora.
3. Reconstrucció
Al cap d’unes quantes hores el “padrí pollós” repartix
cubicles de plàstic esterilitzats i cadascú li torna als pares la seua pròpia
reinterpretació. Simfonia de pets, bramits i sorollets de viscositat calenta.
La madrina recull totes les reinterpretacions i les aboca a una safa gran,
formant un turonet considerable. La mare introdueix les seues delicades mans en
la massa i comença a moldejar encara que siga una aproximació d’allò que una
vegada va ser el seu fill, l’últim membre de la família que va acudir ingenu a
l’existència, atret pels seus irresistibles encants, i que ara lluita per no
desfer-se en una mousse fumejant de matèria orgànica aliena. Ai, ai el meu
pobret i xicotet Frankenstein fecal, pobret, pobret ninot de merda, què t’han
fet, pobret i indefens nadó de fang? El pare no pot suportar l’escena i vomita
damunt de la “creatura”, tornant-li així el pneuma i fent que torne a respirar i a emetre
uns plors insuportablement estridents.
"El alma de tu
hijo
es ahora morada de
Dios...
tan solo ayúdale
a cultivar su vida
con mucho amor"
Fi.
Fi.
Just de temps
Si anés bé de temps us diria quant vos
vull
Si tingués més minuts et diria com
t’estime
I si tingués un poc més inclús t’ho
demostraria
Si jo disposés de més hores ara mateixa et
diria que ja ho tens bé
Que deixes de ser un esclau de les teues
queixes i mires la vida que tens
Si tingués una estoneta et faria fins i
tot veure que no és poc
Alguna hòstia et cauria si disposés del
poc temps necessari
Si jo manés de les manilles us repetiria
com sou de grans i què no us vegeu
Un matí fins podria deixar de fumar l’aire
que m’envolta
Amb unes hores més acabaríeu amb mi i
tornaria a nàixer content
Si pogués disposar de més temps et diria
que no sigues egoista i que escures els plats de tots
Si no fos tant tard ja, us contaria les
meues cabòries amagades,
una per una, milanta per milanta, sense
pànic a ser comprés
Amb unes hores serenes et diria que et
vull com ets,
que no t’esforces per caure millor ni per
deixar-me tranquil
Si tingués una nit lliure t’explicaria com
l’amor es fa amb temps i suor
Amb unes hores sabries que no és cinètica
a un punt únic definit
Si no tingués pressa m’agradaria
ensenyar-te les coses que m’han dit a la universitat
Als jardins, bars, esmorzars i hores
mortes, concretament
Si tingués temps per fer-t’ho entendre
sabries que no vull que et preocupes tant per mi
Amb temps lliure veuries com el que necessites
és un ànim que ja no queda
Si de mi depengueren els rellotges tot
seria una xerrada holística, casi atemporal
Demà tal volta et podré dir que per a que
vols morir tan tard i mal o tan prompte i bé
Amb més temps t’ompliria l’ànima a besos i
els ossos a mossos
Si no estigués tan estressat et tiraria en
cara el que em deus, avar de records
I jo recordaria el que us dec, que tampoc
és poc
Amb tranquil·litat et nomenaria que
m’agrada incondicionalment de tu i
Com un tranquil dia et sodomitzaria i no pararia
Si em sobrés temps ploraria només
recordant les lletres del vostre nom
però el temps distorsiona l’existència,
se’n va ràpid o es queda increpant
el dia que puga us acariciaré els cabells
i recordaré les vostres essències
quan tinga un moment escaparé per somriure-us
i ser respost
us ompliré les orelles de definicions i
fets com mai m’heu sentit
la pròxima vesprada lliure atracaré un
banc i faré molts morts poc innocents
em sabré tranquil per explotar
l’ajuntament amb l’equip directiu
si l’estrès em deixa t’explicaré perquè
tinc la llengua blava i estic ací ara
inclús perquè no t’he vist al passar per
la foguera i t’ho he dit
quan puga et lleparé el nas i les natges i
et sentiràs important
si
puc et rebentaré el cap que no gastes contra la vorera mentre escup
el dia que el rellotge d’este positiu
egoisme em trenque seré tot vostre
si no me’n vaig lluny, sol i sense previ
avís de viatge
el dia que puga dir tot el que sent sense
filtres ni condicions serà el nostre dia
i rebentaré com un Sol que ha arribat al
seu clímax!
repartint els nous àtoms pels sistemes
dels voltants que els vulguen atrapar
tot açò, el dia que tinga més temps i
menys estrés...
CASIO-FARMACO-PEA
Metra-lleta cara-bassa
Estati’queta
Zubizarreta
Climbing
out the Frigo-Pie
Stalinslao de poca Montana
davalla la crisma derretida del políglota
trau la iegua, detective cristal·lina Morgan
gravar-dina patrona dels lumpen-desamparats
i després ho reprografia cani-balisme batej-ha’t.
Barbacoa
the grills cri cri
Claude Lévi-Strauss
approves this
bufeta de l’orina
dels mosquits
me pica l’apòstata de Parasite Eve
Creix i creix el dolmen de greix
mentre es m’estorba el peix en la boca del
metge, em fa mal ah si?
Castell de nàpies, es desfa el pastís
ves aspai que salmonel·la de muller a marit
T’han dolmenat a rimar a gal·letes
forma l’espiral perque et sobren extre-mutats
a través d’esKumann (un ou calent en cada cuixa)
arribes al quid de la Playstatió
formant un
twitter de 5 en l’escala de Margarett Tatcher
I una vegada sol, una vegada al mig
t’ofegues i crides (tortura saurí):
parets com de vidre, ja no queda vi
que no queda què? que no queda vii
que no queda què? que no queda viii
que no queda què? que no queda… ix!
de tan d’esperar l’atmòsfera s’ha calfat
degut a l’efecte tavernacle
Totes les gerres comencen en Freda (misils apuntant al teu
cap)
i acaben en Jungla de Cristall.
Anotaciones
"Qalansiyáh Ulong Ngeruktabel
Ngalkol Urubusan iz-Zebbug"
L-Gharb Siquirah
Tal-Ibrag Comino i Cominoto
Kercem Ta'Qali Kirkop
Flad-Dingli Xaghra Namai Bay
Babeldoab Airai Water Paradise
Galakasan Il-Mistra Masalforn
Ghan Tuffeha Gñajn Tuffieña Jo'oh
Zongor San Gwann Melekeok
Galap Meyungs L-Imsida
Il- Manikata Koror Dabadoru
Arakabesang Qadub Almongi
Ghajnsielem Ix-Xlendi Qashio
il-Bajja tax-Xamá Goikul
Pembroque Karaeru Cirkewa
Angaur Sannat Konlei
Polen y Resina
Trivial trigonomètric d'implosionament apassionat
aforismes invertebrats
muntatge fotogràfic
Cursa indiscreta cascanous sense meta
llepolies fantasioses
laminades expectants
Inflamades desgastades pobres goles sense llar
amnistia hipocresia hui en dia tot s'hi val
aforismes invertebrats
muntatge fotogràfic
Cursa indiscreta cascanous sense meta
llepolies fantasioses
laminades expectants
Inflamades desgastades pobres goles sense llar
amnistia hipocresia hui en dia tot s'hi val
Cap de set, mana
La gota queia solemne des del sostre de la cova
a ella sols l’importava el xòf impertèrrit de més avall
No era l’últim passatger a la North Train Station
encara romania allí dalt aquell vell rellotge que repartia converses banals,al vell mig de la paret
als usuaris solitaris de l’àrea d’espera no els venia mal, encara que fós un poc pesat i repetitiu
al gran vestíbul de l’estació no paraven de ressonar monòtonament coses monòtones
el vell rellotge era un gran savi i filòsof encobert, com els dels antics xinesos o babilonis
conversar era la seua forma de ser cruel
Sempre evitava tocar els darrers camions de bombers cap a la lluna quan eixien a deshora
Us dec un bes i una raó, dones que m’estimeu,
i inclús un abraç si voleu
El parotet revola per la sènia del meu hort
la seua cohesió interna es desfà al impregnar-se de la benzina que traginen els cadufs
gloriosos bocins iridiscents suren a la sènia, un parotet pot fluir, i fluixxx...
un parotet revola per la sènia de la meua mort
Torne a gitar-me al meu llit, a l’abric d’un barranc
em tape amb les herbes, les menudes, les incessants, les olores herbes del voltant
dorm la son profunda i antiga dels homínids que em recorden que canvie l’hora
I a les muntanyes a una barraca fora el poble viu el vell rocker del redundant poble
convida als joves a totes les festes i sempre torna sòl a la barraca
tots saben que el seu temps d’èpiques batalles ha passat, ell també, però gira el cap i beu
i pren mal dels joves desagraïts, que tot els ho dona i res rep,
remuga, però més d’ell que res, el seu temps ha passat i no sap com,
gira el cap i calla, cap a casa
No trobe el moment per a dir-te que tens una foixarda al cap,
no et senta malament....
però està protegida per no sé quina directiva d’entesos de la unió europea,
microreserva d’enyor
He perdut part del miocardi,
era de fusta polida i barretes de metall que encaixaven per girar a la perfecció
amb una fulleta sobre el tambor
tant de rodar i rodar ja s’enganxava el rodament, per les secrecions i les flors,
res que no s’arregle amb quatre estratègics colps
Les cares que et posava , les cèl•lules que et regalava, les pigues que t’apegava
els noms que et posava sense gràcia mentre et reies
els quadres que no arribava a acabar de pintar per falta de pinzell i d’un aiguarràs ben càustic
el cactus que vaig matar d’avorriment amb las jarchas d’un mossàrab qualsevol
Ja han passat pel carrer, de llarg, les borumballes falleres
i per contra encara resta una forta sentor .... encara crema alguna cosa a la ciutat
Món, jo et devorava si el sofà no m’aguantés!
Bon dia tinga vosté, senyor Hom
a ella sols l’importava el xòf impertèrrit de més avall
No era l’últim passatger a la North Train Station
encara romania allí dalt aquell vell rellotge que repartia converses banals,al vell mig de la paret
als usuaris solitaris de l’àrea d’espera no els venia mal, encara que fós un poc pesat i repetitiu
al gran vestíbul de l’estació no paraven de ressonar monòtonament coses monòtones
el vell rellotge era un gran savi i filòsof encobert, com els dels antics xinesos o babilonis
conversar era la seua forma de ser cruel
Sempre evitava tocar els darrers camions de bombers cap a la lluna quan eixien a deshora
Us dec un bes i una raó, dones que m’estimeu,
i inclús un abraç si voleu
El parotet revola per la sènia del meu hort
la seua cohesió interna es desfà al impregnar-se de la benzina que traginen els cadufs
gloriosos bocins iridiscents suren a la sènia, un parotet pot fluir, i fluixxx...
un parotet revola per la sènia de la meua mort
Torne a gitar-me al meu llit, a l’abric d’un barranc
em tape amb les herbes, les menudes, les incessants, les olores herbes del voltant
dorm la son profunda i antiga dels homínids que em recorden que canvie l’hora
I a les muntanyes a una barraca fora el poble viu el vell rocker del redundant poble
convida als joves a totes les festes i sempre torna sòl a la barraca
tots saben que el seu temps d’èpiques batalles ha passat, ell també, però gira el cap i beu
i pren mal dels joves desagraïts, que tot els ho dona i res rep,
remuga, però més d’ell que res, el seu temps ha passat i no sap com,
gira el cap i calla, cap a casa
No trobe el moment per a dir-te que tens una foixarda al cap,
no et senta malament....
però està protegida per no sé quina directiva d’entesos de la unió europea,
microreserva d’enyor
He perdut part del miocardi,
era de fusta polida i barretes de metall que encaixaven per girar a la perfecció
amb una fulleta sobre el tambor
tant de rodar i rodar ja s’enganxava el rodament, per les secrecions i les flors,
res que no s’arregle amb quatre estratègics colps
Les cares que et posava , les cèl•lules que et regalava, les pigues que t’apegava
els noms que et posava sense gràcia mentre et reies
els quadres que no arribava a acabar de pintar per falta de pinzell i d’un aiguarràs ben càustic
el cactus que vaig matar d’avorriment amb las jarchas d’un mossàrab qualsevol
Ja han passat pel carrer, de llarg, les borumballes falleres
i per contra encara resta una forta sentor .... encara crema alguna cosa a la ciutat
Món, jo et devorava si el sofà no m’aguantés!
Bon dia tinga vosté, senyor Hom
València-Violència
Canten i corren i criden el carrers de València,
ha començat la revolució!
No tenim pors ni fem passos enrere,
no hi ha futur ni cap altra opció.
Ploren de ràbia i apreten les mans
dient les paraules que no oblidaràn.
Anem valencians tots a una veu,
que la veu del poble sempre guanya,
perquè ací no ens calla ni Déu.
Avancen les tropes i la brutal represió,
cada porrada un colp a traïció.
Arresten, detenen i ens fan la raó,
creuen que poden llevar-nos l'amor.
Prenem el relleu d'anteriors generacions,
que corrien fugint dels grisos,
que van compartir tans plors.
Consciència i conciència del futur que volem,
si no treballem junts ens quedem sense res.
Deixem de costat colors i banderes
o només restaràn cops de falç i fogueres.
Si tots som iguals i lluitem amb l'alé
farem d'este món un lloc molt més plaenter.
ha començat la revolució!
No tenim pors ni fem passos enrere,
no hi ha futur ni cap altra opció.
Ploren de ràbia i apreten les mans
dient les paraules que no oblidaràn.
Anem valencians tots a una veu,
que la veu del poble sempre guanya,
perquè ací no ens calla ni Déu.
Avancen les tropes i la brutal represió,
cada porrada un colp a traïció.
Arresten, detenen i ens fan la raó,
creuen que poden llevar-nos l'amor.
Prenem el relleu d'anteriors generacions,
que corrien fugint dels grisos,
que van compartir tans plors.
Consciència i conciència del futur que volem,
si no treballem junts ens quedem sense res.
Deixem de costat colors i banderes
o només restaràn cops de falç i fogueres.
Si tots som iguals i lluitem amb l'alé
farem d'este món un lloc molt més plaenter.
Condolència
La vida és com la vida
pareguda
divertida
com el joc del gat i el gos
La vida no és mentira
ni falàcia
ni ficció
té els millors gràfics que trobes
posa-li imaginació
No voràs cap diccionari
que continga explicació
no existeixen manuals
ni tampoc definició
Es capgira
rodola
i es despassa els pantalons
no perdona
i ens ensenya
a partir de la fricció
Delira
sospira
i entreté a qualsevol
si despistada
es descuida
observant un rierol
dóna't pressa
corre
afanya't
i consola-li el seu dol
pareguda
divertida
com el joc del gat i el gos
La vida no és mentira
ni falàcia
ni ficció
té els millors gràfics que trobes
posa-li imaginació
No voràs cap diccionari
que continga explicació
no existeixen manuals
ni tampoc definició
Es capgira
rodola
i es despassa els pantalons
no perdona
i ens ensenya
a partir de la fricció
Delira
sospira
i entreté a qualsevol
si despistada
es descuida
observant un rierol
dóna't pressa
corre
afanya't
i consola-li el seu dol
En resposta
en el vacío de esa cama, rota de amores y libertades,
encontramos el timón que dirige nuestro barco.
tú, joven y preciosa, huirás en lancha salvavidas
mientras yo, como buen capitán,
dejaré que el agua fría del océano me acoja en su sino
por el resto de los tiempos hasta que, algún día,
con traje de buzo y ojos incrédulos,
alguien rescate la dignidad que nunca debimos perder.
encontramos el timón que dirige nuestro barco.
tú, joven y preciosa, huirás en lancha salvavidas
mientras yo, como buen capitán,
dejaré que el agua fría del océano me acoja en su sino
por el resto de los tiempos hasta que, algún día,
con traje de buzo y ojos incrédulos,
alguien rescate la dignidad que nunca debimos perder.
Incongruència
ulls rasgats entre cabells foscos, armonia.
somriures amagats entre bombetes de baix consum.
complicitat malinterpetada.
Latas delato
-->
Y diga usted, ¿cuánto pagaría por un
plato de lentejas?
Si quiere, las toma,
o toma del sabor del hierro.
Y sino, las deja,
o deja de resistir inanemente.
Y, ¿cómo son los papagallos
vagabundos?
Chulescos aunque raquíticos, y
desplumados.
Amables pero agridulces, y enajenados.
Entonces, ¿de qué color se huele el
viento?
Como el Sol genuino deponiente,
como cáscaras de nueces y naranjas,
como columpios oxidados del desván.
Entonces, ¿con quién jugamos por las
tardes?
Con las cortinas que esconden las
meriendas,
con las galletas entrerrotas en
tazones,
con la riqueza de las letras aun no
escritas
o las historias que no llegan a ser
latas.
Beuratge
Beu de la copa de la frustració
I embriagat de la ràbia que et menja
Un ultimàtum es necessari
Per passar avant les portes entreobertes
Que ni es tanquen ni s’obrin
Deixant entreveure que hi ha al darrere
Sense oferir cap contacte més inesperat
Beu de la copa amarga i emborratxat fins bossar
Lliurant regals als que et volen i no rebent resposta
Els glops curts o llargs fan el mateix gust
No et sentes mal pel beuratge
Tot el que entra ha d’eixir per l’altre costat
Ja tard o prompte, de matinada a algun cantó
La flor blanca del gesmil es marró quan s’asseca
Blanca i tendra o seca i fràgil
Abonant els camps d’on naixeran les noves flors
No et dones per vençut
Per la força d’un huracà
Ja que la mort també és victoria sobre els indecisos enemics
Dius adéu i després et creues de nou amb la gent pel carrer
I l’adéu era un fins després d’amagat i ni ho sabies
Sospites que a un futur hi ha una copa
Però mai sabràs el seu regust sense tastar-la
I per tastar-la cal prendre-la amb força entre les mans
I embriagat de la ràbia que et menja
Un ultimàtum es necessari
Per passar avant les portes entreobertes
Que ni es tanquen ni s’obrin
Deixant entreveure que hi ha al darrere
Sense oferir cap contacte més inesperat
Beu de la copa amarga i emborratxat fins bossar
Lliurant regals als que et volen i no rebent resposta
Els glops curts o llargs fan el mateix gust
No et sentes mal pel beuratge
Tot el que entra ha d’eixir per l’altre costat
Ja tard o prompte, de matinada a algun cantó
La flor blanca del gesmil es marró quan s’asseca
Blanca i tendra o seca i fràgil
Abonant els camps d’on naixeran les noves flors
No et dones per vençut
Per la força d’un huracà
Ja que la mort també és victoria sobre els indecisos enemics
Dius adéu i després et creues de nou amb la gent pel carrer
I l’adéu era un fins després d’amagat i ni ho sabies
Sospites que a un futur hi ha una copa
Però mai sabràs el seu regust sense tastar-la
I per tastar-la cal prendre-la amb força entre les mans
OPERA A
Oh! Ment asincopada, Arepo també balla!
Amb destresa el teu carro condueixes
No llaures més camps, sembrador d’estels
Trau les mans del fang i alça-les, estirades amunt
Sols amb tu ixen a ballar, tant si volen com si no
Duus eixe ritme, de la sang al cel
Al teu ternari vals dansen verges, ósses i deesses
I si els caus en gràcia un poquet, faràs l’amor a la bòveda celest
Em pots trobar de dalt a baix, com de baix a dalt
Tant a dreta com a esquerre
Però no trobaràs cap que no siga jo
No contaràs cinc sense mostrar-me al teu davant
Un ball panteixant, palindròmic, sincopat
Els brous de lletres em són insípids
Un reflex selènic i se’n va la fam
Els peus sobre les flames ballen, com mugrons de brases
Mentre em regalima onomàsticament el sagí
Doncs sóc segell antic i per mi pagues un preu no escrit
No seguisques tampoc el meu camí doncs ara creme com estel caigut
Cuenca
3 i 3 i 3 fan 9
9 i 3 fan 12
12 i 13 = 25
ja veus qui ho diría
depén...
les vorticials ja flipen hui en dia
això de les 13 dimensions jo me cague
realment hi ha infinites
jo estic en Lucky
infinites possibilitats, infinit tot.
infinit es indefinit.
la majoria de dimensions són molt paregudess
per collons en algun univers
un dragó entra per la finestra i diu:
"Perdó, pa nar a Màlaga?"
"No, és que encara no són les deu"
"Ah, perdone"
i s'en va.
Entre un cm i dos cm hi ha infinita distancia ( 1 cm )
Encara es pot filar més prim.
el univers creix de forma exponencial.
les matemàtiques i l'energia inagotable, l'energia i la matèria
veus, congelant-se realment és fred, és la lentitut,
ahí està en joc la percepció del temps, com el coneguem va retrasantese i no compensa ixa lentitud...
en conte de l'amour, movent-se a dos metros per dia, se li acaba l'enèrgia atòmica que el manté en una cosa, es depredadora de l'enèrgia i no aliment, el parque d'este pis fluctúa...
una prova de que l'univers és una membrana...
no hay mal que por bien no venga...
de vegades les bones noticies ens atrapen de forma tal ke les nostres expectatives son incomensurables. també de vegades ixes bones noticies no son bones per tothom. en ixe moment ens recorren els dubtes des de la punta dels dits dels peus fins l'últim pèl del nostre kap. som víctimes de la nostra inconsciència i ens aturdixen les lletres de cada paraula que forma part de la noticia que ens arriba. és com si es derrumbara de sobte tot el món que coneguem, es trenquen els nostres esquemes i ens n'adonem que sols teniem pardals al kap i que sabiem perfectament que tenia ke passar el ke tenia ke passar. és trist però és cert. amb tot ens queda somiar amb cèls clars i amanéixers, i després, despertar.
Després de mil anys...
Salir de casa sin paraguas cuando llueve, moja. Abrir la ventana en pleno invierno digamos que te calienta el cerebro, entendiendo por calentar que te vas a cagar de frío. Una mierda de perro en la calle te sale por unos 150 pavos, o 200 gallinas, o 48 jabalíes. La cuesta de enero se vive todos los días en un pueblo tan llano como éste. Encontrar una tienda de xinos no parece difícil si vas con los ojos vendados. La risoterapia te hace llorar. La loca del butano se queja de ruido aunque vive en la calle de la fiesta. La cisterna está vacía de gas-oil y el agua sigue saliendo fresquita. Tener una diana electrónica en la habitación fomenta la ludopatía. Divagar por estos lares después de mil años...
Salud conclavers.
Espere que tornem a juntar-nos prompte.
Salud conclavers.
Espere que tornem a juntar-nos prompte.
La tanca del Bioparc
A la tanca més occipital del Bioparc hi ha un cartell que diu: “Prohibit donar de menjar als hipopotàlems”, així que ja saps: Ni experiència, ni enciams. Normal que després els faça mal les dents, això els passa per ser tan càbales. Però hi ha una iaia que tan sols es guia pel principi del plaer i no pot resistir la temptació de tirar-los uns trossets de psoriasis del colze. Si no para ja, per a quan se n’adone ja serà un julivert. Un guarda li crida, en va, l’atenció. Els guardes del Bioparc no tenen vocació de cuina: Són vegetarians i dinen amanides, amanides amb meconi. Són pebrots penetrats sense amor, buscant la seua dosi de fibló. Bufaforats apassionats pel neguit que ara cobreixen el vell cartell amb un de més gran i vistós que resa: “Assaona la teua vida amb un poc de mata-rates Fills De Puta”. Ingenus… No saben que els estudis de mercat han assenyalat recentment que el mata-rates mai podrà desbancar als profiterols de morro, per molt que empren publicitat subliminal invertida i altres estratègies de mercat fredament calculades. La iaia psoriàsica ha detingut la seua acció al veure tan lluenta, nova i enorme tanca i, contra tot pronòstic, s’ha posat a llepar-se el colze, no sense abans edulcorar-lo amb un poc de sal iodada, incrementant progressivament els moviments dels ulls mentre ho rellegeix una i una altra vegada. El guarda, acostumat com està a llegir els ingredients dels esquitxos de llet condensada, no ha pogut evitar l’evocació d’un influx d’enlluernadissos lluentons. Dins la tanca, un hipopotàlem s’ha ficat a tocar el Clar de Pruna – deconstruït – a un piano amb les tecles de dominó, i ha llimat les asprors entre el guarda i la iaia, fent sorgir aquell bonic ritual, aquell fabulòs esdeveniment anomenat per alguns "diàleg":
- Justifique els seus actes amb un poc de mozzarella, senyora.
- Deixa’m buscar l’ingredient secret de les meues sinapsis
- I de postres? La seua vagina destil·lada...
- Com deia?
- Que sembla vostè una regina al·luscinada
- És que m’ha sorprès aquesta tanca publicitària: “Introdueix un poc de sarsaparrella en la seua vida.” A tu no?
- Collons amb gerdó!
- Fes-te així, que tens un tros de glàndula al bigot
- M’havia semblat vostè un cefalòpode invertebrat
- Cada detall, cada paraula
- L’anorèxia sobrevola les connexions
- Finestra
Encontres en la tercera frase
Un flexo dèbil – però que a la llum de l'obscuritat sembla un far solcant les profunditats de l’oceà – impacta sobre l’antiga pell groguenca del seu amant, tan vella que quasi es desfà al seu tacte. Les lletres estan plasmades com fent-li mal. Un negre tan profund i marcat que ruboritza, com flagel·lades d’una dominàtrix o com gravats a la pell d’una vaca amb ferro cremant.
Es deixa caure coixí avall, sense moure la postura dels braços que el sostenen amb tanta cura, quedant així a tan sols un nas d’ell. Un li ofereix les paraules, que derrapen al lexicó, i l’altre li fila les línies amb el moviment dels ulls, tal com es miren els amants en el moment precís que antecedeix el bes: d’un ull a un altre i de l'altre al primer, i així successivament... I aleshores sorgeix el bes: treu la llengua i, com si del tentacle d’un polp es tractara, la deixa caure sobre la pell del seu amant, assaborint l’essència de l’arbre de la qual prové, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de les vores de l’enorme serra que la va talar.
La tinta es difumina per la pell– ara pastosa – allà per on passa la llengua. Destruint. Recreant.
Envoltant en aquest eso-eròtic i expectant súmmum, comença a esmunyir el seu amant tors avall, melic a través.
Al matí següent, dormen. Un nu, amb el pèl desfet i en postura quasi esvàstica de cames i braços. L’altre prop de la seua mà, amb les pàgines obertes i doblegades.
Unes campanades greus i llunyanes els desperten.
Els lloms de tots els seus companys els observen entre estupefactes i com compadint-se des de l’estant.
Les grans Plèiades
Arribe a casa, la gran nit negra
Puje les escales escaló a escaló, lleuger el pas
Arribe a la meua cambra, no és la meua
La cambra groga al fons del corredor que no hi és
Veig el globus aerostàtic de forma infita surant a l’habitació
S’unfla i es desunfla al meu parer en banda de Möebius
Frega ara el terra, frega ara el sostre, rota i fa transl·lació
Jugue mentalment amb ell, ja no recordava com es manipulava la matèria
Com si sempre havera sabut i ara jugant accidentalment retrobe la telequinesi
Clar que en sabia! Perquè no ho faig més això?
Ara volen carpetes, ninots i papers en forma d’ocell, cap a fora, cap al corredor.
Perquè no hi ha ningú a casa? Sols les llums dels banys són enceses, ningú.
Als dormitoris i al saló, ningú, a la cuina i al rebost, ningú...a la casa.
O s’han anat depressa o ja no hi son més,
Mire el rellotge de roig reflex, les 2:21 no! Les 2:22.
Isc a la terraça, ningú.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
L’edifici on sóc, enfront de mi, a la trerrassa, les finestres on deuria ser el cel,
Tot de gaidó amb multitut de finestres amb llums i sense llums oscil·lant a la façana
Com un cub buit mig esfondrat amb vida i lògica pròpia
Son les 2:22, no hi ha carrer ni veïns, sols el cel de matinada.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
Però tèbi com l’agost
La tènue llum celestial no és del nou Sol, són les grans Plèiades al cel.
Dues grans nebuloses d’argent blau ornamentades amb milers de diamants rutilants
Milers de punts de blanca llum,
Uns grans i d’altres infinitissimals però la mateixa llum
Dos fenòmens astrnòmics mai imaginats enmig del blau cel nocturn:
Un és tan gran i redó com dos llunes, 45 graus al cel, a l’alçada de la meua mirada
L’altre és la meitat però idèntic un poc més baix i a l’esquerre de la pantalla celestial
Ja sé, és la fi, esperava un quelcom més sorollós, més fastuós,
Encara que sí oníric i familiar, natural com viure.
Les autèntiques ja no hi són al seu lloc, ni cap altre orb.
No son les Plèiades bessones unflades aquesta gran visió,
Sinó les restes de la Lluna, les estreles i el Sol.
Els punts rutilants de la nebulosa són les titàniques partícules dels astres
Allunyant-se entre elles a inapreciables velocitats de mil·lions de quilòmetres-segon.
Ningú sap tampoc quin destí tenen al seu trajecte erràtic.
Tranquil·lament esfereït entre a la casa,
La llum del bany encara és encesa, em mire a l’espill
Tot clar, jo sóc un dels que duu la marca al front.
l'audició o desaforismes vol.1
de dies passius s'ha plenat el nostre estómac esperant que caigués del cèl la llum que ens deixaria cecs.
la no veracitat de la síntesi de les manetes de rellotge és la condemna,
és el ritual del sí i del no, de la solemnitat i la perseverància.
pot ser siguen núvols passagers o pot ser es queden per sempre,
que estiguen per fer dues nits i marxar o que invadixquen les nostres desertes ments.
tal volta les finestres no tornen a tancar-se mai mentre el vent ens gela els peus
com també la sufocant calor podria fer-nos uns colpets a l'esquena.
sonen notes de rèquiem als compàs de ritmes nupcials i Napoleó conquista Andorra.
l'stravaganzza dispara subtileses (boletes de paper mullades amb saliva) amb un boli bic i les bales alcancen el seu subjectiu. diana!! crida contenta.
la infàmia (que no és no tindre fam) fa rodar la bicicleta carrer avall i solta l'esquena dels empresaris entrecoters que duen corbates tacades de roquefort.
el fum asfixiant de la incivilitat fa arets concèntrics que es difuminem en poc de temps.
els polits criden palaaaau! mentre 16 porcs famolencs devoren un cadàver de 100kg en 8 minuts, i ningú diu res.
ventiladors borratxos escampen paraules que no saben del seu significat.
fills de puta! haveu matat Kenny!!
Van a por nosotros!!
donem gràcies a Déu per calfar l'aigua de les piscines en estiu.
sona la flauta de la incompetència i finalitza l'audició...
Tall de talls
Ara me n'adone que sempre he sigut façana i aparença
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)