Ara me n'adone que sempre he sigut façana i aparença
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
1 comentari:
L'altre dia vaig anar a córrer pels camins entre tarongers pensant en les meues coses. La ment divagava mentre el cos corría i corría sense més.
De sobte vaig notar una punxada al lumbago i un estiró a la cadera i vaig relliscar i el genoll va colpejar l'asfalt i es va clavar una pedreta al genoll brut, com quan era un xiquet, i em vaig alçar i vaig anar cap a casa agafant-me la cadera amb la mà, com quan era un ancià.
A vegades em senc un ninot de cera i a vegades, de sobte, note un efluvi de freqüències en el meu interior, com un forn d'escuma, i se m'il·lumina la cara i els del voltant de seguida noten la glopada i parlem i riem. És increible com parlen i perceben els cossos. Aquest és el llenguatge.
A vegades pense que aquella sociopatía significava que de casa s'eixía menjadet, pixadet i cagadet
En occident el silenci ofèn fins i tot més que una mala conversa
Potser açò signifique alguna cosa
Moltes vegades he rebut consells imperatius.
Et diuen:
"La teua forma d'actuar no em sembla correcta
perquè no s'assembla a la meua"
Solen ser desinteressats i benintencionats i, sobretot, un símptoma de seguretat quan són sincers, perquè... com vas a canviar qualsevol cosa del teu voltant si no pots canviar-te a tú mateix?
Com vas a trobar una resposta si totes les preguntes han sigut ja plantejades i contestades?
Vaig entrar a aquell bar en el qual no havia estat des de fa vora un any.
Havien canviat la decoració
vaig seure on solia seure a turmentar-me i em vaig adonar com havia canviat en un any i que enguany, al cap i a la fi, estic millor
potser aquella esgarrifança que vaig notar l'any passat li la manara el meu jo d'enguany...)
A vegades senc impulsos de deixar-ho tot i mudar-me a un castell amb finestres al mar i allà seguir autodescobrint-me.
Prendre distància, avaluar i prendre mesures per a netejar les portes de la percepció i el vincle amb l'entorn, des de la distància.
Duem a la bèstia dins?
En quina classe d'animals ens estem convertint?
No ho sé, però ja ho deia Fernando Alfaro:
"Si tengo que cambiar, que sea para mal..."
Publica un comentari a l'entrada