Oh! Ment asincopada, Arepo també balla! Amb destresa el teu carro condueixes No llaures més camps, sembrador d’estels Trau les mans del fang i alça-les, estirades amunt Sols amb tu ixen a ballar, tant si volen com si no Duus eixe ritme, de la sang al cel Al teu ternari vals dansen verges, ósses i deesses I si els caus en gràcia un poquet, faràs l’amor a la bòveda celest Em pots trobar de dalt a baix, com de baix a dalt Tant a dreta com a esquerre Però no trobaràs cap que no siga jo No contaràs cinc sense mostrar-me al teu davant Un ball panteixant, palindròmic, sincopat Els brous de lletres em són insípids Un reflex selènic i se’n va la fam Els peus sobre les flames ballen, com mugrons de brases Mentre em regalima onomàsticament el sagí Doncs sóc segell antic i per mi pagues un preu no escrit No seguisques tampoc el meu camí doncs ara creme com estel caigut
Entre un cm i dos cm hi ha infinita distancia ( 1 cm )
Encara es pot filar més prim.
el univers creix de forma exponencial.
les matemàtiques i l'energia inagotable, l'energia i la matèria
veus, congelant-se realment és fred, és la lentitut,
ahí està en joc la percepció del temps, com el coneguem va retrasantese i no compensa ixa lentitud...
en conte de l'amour, movent-se a dos metros per dia, se li acaba l'enèrgia atòmica que el manté en una cosa, es depredadora de l'enèrgia i no aliment, el parque d'este pis fluctúa...
de vegades les bones noticies ens atrapen de forma tal ke les nostres expectatives son incomensurables. també de vegades ixes bones noticies no son bones per tothom. en ixe moment ens recorren els dubtes des de la punta dels dits dels peus fins l'últim pèl del nostre kap. som víctimes de la nostra inconsciència i ens aturdixen les lletres de cada paraula que forma part de la noticia que ens arriba. és com si es derrumbara de sobte tot el món que coneguem, es trenquen els nostres esquemes i ens n'adonem que sols teniem pardals al kap i que sabiem perfectament que tenia ke passar el ke tenia ke passar. és trist però és cert. amb tot ens queda somiar amb cèls clars i amanéixers, i després, despertar.
Salir de casa sin paraguas cuando llueve, moja. Abrir la ventana en pleno invierno digamos que te calienta el cerebro, entendiendo por calentar que te vas a cagar de frío. Una mierda de perro en la calle te sale por unos 150 pavos, o 200 gallinas, o 48 jabalíes. La cuesta de enero se vive todos los días en un pueblo tan llano como éste. Encontrar una tienda de xinos no parece difícil si vas con los ojos vendados. La risoterapia te hace llorar. La loca del butano se queja de ruido aunque vive en la calle de la fiesta. La cisterna está vacía de gas-oil y el agua sigue saliendo fresquita. Tener una diana electrónica en la habitación fomenta la ludopatía. Divagar por estos lares después de mil años...
Salud conclavers. Espere que tornem a juntar-nos prompte.
A la tanca més occipital del Bioparc hi ha un cartell que diu: “Prohibit donar de menjar als hipopotàlems”, així que ja saps: Ni experiència, ni enciams. Normal que després els faça mal les dents, això els passa per ser tan càbales. Però hi ha una iaia que tan sols es guia pel principi del plaer i no pot resistir la temptació de tirar-los uns trossets de psoriasis del colze. Si no para ja, per a quan se n’adone ja serà un julivert. Un guarda li crida, en va, l’atenció. Els guardes del Bioparc no tenen vocació de cuina: Són vegetarians i dinen amanides, amanides amb meconi. Són pebrots penetrats sense amor, buscant la seua dosi de fibló. Bufaforats apassionats pel neguit que ara cobreixen el vell cartell amb un de més gran i vistós que resa: “Assaona la teua vida amb un poc de mata-rates Fills De Puta”. Ingenus… No saben que els estudis de mercat han assenyalat recentment que el mata-rates mai podrà desbancar als profiterols de morro, per molt que empren publicitat subliminal invertida i altres estratègies de mercat fredament calculades. La iaia psoriàsica ha detingut la seua acció al veure tan lluenta, nova i enorme tanca i, contra tot pronòstic, s’ha posat a llepar-se el colze, no sense abans edulcorar-lo amb un poc de sal iodada, incrementant progressivament els moviments dels ulls mentre ho rellegeix una i una altra vegada. El guarda, acostumat com està a llegir els ingredients dels esquitxos de llet condensada, no ha pogut evitar l’evocació d’un influx d’enlluernadissos lluentons. Dins la tanca, un hipopotàlem s’ha ficat a tocar el Clar de Pruna – deconstruït – a un piano amb les tecles de dominó, i ha llimat les asprors entre el guarda i la iaia, fent sorgir aquell bonic ritual, aquell fabulòs esdeveniment anomenat per alguns "diàleg":
- Justifique els seus actes amb un poc de mozzarella, senyora. - Deixa’m buscar l’ingredient secret de les meues sinapsis - I de postres? La seua vagina destil·lada... - Com deia? - Que sembla vostè una regina al·luscinada - És que m’ha sorprès aquesta tanca publicitària: “Introdueix un poc de sarsaparrella en la seua vida.” A tu no? - Collons amb gerdó! - Fes-te així, que tens un tros de glàndula al bigot - M’havia semblat vostè un cefalòpode invertebrat - Cada detall, cada paraula - L’anorèxia sobrevola les connexions - Finestra
Un flexo dèbil – però que a la llum de l'obscuritat sembla un far solcant les profunditats de l’oceà – impacta sobre l’antiga pell groguenca del seu amant, tan vella que quasi es desfà al seu tacte. Les lletres estan plasmades com fent-li mal. Un negre tan profund i marcat que ruboritza, com flagel·lades d’una dominàtrix o com gravats a la pell d’una vaca amb ferro cremant.
Es deixa caure coixí avall, sense moure la postura dels braços que el sostenen amb tanta cura, quedant així a tan sols un nas d’ell. Un li ofereix les paraules, que derrapen al lexicó, i l’altre li fila les línies amb el moviment dels ulls, tal com es miren els amants en el moment precís que antecedeix el bes: d’un ull a un altre i de l'altre al primer, i així successivament... I aleshores sorgeix el bes: treu la llengua i, com si del tentacle d’un polp es tractara, la deixa caure sobre la pell del seu amant, assaborint l’essència de l’arbre de la qual prové, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de les vores de l’enorme serra que la va talar.
La tinta es difumina per la pell– ara pastosa – allà per on passa la llengua. Destruint. Recreant.
Envoltant en aquest eso-eròtic i expectant súmmum, comença a esmunyir el seu amant tors avall, melic a través.
Al matí següent, dormen. Un nu, amb el pèl desfet i en postura quasi esvàstica de cames i braços. L’altre prop de la seua mà, amb les pàgines obertes i doblegades.
Unes campanades greus i llunyanes els desperten.
Els lloms de tots els seus companys els observen entre estupefactes i com compadint-se des de l’estant.
Tots ells ho sabien, però ningú li ho va dir: aquell llibre tenia una Malaltia de Transmissió Textual.
de dies passius s'ha plenat el nostre estómac esperant que caigués del cèl la llum que ens deixaria cecs.
la no veracitat de la síntesi de les manetes de rellotge és la condemna,
és el ritual del sí i del no, de la solemnitat i la perseverància.
pot ser siguen núvols passagers o pot ser es queden per sempre,
que estiguen per fer dues nits i marxar o que invadixquen les nostres desertes ments.
tal volta les finestres no tornen a tancar-se mai mentre el vent ens gela els peus
com també la sufocant calor podria fer-nos uns colpets a l'esquena.
sonen notes de rèquiem als compàs de ritmes nupcials i Napoleó conquista Andorra.
l'stravaganzza dispara subtileses (boletes de paper mullades amb saliva) amb un boli bic i les bales alcancen el seu subjectiu. diana!! crida contenta.
la infàmia (que no és no tindre fam) fa rodar la bicicleta carrer avall i solta l'esquena dels empresaris entrecoters que duen corbates tacades de roquefort.
el fum asfixiant de la incivilitat fa arets concèntrics que es difuminem en poc de temps.
els polits criden palaaaau! mentre 16 porcs famolencs devoren un cadàver de 100kg en 8 minuts, i ningú diu res.
ventiladors borratxos escampen paraules que no saben del seu significat.
fills de puta! haveu matat Kenny!!
Van a por nosotros!!
donem gràcies a Déu per calfar l'aigua de les piscines en estiu.
sona la flauta de la incompetència i finalitza l'audició...
Ara me n'adone que sempre he sigut façana i aparença tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos. Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés. La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable! Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació. No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu. Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar. I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades. Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides? la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal. Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets, no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir, sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó. Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls. I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte. No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller. A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
Quan hom parla del concepte d'infinit, pareix que siga d'una inmensitat inabarcable. Es crea una imatge mental d'un buit que mai no s'acaba, d'un viatge etern.
Res mes llunt de la veritat.
L'infinit, amb totes les seues possibilitats, es eternament canviant. No es pot preveure com cambiara el paisatge quan viatjes per l'infinit, mai serà repetitiu. Aixi es molt millor abodar un concepte tan abrumador. Com un viatje ple de sorpreses imprevisibles.
Mira fixament i un fragment de record d'aquella nit impacta com un raig sobre la atordida consciencia. Imatges esgarrifoses de pallassos deformes allargant-se com si estigueren derretint-se cap amunt i cap un costat. Humans batallen en un mar de punys i colzades. Llums i fum i cants de sirena asmàtica. L'angoixa ofega els colors brillants i la pols s'escampa pels pulmons.
No ho han provat mai, i no coneixen la dosi.
Hi ha un coixí a la paret, per tota la paret, per totes les parets.
Damunt de la taula hi ha sentat un gat de tres peus que es llava la cara com pot.
Ja baixarà.
***
Tenim davant una pagina en blanc
Un enorme bloc de pedra
Ara mateix es un comodí. Pot ser qualsevol cosa.
Pot ser un conte, pot ser un poema, o un dibuix, o una factura. Pot ser un escrit divagant d'una ment avorrida d'existir, o pot ser una boleta pera llençar al cap del company de classe. Pot ser publicitat...
Pot ser moltes coses, pero sols serà una. En el fons sempre ha estat sols una.
El fet que ARA siga un full en blanc no significa que no siga: un conte, un dibuix, una divagació, un poema o publicitat d'allargador de penis.
Significa que eixe full, d'alguna manera, ja es qualsevol cosa, perque encara no es cap.
Tenim davant una pagina plena de coses, soles que encara es massa prompte pera veure-les.
Com un enorme bloc de pedra amb una escultura atrapada dins.
Tens un paper?
***
Posa una qüestió.
Exposa un concepte borrós.
Afig ara un munt d'elements com peces de trencaclosques, algunes encaixen, altres no, algunes soles serveixen pera decorar i altres no es sap ben bé qué signifiquen.
Ves muntant el puzle poc a poc, peça per peça, Aniran formant una imatge on els elements inconnexos van poc a poc adquirint coherència. Altres peces serviran per decorar el fons, altres son simples distractors...
Quan el puzle estiga acabat, allunyat uns quants passos i observa'l en la seua plenitud.
Açò no és res literari ni pretén ser-ho. És profunda decepció per persones que admirava i creia iguals en quan m’han fet sentir ningú, m’heu fet mal. Tal volta per això evite al màxim el coneixement mutu tant íntim, perquè sé que algun dia arriba açò. Jo sí que crec amb els objectius i el millor d’ells es que te’ls marques tu sol, la meua cega i il•lògica voluntat els marca perquè vol saber. Ara sé que res importe a ningú altre i que la mateixa moneda volen cobrar: retroalimentatiu per a alguns, destructiu per als demés. El que importa no és ú mateix, sinó una malsana mescla entre orgull decimonònic i una tossuda raó de capritx infantil.
Parlar és inútil hui dia
No entendre que amb una única i simple lectura no es pot entendre un poema és de arrogants, relacionar-ho tot i únicament amb sexe simptomàtic. Si fora així la lectura seria tant reconfortant com un kleenex.
Com el tir i arrossegament: un burro estirant i un pes mort.
En un principi em servia de teràpia (de grup) i de sobte em va nàixer una nècia il•lusió de que podia ser l’origen d’alguna cosa més gran que nosaltres separats. Les il•lusions són il•lusions, està clar, però si s’acompleix sols la mil•lèsima part ja tenen sentit, no es queden al món platònic de les idees inconcluses tan inabastable. El conclave és una pseudoinstitució que pensarem borratxos i amb un nom ridícul, no es pot matar això. Qui mereix la sentència de mort són els components, els humans viscerals, meliquistes i que han demostrat tot l’egocentristes que són mesurant-se amb un regle enquistat entre cella i cella. Perquè no se la tragueu damunt la taula i discutiu si el decisiu diàmetre testicular també cal comptabilitzar-lo? sols ú ho faria sense pensar-s’ho molt.
La vulgofobia us terroritza i us fa córrer davant d’ella...”pare de 40 anys calb i gras bevent cervesa barata amb els companys de feina...” té més accepcions.
Es molt valent fer una actualització al blog, és molt clar i ras per a gent que viu a 200 metres de ta casa i que coneixes de sempre dir-li per una pàgina d’internet que tothom pot llegir (llàstima que no en siguen més) que els envies a la merda, és molt humà (del S.XXI. Sí senyors, el segle de la comunicació li diuen!). Això és confiança amb els amics. Eixa merda és el nostre zeitgeist.
Els nostres egos són incompatibles sembla, som intolerants i alguns més enllà. Quin cooperativisme, projecte comú, esperava jo de qui arrastra rancúnies, zels i malentesos des de nanos? I es que som humans, més del que voldríem, més normals que una mosca fregant-se els palps maxil•lars. És la decepció última que esperava de la humanitat, si nosaltres quatre ja no som capaços.... no cal intentar més enlloc.
(Llegir amb dicció irònica) Ajuntar cada talent tan diferent a un únic bloc era una àrdua tasca i fer una merda de llibret fotocopiat de 12 pàgines titànic. Som tan limitats que em fracassat només intentar-ho, és això el que ens fa creure tan “especials”?
He pecat d’innocent, he pecat de megalòman, he pecat d’esnob, he pecat de melodramàtic, he pecat d’humanitat, mea culpa, però no d’escoltar. A més em pecat tots d’uniteralitat, egocentrisme i puerilitat....sembla la descripció de les relacions internacionals nord-americanes.
El bonic de les metàfores, al igual que els poemes o relats, es que s’han de llegir repetides voltes per entendre el significat i encara així cadascú fa la seua subjectiva interpretació, que sols és teua! Tan únic i desconcertant!
Per a que intentem comprendre i ajudar amb paraules i fets a aquells que penses que ho necessiten quan estan més sensibles? Quan després a un atac de clarividència matussera maten el que no els pertany.
Sainet en un acte: Diàleg entre ningú (decorat: res) - Et sents millor? - Controles la teua vida? - I tu? - T’has esforçat per empatitzar i aclarir totes les vostres merdes fossilitzades? - Resoldre els vostre malentesos que ens han dut a açò? - Ho dubte i si no de forma negligent.
Sí, us jutge i us sentencie simplement per sentir-me millor, açò de la despreocupació col•lectiva és un joc irònicament de grup. Preferisc un conclave unipersonal a una “amistat” d’aquest talant. No vull que canvieu per res, simplement allunyar-me més.
Hui es el dia de l'estrena de la nostra última funció. Anem a deixar al Jaenada i companyia a l'altura del betum.
Hem carregat en la furgoneta tot l'atrezzo i ens dirigim a l'estació del nord. Aparquem al parking del costat i començem a muntar "l'escenari". Primer posem enmig del hall la butaca que arreglarem. No pareix que l'hagem tret de l'ecoparc. El cuir negre està perfecte i net, sols té un xicotet defecte en el seient, pero no es vorà quan estiga sentat damunt. La sombrilla roja, oberta al costat, malgrat ser totalment inútil a cobert, dona un efecte de luxe al conjunt molt mes bestia del que ens pensàvem. Preparem el radiocasset als peus de la butaca. Pintat de negre no es veuen els botons. Pero en saber quin és el play, ja sobra. Em pose el trage negre de ratlla diplomàtica. Mentres, els meus companys prenen posicións per a fer la seua espectacular entrada.
Tot a punt, em toca passar davant, asoles. Em pose el barret i baixe de la furgona. Tot ha de resultar perfecte si volem causar l'impacte que volem.
Camine lentament cap a la butaca. Els segurates ja s'estan acostant. Tranquil·lament m'assente en el meu lloc privilegiat i m'encenc el puro. Observe durant uns segons l'estació. Soc conscient de que mai tornaré a vore-la tal com la contemple hui. La gent em mira. Salude unes xiques guapes tocant-me la punta del barret amb un somriure desvergonyit.
Aprete el play, la senyal d'entrada. Els meus companys s'infiltren al hall de l'estació del Nord de Valéncia amb la resta de l'atrezzo.
em fan por els tricicles el mostre de la nicotina les senyals d'stop i direcció prohibida triar l'opció incorrecta i perdre el control que s'esborre l'horitzó dir adéu a les mirades mentre fugen els somriures somiar que tot és un somni i despertar-me baix del llit, sense coixí no ser conscient de la meua absurda inconsciència que te'n vages que se n'aneu quem toque el pà i la ceba
He d'estudiar per a, al menys, tres exàmens. He de fer quatre treballs pràctics per a entregar la setmana que ve. He de dinar. He d'escurar. He de dutxar-me i he d'anar a la facultat. He d'arreglar un poc l'habitació. He d'anar al banc a pagar el lloguer del pis. He d'acabar dos guions i he d'escriure tres histories breus del que se'm ocorregué l'altre dia. He d'afaitar-me. He de parlar en ella. He de guardar la salsa de soja en l'armari. He d'agranar el corredor. He de fumar menys. He de dormir menys. He de allargar açò com siga. He de comprovar l'ortografia. He de ser més respectuós amb la gent. He d'enviar-los a tots a fer la mà. He de fer la tira còmica dels espermatozoides. He d'esbrinar si hi ha alguna manera de reservar taula en el Dorsia per a sopar el dissabte. He de deixar d'inventar-me xorraes. He d'acabar de vore Dexter per a poder comentar-la sense por als spoilers. He d'alimentar la meua mascota del pet society. He de vore els mails i borrar el spam. He de parlar en esta per lo dels apunts. He de pixar. He de tallar-me el monyo. He de pillar per a no anar sempre de gorra. He de parlar en este i aquell. He de fer açò i allò. Estic sentat cara l'ordinador pensant en ferme un altra palla.
Universitat d'Enlloc, 32 de Mai de l'any que ve. Fragment de la conferencia del Dr. H.C. Nobody Hearshim:
"Com va dir Alan Moore, "abans, els joves que volien viure aventures, es feien a la mar; ara monten un grup musical buscant fer-se famosos". La cosa ha evolucionat, les noves tecnologies han permès que ara eixa cerca de la fama puga ser mes senzilla, exposant-se al mostrador mundial d'internet. Abans, pera fer-se a la mar, calia tenir suficient fortalesa i valor pera fugir de casa. Al segle passat, calia tenir talent per a esdevenir famós. Ara, qualsevol xiquet de catorze anys pot, al menys, intentar-ho. Es llavors quan ens trobem que el percentatge de la població que vol destacar sobre la resta es alarmantment gran. Al no tenir que assumir cap risc al exposar-se en blogger o en myspace o en youtube, tot aquell que vullga, pot. El que empentava abans als mariners joves i als artistes era, entre altres, allò que empenta ara a la majoria del jovent: la vulgofòbia, la por a la mediocritat.
En la societat actual, on prima l'individualisme, el model a seguir es una persona triomfadora, guapa, rica i famosa. La por a ser mediocre, a no destacar, a fracassar; s'ha estès mes forta que mai en la societat actual. Es un fenomen ben estudiat per sociòlegs que en la societat protestant anglosaxona, el fracàs personal era la prova de no ser escollit per Deu, provocant sentiments de verdadera angoixa en la persona mediocre. Actualment els motius son els mateixos, l'individu vol triomfar i no pot, esdevé mediocre i cau en depressió. En eixa depressió, recreant-se en la seua angoixa, busca i rebusca una manera d'autorrealitzar-se. Es per això que, hui en dia, tanta gent exposa en internet versos que han trobat en xicotets fragments d'idea repartits per el seu cervell. Alimenten així l'esperança de que algú els llegirà i els admirarà, triomfant finalment, deixant per fi de ser mediocres anònims."
el mocador s'ha consumat amb el té fred ella s'en ha anat a dormir en el ex massa pronte me te iual la ralleta roja que aparexi baix de les paraules incorrectes sempre em fa l'ullet per a arribar a ningun lloc em parla en veu baixa amb un murmull complice em parla en vers diacritics sense dir res en una veu sugerent, com dient "au a jugar baix dels llençols" es com un "envide i tuque" en un tres un sis i un cuatre sense lligar el hamster corre i no para de raonar corre i corre i no arriba enlloc estic ara mateix enlloc els mallorquins no ho dirien millor new york, no podria un hamster viure millor en el puto new york ens peguen trompaes a la paret volen dormir i no saben com la pantalla esta bruta de no sabem on la bursa s'apega a la pell de tanta merde que trau i aixina esta el puto percal que tu vols follar en qui no estiga mal i es en qui esta mal en qui millor es follar i asi ten vas a ta casa a cascartela en un video de Liz Vicious cascartela es un plaer es una habilitat autologica, antropologica inerent a l'esser huma i tan simple com ferte una palla cara la pantalla anem a seguirla no vaig a separar les manes del teclat els dits son lletres els meus moviments, poesia tot caducifoli i perenne com les fulles del taronjer que cauran, no pases ansia pero d'asi a que caiguen... anganyat com el dimoni de petrer ma quedat asi fet un femer sense ganes de cascarmela i en ganes de matar que no sas que agarrar a un puto humano i rebentarli l'esternon per dins com un puto alien ¿a tu no te passa mai quan vas a pixar en un bar i estas alli, en la verga fora i vols pixar pero no pots pixar? pos en eixe estat, en la polla a l'aire en ixe estat de vulnerabilitat es quan el dones conter que hui, tampoc te la mamaran. i aixo es tan deveres ara com quan fou escrit la carn vol carn i tu me la vols mamar i no sas com
Somie una era inabastable i ondulant Somie encatifada per milions de flors Somie de gràcils pètals grocs i taronges Somie com el vent les fa dansar sota el Sol Somie amb una forta sentor a sofre Somie milions de pètals incandescents Somie un camp explosiu de flors sulfurades Somie que m’ajec i faig un ramell, amb cura Somie amb les nues tiges a la mà aspra Somie com els pètals de sofre es freguen mortalment al ramell Somie que et faig un regal merescut, efectivament, a tu Somie com somrius amb agraïment i et corresponc Somie mentre ballen els pètals de sofre del ramell a les teues mans Somie com el vent les acarona compulsivament mentre rius satisfet Somie com aquestes apleguen al punt d’ignició per fricció Somie amb una meravellosa bola de foc que ho cobreix tot Somie com s’escampa el foc per l’era fins deflagrar totes les flors Somie que somrius satisfet al terra com a pila de cendres Somie com obris la teua boca, ara de sutja, per parlar fums Somie amb la sentor d’abans de sofre volatilitzada Somie com dius: - Sí, aquestes eren les que jo vaig sembrar durant temps sense adonar-me’n.
Sentiments envassats (al buit) en llàgrimes sonores.
Voler ser molt i no ser res.
Pensar que eres suplent,
que estàs a la banqueta,
que jugues en segona fila...
sentir-se important (com qualsevol altre),
saber que no et necessiten.
Ella viu a uns pisos mes amunt. Puge a sa casa amb qualsevol excusa, pero quan entre allí encara sóc sols una visita. Salude a la gent del saló, repartida als sofàs, arropits baix les mantes a quadres. No els resulta còmoda la meua presencia, malgrat ser prou habitual.
Salude un tio lleig i estrany que em sona, pero no havia vist mai allí. (¿d'on ix este?) Li done un poc de conversa mentre la espere...
Seiem en l'altra saleta, a les menudes butaques, mes íntimes, junt a la tauleta. Comence a ferme un canut amb ella asseguda a l'altra butaca, al meu costat.
Ella em somriu, ho sap, pero s'en va a viure amb el nóvio.
El tio lleig seu a la seua butaca (en serio ¿d'on ix este?) Es besen.
M'alce corrents, dissimule com si recordara que tenia pressa...
-me'n he d'anar
-i això?
-Pregunta-m'ho quan vaja borratxo
M'agafa del braç, mira al tio lleig.
- es un rollo i au
- pero es suposava que tenies que plantar-li'ls en mi
- esque en tu... no vull un rollo i au...
Ens abracem i note la meua galta contra la seua pell fresca. El tio lleig desapareix (ací ja no pintes fava), Tot al nostre voltant desapareix. No queda mes percepció que ella i jo i la seua pell fresca contra la meua galta. Intente parlar en un nuc en la gola. Les paraules “quan et canses em tires de ta casa que jo em passaria ací la vida” no ixen mai de la meua boca, massa paraules. Escolte al fons del seu pit els batecs sords del seu cor fent-se cada vegada més i més forts. Son colps forts que fan retumbar tot el meu cos, cada vegada mes forts... i mes secs... com les trompades dels obrers picant una paret...
Els obrers del pis de baix estan picant la paret que dona just al capçal del meu llit. Ella s'ha transformat en un coixí. Tinc el cervell acostumat a somiar amb ella, que viu a uns pisos mes amunt, i això que jo visc a un àtic...
Encara note la galta fresca per el contacte amb la seua pell.
La segona va darrere cadàvers mutilats sobre la taula babegen peperoni amb bambolles sulfurants de metastasi retroactiva en un espai que no hi es en perífrasis cúbiques de letàrgia acompassada de les rimbombàncies rebotants com una bola loca en una catedral barroca les setes seques creixen sobre sorra sugestionada iconoclàsticament passa-li la pilota a qui vinga darrere les coses clares i el xocolate express la rata-pardal alça la mà, tanca el puny, i crida per trencar el cel: pimentó! i Melanie en prime-time diu: cogolla’m! cogolla’m! i teles verborrèiques apilen lletres en paraules que formen frases que no tenen ningun sentit els telepròmpters s'enredren en un maremàgnum de conceptes powerpoints repetitius s'envien constantment entre usuaris repetitius tatuatjes en llengües de plasma pedagògic retrocedeixen tubularment cap a la glàndula pineal del coneixement falaç i els arguments deshumanitzats fan que les finestres col•laboren i amb les seues persianes engrandixen la nostra estupidesa la reverberació de la vibració de l'exaltació dels neurotransmisors saltant de neurona a l'altra com si fugiren de les idees atomoturbines mentals en cubicles blancs les nostres corones son en realitat cendrers i les nostres paraules moren en ser produïdes per un cervell granul•lós ... i sec.
És meu, tot meu, tot el meu contingut Que no necessita de pàgines en blanc Ni de pàgines de píxels per surar a les xarxes socialment inexistents, alterades ments de connexions fredament metàliques A la vanitat feta cables de terrible coltán Esquemàticament verticalitzades de la @ al . i fi Llibres lliures naveguen amb paruales que comencen en 1 i acaben en 0 I no saps on et porta l’espiral de dos dígits, A uns poemes que ballen entre espurnes i bytes A unes cançons que es regalen vanidosamente a la xarxa Sons elèctrics d’instruments elèctrics que resonen als camps elèctrics neuronals La justa mida de la qualitat és el Kb/segon No vibració a una capsa ressonant La veu es distorsiona per efectes en pestanyes No són vent recobert de fusta i cartílags. És veloç, global, gratuït… i pretenciós Tu ets artista amic perquè exposes o sents? I el que sents és quimioelèctric, d’acord, Però al circuit tancat de la teua ment La teua ment compartida per cables de besos, cabells, crits, dents Les esfereïdores i sensuals vides, multituts diferents, primfilats pel mateix embut, Guardes les teues arracades, pintes i malsons a una capsa, idèntica a la del veí. La teua vida al mateix sac que la resta La teua bogeria, la teua aventura, els teus desacords i contradiccions originals Tota experiència única retransmitida per una única finestra. El teu treball és realmente gran, el mitjà ho és massa. Enhorabona, ja ets l’home del S.XXI.
La primera frase del tungsteno al pleistoceno quan les neurones se'n van a Valdelinares els netocitosforios ballen la conga més lluents que les jaquetes de Monleón i si te foten la retina, TE FOTS!! escriu esta frase per a omplir allò que no puga plenar la trasnhumància tan inherent com els vapors mentolats que exhalen els borregos a les portes del metro tan insubstancial com els records de ments post-esquizofrèniques plenant-se de pols aquàtica viscosa surant sospesa de fil formol una ment en blanc, plena de goig en les personalitats personalitzades en cossos aliens i telefonant a la gran inmundícia humana: "Información gratuita: El móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura"
