Corders amb pell de llop

Açò no és res literari ni pretén ser-ho. És profunda decepció per persones que admirava i creia iguals en quan m’han fet sentir ningú, m’heu fet mal. Tal volta per això evite al màxim el coneixement mutu tant íntim, perquè sé que algun dia arriba açò. Jo sí que crec amb els objectius i el millor d’ells es que te’ls marques tu sol, la meua cega i il•lògica voluntat els marca perquè vol saber.
Ara sé que res importe a ningú altre i que la mateixa moneda volen cobrar: retroalimentatiu per a alguns, destructiu per als demés. El que importa no és ú mateix, sinó una malsana mescla entre orgull decimonònic i una tossuda raó de capritx infantil.

Parlar és inútil hui dia

No entendre que amb una única i simple lectura no es pot entendre un poema és de arrogants, relacionar-ho tot i únicament amb sexe simptomàtic. Si fora així la lectura seria tant reconfortant com un kleenex.

Com el tir i arrossegament: un burro estirant i un pes mort.

En un principi em servia de teràpia (de grup) i de sobte em va nàixer una nècia il•lusió de que podia ser l’origen d’alguna cosa més gran que nosaltres separats. Les il•lusions són il•lusions, està clar, però si s’acompleix sols la mil•lèsima part ja tenen sentit, no es queden al món platònic de les idees inconcluses tan inabastable.
El conclave és una pseudoinstitució que pensarem borratxos i amb un nom ridícul, no es pot matar això. Qui mereix la sentència de mort són els components, els humans viscerals, meliquistes i que han demostrat tot l’egocentristes que són mesurant-se amb un regle enquistat entre cella i cella. Perquè no se la tragueu damunt la taula i discutiu si el decisiu diàmetre testicular també cal comptabilitzar-lo? sols ú ho faria sense pensar-s’ho molt.

La vulgofobia us terroritza i us fa córrer davant d’ella...”pare de 40 anys calb i gras bevent cervesa barata amb els companys de feina...” té més accepcions.

Es molt valent fer una actualització al blog, és molt clar i ras per a gent que viu a 200 metres de ta casa i que coneixes de sempre dir-li per una pàgina d’internet que tothom pot llegir (llàstima que no en siguen més) que els envies a la merda, és molt humà (del S.XXI. Sí senyors, el segle de la comunicació li diuen!). Això és confiança amb els amics. Eixa merda és el nostre zeitgeist.

Els nostres egos són incompatibles sembla, som intolerants i alguns més enllà. Quin cooperativisme, projecte comú, esperava jo de qui arrastra rancúnies, zels i malentesos des de nanos? I es que som humans, més del que voldríem, més normals que una mosca fregant-se els palps maxil•lars.
És la decepció última que esperava de la humanitat, si nosaltres quatre ja no som capaços.... no cal intentar més enlloc.

(Llegir amb dicció irònica) Ajuntar cada talent tan diferent a un únic bloc era una àrdua tasca i fer una merda de llibret fotocopiat de 12 pàgines titànic. Som tan limitats que em fracassat només intentar-ho, és això el que ens fa creure tan “especials”?

He pecat d’innocent, he pecat de megalòman, he pecat d’esnob, he pecat de melodramàtic, he pecat d’humanitat, mea culpa, però no d’escoltar. A més em pecat tots d’uniteralitat, egocentrisme i puerilitat....sembla la descripció de les relacions internacionals nord-americanes.

El bonic de les metàfores, al igual que els poemes o relats, es que s’han de llegir repetides voltes per entendre el significat i encara així cadascú fa la seua subjectiva interpretació, que sols és teua! Tan únic i desconcertant!

Per a que intentem comprendre i ajudar amb paraules i fets a aquells que penses que ho necessiten quan estan més sensibles? Quan després a un atac de clarividència matussera maten el que no els pertany.

Sainet en un acte: Diàleg entre ningú
(decorat: res)
- Et sents millor?
- Controles la teua vida?
- I tu?
- T’has esforçat per empatitzar i aclarir totes les vostres merdes fossilitzades?
- Resoldre els vostre malentesos que ens han dut a açò?
- Ho dubte i si no de forma negligent.

Sí, us jutge i us sentencie simplement per sentir-me millor, açò de la despreocupació col•lectiva és un joc irònicament de grup.
Preferisc un conclave unipersonal a una “amistat” d’aquest talant. No vull que canvieu per res, simplement allunyar-me més.

Sort i fins ara