Salir de casa sin paraguas cuando llueve, moja. Abrir la ventana en pleno invierno digamos que te calienta el cerebro, entendiendo por calentar que te vas a cagar de frío. Una mierda de perro en la calle te sale por unos 150 pavos, o 200 gallinas, o 48 jabalíes. La cuesta de enero se vive todos los días en un pueblo tan llano como éste. Encontrar una tienda de xinos no parece difícil si vas con los ojos vendados. La risoterapia te hace llorar. La loca del butano se queja de ruido aunque vive en la calle de la fiesta. La cisterna está vacía de gas-oil y el agua sigue saliendo fresquita. Tener una diana electrónica en la habitación fomenta la ludopatía. Divagar por estos lares después de mil años...
Salud conclavers.
Espere que tornem a juntar-nos prompte.
La tanca del Bioparc
A la tanca més occipital del Bioparc hi ha un cartell que diu: “Prohibit donar de menjar als hipopotàlems”, així que ja saps: Ni experiència, ni enciams. Normal que després els faça mal les dents, això els passa per ser tan càbales. Però hi ha una iaia que tan sols es guia pel principi del plaer i no pot resistir la temptació de tirar-los uns trossets de psoriasis del colze. Si no para ja, per a quan se n’adone ja serà un julivert. Un guarda li crida, en va, l’atenció. Els guardes del Bioparc no tenen vocació de cuina: Són vegetarians i dinen amanides, amanides amb meconi. Són pebrots penetrats sense amor, buscant la seua dosi de fibló. Bufaforats apassionats pel neguit que ara cobreixen el vell cartell amb un de més gran i vistós que resa: “Assaona la teua vida amb un poc de mata-rates Fills De Puta”. Ingenus… No saben que els estudis de mercat han assenyalat recentment que el mata-rates mai podrà desbancar als profiterols de morro, per molt que empren publicitat subliminal invertida i altres estratègies de mercat fredament calculades. La iaia psoriàsica ha detingut la seua acció al veure tan lluenta, nova i enorme tanca i, contra tot pronòstic, s’ha posat a llepar-se el colze, no sense abans edulcorar-lo amb un poc de sal iodada, incrementant progressivament els moviments dels ulls mentre ho rellegeix una i una altra vegada. El guarda, acostumat com està a llegir els ingredients dels esquitxos de llet condensada, no ha pogut evitar l’evocació d’un influx d’enlluernadissos lluentons. Dins la tanca, un hipopotàlem s’ha ficat a tocar el Clar de Pruna – deconstruït – a un piano amb les tecles de dominó, i ha llimat les asprors entre el guarda i la iaia, fent sorgir aquell bonic ritual, aquell fabulòs esdeveniment anomenat per alguns "diàleg":
- Justifique els seus actes amb un poc de mozzarella, senyora.
- Deixa’m buscar l’ingredient secret de les meues sinapsis
- I de postres? La seua vagina destil·lada...
- Com deia?
- Que sembla vostè una regina al·luscinada
- És que m’ha sorprès aquesta tanca publicitària: “Introdueix un poc de sarsaparrella en la seua vida.” A tu no?
- Collons amb gerdó!
- Fes-te així, que tens un tros de glàndula al bigot
- M’havia semblat vostè un cefalòpode invertebrat
- Cada detall, cada paraula
- L’anorèxia sobrevola les connexions
- Finestra
Encontres en la tercera frase
Un flexo dèbil – però que a la llum de la obscuritat sembla un far solcant les profunditats de l’oceà – impacta sobre l’antiga pell groguenca del seu amant, tan vella que quasi es desfà al seu tacte. Les lletres estan plasmades com fent-li mal. Un negre tan profund i marcat que ruboritza, com flagel·lades d’una dominàtrix o com gravats a la pell d’una vaca amb ferro cremant.
Es deixa caure coixí avall, sense moure la postura dels braços que el sostenen amb tanta cura, quedant així a tan sols un nas d’ell. Un li ofereix les paraules, que derrapen al lexicó, i l’altre li fila les línies amb el moviment dels ulls, tal com es miren els amants en el moment precís que antecedeix el bes: D’un ull a un altre. I aleshores sorgeix el bes: Treu la seua llengua, i, com si del tentacle d’un polp es tractara, la deixa caure sobre la pell del seu amant, assaborint l’essència de l’arbre de la qual prové, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de les vores de l’enorme serra que la va talar.
La tinta es difumina per la pell– ara pastosa – allà per on passa la llengua. Destruint. Recreant.
Envoltant en aquest esoeròtic i expectant súmmum, comença a esmunyir el seu amant tors avall, melic a través.
___________________________________________________________
Al matí següent, dormen. Un nu, amb el pèl desfet i en postura quasi esvàstica de cames i braços. L’altre prop de la seua mà, amb les pàgines obertes i doblegades.
Unes campanades greus i llunyanes els desperten.
Els lloms de tots els seus companys els observen entre estupefactes i com compadint-se des de l’estant.
Les grans Plèiades
Arribe a casa, la gran nit negra
Puje les escales escaló a escaló, lleuger el pas
Arribe a la meua cambra, no és la meua
La cambra groga al fons del corredor que no hi és
Veig el globus aerostàtic de forma infita surant a l’habitació
S’unfla i es desunfla al meu parer en banda de Möebius
Frega ara el terra, frega ara el sostre, rota i fa transl·lació
Jugue mentalment amb ell, ja no recordava com es manipulava la matèria
Com si sempre havera sabut i ara jugant accidentalment retrobe la telequinesi
Clar que en sabia! Perquè no ho faig més això?
Ara volen carpetes, ninots i papers en forma d’ocell, cap a fora, cap al corredor.
Perquè no hi ha ningú a casa? Sols les llums dels banys són enceses, ningú.
Als dormitoris i al saló, ningú, a la cuina i al rebost, ningú...a la casa.
O s’han anat depressa o ja no hi son més,
Mire el rellotge de roig reflex, les 2:21 no! Les 2:22.
Isc a la terraça, ningú.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
L’edifici on sóc, enfront de mi, a la trerrassa, les finestres on deuria ser el cel,
Tot de gaidó amb multitut de finestres amb llums i sense llums oscil·lant a la façana
Com un cub buit mig esfondrat amb vida i lògica pròpia
Son les 2:22, no hi ha carrer ni veïns, sols el cel de matinada.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
Però tèbi com l’agost
La tènue llum celestial no és del nou Sol, són les grans Plèiades al cel.
Dues grans nebuloses d’argent blau ornamentades amb milers de diamants rutilants
Milers de punts de blanca llum,
Uns grans i d’altres infinitissimals però la mateixa llum
Dos fenòmens astrnòmics mai imaginats enmig del blau cel nocturn:
Un és tan gran i redó com dos llunes, 45 graus al cel, a l’alçada de la meua mirada
L’altre és la meitat però idèntic un poc més baix i a l’esquerre de la pantalla celestial
Ja sé, és la fi, esperava un quelcom més sorollós, més fastuós,
Encara que sí oníric i familiar, natural com viure.
Les autèntiques ja no hi són al seu lloc, ni cap altre orb.
No son les Plèiades bessones unflades aquesta gran visió,
Sinó les restes de la Lluna, les estreles i el Sol.
Els punts rutilants de la nebulosa són les titàniques partícules dels astres
Allunyant-se entre elles a inapreciables velocitats de mil·lions de quilòmetres-segon.
Ningú sap tampoc quin destí tenen al seu trajecte erràtic.
Tranquil·lament esfereït entre a la casa,
La llum del bany encara és encesa, em mire a l’espill
Tot clar, jo sóc un dels que duu la marca al front.
l'audició o desaforismes vol.1
de dies passius s'ha plenat el nostre estómag esperant que caigués del cèl la llum que ens dixaria cecs.
la no veracitat de la síntesi de les manetes de rellotge és la condemna,
és el ritual del sí i del no, de la solemnitat i la perseverància.
pot ser siguen núvols passagers o pot ser es queden per sempre,
que estiguen per fer dues nits i marxar o que invadixquen les nostres desertes ments.
tal volta les finestres no tornen a tancar-se mai mentre el vent ens gela els peus
com també la sufocant calor podria fer-nos uns colpets a l'esquena.
sonen notes de rèquiem als compàs de ritmes nupcials i Napoleó conquista Andorra.
l'stravaganzza dispara subtileses (boletes de paper mullades amb saliva) amb un boli bic i les bales alcancen el seu subjectiu. diana!! crida contenta.
la infàmia (que no és no tindre fam) fa rodar la bicicleta carrer avall i solta l'esquena dels empresaris entrecoters que duen corbates tacades de roquefort.
el fum asfixiant de la incivilitat fa arets concèntrics que es difuminem en poc de temps.
els polits criden palaaaau! mentre 16 porcs famolencs devoren un cadàver de 100kg en 8 minuts, i ningú diu res.
ventiladors borratxos escampen paraules que no saben del seu significat.
fills de puta! haveu matat Kenny!!
Van a por nosotros!!
donem gràcies a Déu per calfar l'aigua de les piscines en estiu.
sona la flauta de la incompetència i finalitza l'audició...
Tall de talls
Ara me n'adone que sempre he sigut façana i aparença
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
el gat de 3 peus
Hi ha un coixí a la paret.
Damunt de la taula ha pujat un gat en tres peus.
Damunt de la taula hi ha sentat un gat de tres peus que es llava la cara com pot.
* * *
Tenim davant una pagina en blanc
Un enorme bloc de pedra
Pot ser un conte, pot ser un poema, o un dibuix, o una factura. Pot ser un escrit divagant d'una ment avorrida d'existir, o pot ser una boleta pera llençar al cap del company de classe. Pot ser publicitat...
Pot ser moltes coses, pero sols serà una. En el fons sempre ha estat sols una.
El fet que ARA siga un full en blanc no significa que no siga: un conte, un dibuix, una divagació, un poema o publicitat d'allargador de penis.
Significa que eixe full, d'alguna manera, ja es qualsevol cosa, perque encara no es cap.
Com un enorme bloc de pedra amb una escultura atrapada dins.
* * *
Exposa un concepte borrós.
Ves muntant el puzle poc a poc, peça per peça, Aniran formant una imatge on els elements inconnexos van poc a poc adquirint coherència. Altres peces serviran per decorar el fons, altres son simples distractors...
Quan el puzle estiga acabat, allunyat uns quants passos i observa'l en la seua plenitud.
El concepte borrós es definirà.
La qüestió es resoldrà.
Corders amb pell de llop
Açò no és res literari ni pretén ser-ho. És profunda decepció per persones que admirava i creia iguals en quan m’han fet sentir ningú, m’heu fet mal. Tal volta per això evite al màxim el coneixement mutu tant íntim, perquè sé que algun dia arriba açò. Jo sí que crec amb els objectius i el millor d’ells es que te’ls marques tu sol, la meua cega i il•lògica voluntat els marca perquè vol saber.
Ara sé que res importe a ningú altre i que la mateixa moneda volen cobrar: retroalimentatiu per a alguns, destructiu per als demés. El que importa no és ú mateix, sinó una malsana mescla entre orgull decimonònic i una tossuda raó de capritx infantil.
Parlar és inútil hui dia
No entendre que amb una única i simple lectura no es pot entendre un poema és de arrogants, relacionar-ho tot i únicament amb sexe simptomàtic. Si fora així la lectura seria tant reconfortant com un kleenex.
Com el tir i arrossegament: un burro estirant i un pes mort.
En un principi em servia de teràpia (de grup) i de sobte em va nàixer una nècia il•lusió de que podia ser l’origen d’alguna cosa més gran que nosaltres separats. Les il•lusions són il•lusions, està clar, però si s’acompleix sols la mil•lèsima part ja tenen sentit, no es queden al món platònic de les idees inconcluses tan inabastable.
El conclave és una pseudoinstitució que pensarem borratxos i amb un nom ridícul, no es pot matar això. Qui mereix la sentència de mort són els components, els humans viscerals, meliquistes i que han demostrat tot l’egocentristes que són mesurant-se amb un regle enquistat entre cella i cella. Perquè no se la tragueu damunt la taula i discutiu si el decisiu diàmetre testicular també cal comptabilitzar-lo? sols ú ho faria sense pensar-s’ho molt.
La vulgofobia us terroritza i us fa córrer davant d’ella...”pare de 40 anys calb i gras bevent cervesa barata amb els companys de feina...” té més accepcions.
Es molt valent fer una actualització al blog, és molt clar i ras per a gent que viu a 200 metres de ta casa i que coneixes de sempre dir-li per una pàgina d’internet que tothom pot llegir (llàstima que no en siguen més) que els envies a la merda, és molt humà (del S.XXI. Sí senyors, el segle de la comunicació li diuen!). Això és confiança amb els amics. Eixa merda és el nostre zeitgeist.
Els nostres egos són incompatibles sembla, som intolerants i alguns més enllà. Quin cooperativisme, projecte comú, esperava jo de qui arrastra rancúnies, zels i malentesos des de nanos? I es que som humans, més del que voldríem, més normals que una mosca fregant-se els palps maxil•lars.
És la decepció última que esperava de la humanitat, si nosaltres quatre ja no som capaços.... no cal intentar més enlloc.
(Llegir amb dicció irònica) Ajuntar cada talent tan diferent a un únic bloc era una àrdua tasca i fer una merda de llibret fotocopiat de 12 pàgines titànic. Som tan limitats que em fracassat només intentar-ho, és això el que ens fa creure tan “especials”?
He pecat d’innocent, he pecat de megalòman, he pecat d’esnob, he pecat de melodramàtic, he pecat d’humanitat, mea culpa, però no d’escoltar. A més em pecat tots d’uniteralitat, egocentrisme i puerilitat....sembla la descripció de les relacions internacionals nord-americanes.
El bonic de les metàfores, al igual que els poemes o relats, es que s’han de llegir repetides voltes per entendre el significat i encara així cadascú fa la seua subjectiva interpretació, que sols és teua! Tan únic i desconcertant!
Per a que intentem comprendre i ajudar amb paraules i fets a aquells que penses que ho necessiten quan estan més sensibles? Quan després a un atac de clarividència matussera maten el que no els pertany.
Sainet en un acte: Diàleg entre ningú
(decorat: res)
- Et sents millor?
- Controles la teua vida?
- I tu?
- T’has esforçat per empatitzar i aclarir totes les vostres merdes fossilitzades?
- Resoldre els vostre malentesos que ens han dut a açò?
- Ho dubte i si no de forma negligent.
Sí, us jutge i us sentencie simplement per sentir-me millor, açò de la despreocupació col•lectiva és un joc irònicament de grup.
Preferisc un conclave unipersonal a una “amistat” d’aquest talant. No vull que canvieu per res, simplement allunyar-me més.
Sort i fins ara
Ara sé que res importe a ningú altre i que la mateixa moneda volen cobrar: retroalimentatiu per a alguns, destructiu per als demés. El que importa no és ú mateix, sinó una malsana mescla entre orgull decimonònic i una tossuda raó de capritx infantil.
Parlar és inútil hui dia
No entendre que amb una única i simple lectura no es pot entendre un poema és de arrogants, relacionar-ho tot i únicament amb sexe simptomàtic. Si fora així la lectura seria tant reconfortant com un kleenex.
Com el tir i arrossegament: un burro estirant i un pes mort.
En un principi em servia de teràpia (de grup) i de sobte em va nàixer una nècia il•lusió de que podia ser l’origen d’alguna cosa més gran que nosaltres separats. Les il•lusions són il•lusions, està clar, però si s’acompleix sols la mil•lèsima part ja tenen sentit, no es queden al món platònic de les idees inconcluses tan inabastable.
El conclave és una pseudoinstitució que pensarem borratxos i amb un nom ridícul, no es pot matar això. Qui mereix la sentència de mort són els components, els humans viscerals, meliquistes i que han demostrat tot l’egocentristes que són mesurant-se amb un regle enquistat entre cella i cella. Perquè no se la tragueu damunt la taula i discutiu si el decisiu diàmetre testicular també cal comptabilitzar-lo? sols ú ho faria sense pensar-s’ho molt.
La vulgofobia us terroritza i us fa córrer davant d’ella...”pare de 40 anys calb i gras bevent cervesa barata amb els companys de feina...” té més accepcions.
Es molt valent fer una actualització al blog, és molt clar i ras per a gent que viu a 200 metres de ta casa i que coneixes de sempre dir-li per una pàgina d’internet que tothom pot llegir (llàstima que no en siguen més) que els envies a la merda, és molt humà (del S.XXI. Sí senyors, el segle de la comunicació li diuen!). Això és confiança amb els amics. Eixa merda és el nostre zeitgeist.
Els nostres egos són incompatibles sembla, som intolerants i alguns més enllà. Quin cooperativisme, projecte comú, esperava jo de qui arrastra rancúnies, zels i malentesos des de nanos? I es que som humans, més del que voldríem, més normals que una mosca fregant-se els palps maxil•lars.
És la decepció última que esperava de la humanitat, si nosaltres quatre ja no som capaços.... no cal intentar més enlloc.
(Llegir amb dicció irònica) Ajuntar cada talent tan diferent a un únic bloc era una àrdua tasca i fer una merda de llibret fotocopiat de 12 pàgines titànic. Som tan limitats que em fracassat només intentar-ho, és això el que ens fa creure tan “especials”?
He pecat d’innocent, he pecat de megalòman, he pecat d’esnob, he pecat de melodramàtic, he pecat d’humanitat, mea culpa, però no d’escoltar. A més em pecat tots d’uniteralitat, egocentrisme i puerilitat....sembla la descripció de les relacions internacionals nord-americanes.
El bonic de les metàfores, al igual que els poemes o relats, es que s’han de llegir repetides voltes per entendre el significat i encara així cadascú fa la seua subjectiva interpretació, que sols és teua! Tan únic i desconcertant!
Per a que intentem comprendre i ajudar amb paraules i fets a aquells que penses que ho necessiten quan estan més sensibles? Quan després a un atac de clarividència matussera maten el que no els pertany.
Sainet en un acte: Diàleg entre ningú
(decorat: res)
- Et sents millor?
- Controles la teua vida?
- I tu?
- T’has esforçat per empatitzar i aclarir totes les vostres merdes fossilitzades?
- Resoldre els vostre malentesos que ens han dut a açò?
- Ho dubte i si no de forma negligent.
Sí, us jutge i us sentencie simplement per sentir-me millor, açò de la despreocupació col•lectiva és un joc irònicament de grup.
Preferisc un conclave unipersonal a una “amistat” d’aquest talant. No vull que canvieu per res, simplement allunyar-me més.
Sort i fins ara
Ho sent
quan tot és penjant d'un fil salta a la vista la tensió, és difícil no cometre algun absurd error, sembla tan fàcil que tot es complique tant... no sempre tenim allò que volem o, dit d'una altra manera, això que cadascú té lo que es mereix és mentira. la vida ens va ensenyant poc a poc "a base de palo" i és així i serà així sempre. cal aferrar-se fort per no pedre allò que uno vol realment, per molt complicat o dificultós que semble. la vida, es veu, m'ha ensenyat mal perquè he posat en perill allò que més estime i més he estimat mai. mea culpa, mea culpa d'estimar massa o de no saber com estimar, com estimar-la, de ser massa romàntic, massa il·lús, de creure en l'amor, de confiar en ell, o de no saber controlar els meus sentiments. mea culpa de no poder oferir-li un món més bonic amb cèls més blaus i núvols en forma de nosaltres dos agafant-nos les mans, mea culpa de no fer-la sentir prou especial... ho sent...
Performance
Hui es el dia de l'estrena de la nostra última funció. Anem a deixar al Jaenada i companyia a l'altura del betum.
Hem carregat en la furgoneta tot l'atrezzo i ens dirigim a l'estació del nord. Aparquem al parking del costat i començem a muntar "l'escenari". Primer posem enmig del hall la butaca que arreglarem. No pareix que l'hagem tret de l'ecoparc. El cuir negre està perfecte i net, sols té un xicotet defecte en el seient, pero no es vorà quan estiga sentat damunt. La sombrilla roja, oberta al costat, malgrat ser totalment inútil a cobert, dona un efecte de luxe al conjunt molt mes bestia del que ens pensàvem. Preparem el radiocasset als peus de la butaca. Pintat de negre no es veuen els botons. Pero en saber quin és el play, ja sobra. Em pose el trage negre de ratlla diplomàtica. Mentres, els meus companys prenen posicións per a fer la seua espectacular entrada.
Tot a punt, em toca passar davant, asoles. Em pose el barret i baixe de la furgona. Tot ha de resultar perfecte si volem causar l'impacte que volem.
Camine lentament cap a la butaca. Els segurates ja s'estan acostant. Tranquil·lament m'assente en el meu lloc privilegiat i m'encenc el puro. Observe durant uns segons l'estació. Soc conscient de que mai tornaré a vore-la tal com la contemple hui. La gent em mira. Salude unes xiques guapes tocant-me la punta del barret amb un somriure desvergonyit.
Aprete el play, la senyal d'entrada. Els meus companys s'infiltren al hall de l'estació del Nord de Valéncia amb la resta de l'atrezzo.
Comença l'espectacle.
el pà i la ceba
em fan por els tricicles
el mostre de la nicotina
les senyals d'stop i direcció prohibida
triar l'opció incorrecta i perdre el control
que s'esborre l'horitzó
dir adéu a les mirades mentre fugen els somriures
somiar que tot és un somni i despertar-me baix del llit, sense coixí
no ser conscient de la meua absurda inconsciència
que te'n vages
que se n'aneu
quem toque el pà i la ceba
...
(no fi)
el mostre de la nicotina
les senyals d'stop i direcció prohibida
triar l'opció incorrecta i perdre el control
que s'esborre l'horitzó
dir adéu a les mirades mentre fugen els somriures
somiar que tot és un somni i despertar-me baix del llit, sense coixí
no ser conscient de la meua absurda inconsciència
que te'n vages
que se n'aneu
quem toque el pà i la ceba
...
(no fi)
el fet de tindre remordiments per no haver fet res de profit i descobrir horroritzat que son menys molests que fer el que siga que tingues que fer
He d'estudiar per a, al menys, tres exàmens. He de fer quatre treballs pràctics per a entregar la setmana que ve. He de dinar. He d'escurar. He de dutxar-me i he d'anar a la facultat. He d'arreglar un poc l'habitació. He d'anar al banc a pagar el lloguer del pis. He d'acabar dos guions i he d'escriure tres histories breus del que se'm ocorregué l'altre dia. He d'afaitar-me. He de parlar en ella. He de guardar la salsa de soja en l'armari. He d'agranar el corredor. He de fumar menys. He de dormir menys. He de allargar açò com siga. He de comprovar l'ortografia. He de ser més respectuós amb la gent. He d'enviar-los a tots a fer la mà. He de fer la tira còmica dels espermatozoides. He d'esbrinar si hi ha alguna manera de reservar taula en el Dorsia per a sopar el dissabte. He de deixar d'inventar-me xorraes. He d'acabar de vore Dexter per a poder comentar-la sense por als spoilers. He d'alimentar la meua mascota del pet society. He de vore els mails i borrar el spam. He de parlar en esta per lo dels apunts. He de pixar. He de tallar-me el monyo. He de pillar per a no anar sempre de gorra.
He de parlar en este i aquell. He de fer açò i allò.
Estic sentat cara l'ordinador pensant en ferme un altra palla.
He de parlar en este i aquell. He de fer açò i allò.
Estic sentat cara l'ordinador pensant en ferme un altra palla.
vulgofòbia
Universitat d'Enlloc, 32 de Mai de l'any que ve.
Fragment de la conferencia del Dr. H.C. Nobody Hearshim:
"Com va dir Alan Moore, "abans, els joves que volien viure aventures, es feien a la mar; ara monten un grup musical buscant fer-se famosos". La cosa ha evolucionat, les noves tecnologies han permès que ara eixa cerca de la fama puga ser mes senzilla, exposant-se al mostrador mundial d'internet.
Abans, pera fer-se a la mar, calia tenir suficient fortalesa i valor pera fugir de casa. Al segle passat, calia tenir talent per a esdevenir famós. Ara, qualsevol xiquet de catorze anys pot, al menys, intentar-ho.
Es llavors quan ens trobem que el percentatge de la població que vol destacar sobre la resta es alarmantment gran. Al no tenir que assumir cap risc al exposar-se en blogger o en myspace o en youtube, tot aquell que vullga, pot.
El que empentava abans als mariners joves i als artistes era, entre altres, allò que empenta ara a la majoria del jovent: la vulgofòbia, la por a la mediocritat.
En la societat actual, on prima l'individualisme, el model a seguir es una persona triomfadora, guapa, rica i famosa. La por a ser mediocre, a no destacar, a fracassar; s'ha estès mes forta que mai en la societat actual. Es un fenomen ben estudiat per sociòlegs que en la societat protestant anglosaxona, el fracàs personal era la prova de no ser escollit per Deu, provocant sentiments de verdadera angoixa en la persona mediocre. Actualment els motius son els mateixos, l'individu vol triomfar i no pot, esdevé mediocre i cau en depressió. En eixa depressió, recreant-se en la seua angoixa, busca i rebusca una manera d'autorrealitzar-se. Es per això que, hui en dia, tanta gent exposa en internet versos que han trobat en xicotets fragments d'idea repartits per el seu cervell. Alimenten així l'esperança de que algú els llegirà i els admirarà, triomfant finalment, deixant per fi de ser mediocres anònims."
Fragment de la conferencia del Dr. H.C. Nobody Hearshim:
"Com va dir Alan Moore, "abans, els joves que volien viure aventures, es feien a la mar; ara monten un grup musical buscant fer-se famosos". La cosa ha evolucionat, les noves tecnologies han permès que ara eixa cerca de la fama puga ser mes senzilla, exposant-se al mostrador mundial d'internet.
Abans, pera fer-se a la mar, calia tenir suficient fortalesa i valor pera fugir de casa. Al segle passat, calia tenir talent per a esdevenir famós. Ara, qualsevol xiquet de catorze anys pot, al menys, intentar-ho.
Es llavors quan ens trobem que el percentatge de la població que vol destacar sobre la resta es alarmantment gran. Al no tenir que assumir cap risc al exposar-se en blogger o en myspace o en youtube, tot aquell que vullga, pot.
El que empentava abans als mariners joves i als artistes era, entre altres, allò que empenta ara a la majoria del jovent: la vulgofòbia, la por a la mediocritat.
En la societat actual, on prima l'individualisme, el model a seguir es una persona triomfadora, guapa, rica i famosa. La por a ser mediocre, a no destacar, a fracassar; s'ha estès mes forta que mai en la societat actual. Es un fenomen ben estudiat per sociòlegs que en la societat protestant anglosaxona, el fracàs personal era la prova de no ser escollit per Deu, provocant sentiments de verdadera angoixa en la persona mediocre. Actualment els motius son els mateixos, l'individu vol triomfar i no pot, esdevé mediocre i cau en depressió. En eixa depressió, recreant-se en la seua angoixa, busca i rebusca una manera d'autorrealitzar-se. Es per això que, hui en dia, tanta gent exposa en internet versos que han trobat en xicotets fragments d'idea repartits per el seu cervell. Alimenten així l'esperança de que algú els llegirà i els admirarà, triomfant finalment, deixant per fi de ser mediocres anònims."
ara va la que ens toca a dir per a sentir que la puta nit ha estat prou satisfactària
el mocador s'ha consumat amb el té fred
ella s'en ha anat a dormir en el ex massa pronte
me te iual la ralleta roja que aparexi baix de les paraules incorrectes
sempre em fa l'ullet per a arribar a ningun lloc
em parla en veu baixa amb un murmull complice
em parla en vers diacritics sense dir res
en una veu sugerent, com dient "au a jugar baix dels llençols"
es com un "envide i tuque" en un tres un sis i un cuatre sense lligar
el hamster corre i no para de raonar
corre i corre i no arriba enlloc
estic ara mateix enlloc
els mallorquins no ho dirien millor
new york, no podria un hamster viure millor
en el puto new york
ens peguen trompaes a la paret
volen dormir i no saben com
la pantalla esta bruta de no sabem on
la bursa s'apega a la pell
de tanta merde que trau
i aixina esta el puto percal
que tu vols follar en qui no estiga mal
i es en qui esta mal en qui millor es follar
i asi ten vas a ta casa
a cascartela en un video de Liz Vicious
cascartela es un plaer
es una habilitat autologica, antropologica
inerent a l'esser huma i tan simple com ferte una palla
cara la pantalla
anem a seguirla
no vaig a separar les manes del teclat
els dits son lletres
els meus moviments, poesia
tot caducifoli i perenne
com les fulles del taronjer
que cauran, no pases ansia
pero d'asi a que caiguen...
anganyat com el dimoni de petrer
ma quedat asi fet un femer
sense ganes de cascarmela
i en ganes de matar que no sas que
agarrar a un puto humano
i rebentarli l'esternon per dins
com un puto alien
¿a tu no te passa mai
quan vas a pixar en un bar
i estas alli, en la verga fora
i vols pixar pero no pots pixar?
pos en eixe estat, en la polla a l'aire
en ixe estat de vulnerabilitat
es quan el dones conter
que hui, tampoc te la mamaran.
i aixo es tan deveres ara com quan fou escrit
la carn vol carn
i tu me la vols mamar
i no sas com
ella s'en ha anat a dormir en el ex massa pronte
me te iual la ralleta roja que aparexi baix de les paraules incorrectes
sempre em fa l'ullet per a arribar a ningun lloc
em parla en veu baixa amb un murmull complice
em parla en vers diacritics sense dir res
en una veu sugerent, com dient "au a jugar baix dels llençols"
es com un "envide i tuque" en un tres un sis i un cuatre sense lligar
el hamster corre i no para de raonar
corre i corre i no arriba enlloc
estic ara mateix enlloc
els mallorquins no ho dirien millor
new york, no podria un hamster viure millor
en el puto new york
ens peguen trompaes a la paret
volen dormir i no saben com
la pantalla esta bruta de no sabem on
la bursa s'apega a la pell
de tanta merde que trau
i aixina esta el puto percal
que tu vols follar en qui no estiga mal
i es en qui esta mal en qui millor es follar
i asi ten vas a ta casa
a cascartela en un video de Liz Vicious
cascartela es un plaer
es una habilitat autologica, antropologica
inerent a l'esser huma i tan simple com ferte una palla
cara la pantalla
anem a seguirla
no vaig a separar les manes del teclat
els dits son lletres
els meus moviments, poesia
tot caducifoli i perenne
com les fulles del taronjer
que cauran, no pases ansia
pero d'asi a que caiguen...
anganyat com el dimoni de petrer
ma quedat asi fet un femer
sense ganes de cascarmela
i en ganes de matar que no sas que
agarrar a un puto humano
i rebentarli l'esternon per dins
com un puto alien
¿a tu no te passa mai
quan vas a pixar en un bar
i estas alli, en la verga fora
i vols pixar pero no pots pixar?
pos en eixe estat, en la polla a l'aire
en ixe estat de vulnerabilitat
es quan el dones conter
que hui, tampoc te la mamaran.
i aixo es tan deveres ara com quan fou escrit
la carn vol carn
i tu me la vols mamar
i no sas com
Somie una era
Somie una era inabastable i ondulant
Somie encatifada per milions de flors
Somie de gràcils pètals grocs i taronges
Somie com el vent les fa dansar sota el Sol
Somie amb una forta sentor a sofre
Somie milions de pètals incandescents
Somie un camp explosiu de flors sulfurades
Somie que m’ajec i faig un ramell, amb cura
Somie amb les nues tiges a la mà aspra
Somie com els pètals de sofre es freguen mortalment al ramell
Somie que et faig un regal merescut, efectivament, a tu
Somie com somrius amb agraïment i et corresponc
Somie mentre ballen els pètals de sofre del ramell a les teues mans
Somie com el vent les acarona compulsivament mentre rius satisfet
Somie com aquestes apleguen al punt d’ignició per fricció
Somie amb una meravellosa bola de foc que ho cobreix tot
Somie com s’escampa el foc per l’era fins deflagrar totes les flors
Somie que somrius satisfet al terra com a pila de cendres
Somie com obris la teua boca, ara de sutja, per parlar fums
Somie amb la sentor d’abans de sofre volatilitzada
Somie com dius:
- Sí, aquestes eren les que jo vaig sembrar durant temps sense adonar-me’n.
Somie encatifada per milions de flors
Somie de gràcils pètals grocs i taronges
Somie com el vent les fa dansar sota el Sol
Somie amb una forta sentor a sofre
Somie milions de pètals incandescents
Somie un camp explosiu de flors sulfurades
Somie que m’ajec i faig un ramell, amb cura
Somie amb les nues tiges a la mà aspra
Somie com els pètals de sofre es freguen mortalment al ramell
Somie que et faig un regal merescut, efectivament, a tu
Somie com somrius amb agraïment i et corresponc
Somie mentre ballen els pètals de sofre del ramell a les teues mans
Somie com el vent les acarona compulsivament mentre rius satisfet
Somie com aquestes apleguen al punt d’ignició per fricció
Somie amb una meravellosa bola de foc que ho cobreix tot
Somie com s’escampa el foc per l’era fins deflagrar totes les flors
Somie que somrius satisfet al terra com a pila de cendres
Somie com obris la teua boca, ara de sutja, per parlar fums
Somie amb la sentor d’abans de sofre volatilitzada
Somie com dius:
- Sí, aquestes eren les que jo vaig sembrar durant temps sense adonar-me’n.
Segon plat
Sentiments envassats (al buit) en llàgrimes sonores.
Voler ser molt i no ser res.
Pensar que eres un suplent,
que estàs a la banqueta,
que jugues en segona fila...
sentir-se important (com qualsevol altre),
saber que no et necessiten.
Voler ser molt i no ser res.
Pensar que eres un suplent,
que estàs a la banqueta,
que jugues en segona fila...
sentir-se important (com qualsevol altre),
saber que no et necessiten.
நேஉஸ்
Ella viu a uns pisos mes amunt. Puge a sa casa amb qualsevol excusa, pero quan entre allí encara sóc sols una visita. Salude a la gent del saló, repartida als sofàs, arropits baix les mantes a quadres. No els resulta còmoda la meua presencia, malgrat ser prou habitual.
Salude un tio lleig i estrany que em sona, pero no havia vist mai allí. (¿d'on ix este?) Li done un poc de conversa mentre la espere...
Seiem en l'altra saleta, a les menudes butaques, mes íntimes, junt a la tauleta. Comence a ferme un canut amb ella asseguda a l'altra butaca, al meu costat.
Ella em somriu, ho sap, pero s'en va a viure amb el nóvio.
El tio lleig seu a la seua butaca (en serio ¿d'on ix este?) Es besen.
M'alce corrents, dissimule com si recordara que tenia pressa...
-me'n he d'anar
-i això?-Pregunta-m'ho quan vaja borratxo
M'agafa del braç, mira al tio lleig.
- es un rollo i au
- pero es suposava que tenies que plantar-li'ls en mi- esque en tu... no vull un rollo i au...
Ens abracem i note la meua galta contra la seua pell fresca. El tio lleig desapareix (ací ja no pintes fava), Tot al nostre voltant desapareix. No queda mes percepció que ella i jo i la seua pell fresca contra la meua galta. Intente parlar en un nuc en la gola. Les paraules “quan et canses em tires de ta casa que jo em passaria ací la vida” no ixen mai de la meua boca, massa paraules. Escolte al fons del seu pit els batecs sords del seu cor fent-se cada vegada més i més forts. Son colps forts que fan retumbar tot el meu cos, cada vegada mes forts... i mes secs... com les trompades dels obrers picant una paret...
Els obrers del pis de baix estan picant la paret que dona just al capçal del meu llit. Ella s'ha transformat en un coixí. Tinc el cervell acostumat a somiar amb ella, que viu a uns pisos mes amunt, i això que jo visc a un àtic...
Encara note la galta fresca per el contacte amb la seua pell.
Cadàver non exquisit 2
La segona va darrere
cadàvers mutilats sobre la taula
babegen peperoni amb bambolles sulfurants de metastasi retroactiva en un espai que no hi es
en perífrasis cúbiques de letàrgia acompassada
de les rimbombàncies rebotants com una bola loca en una catedral barroca
les setes seques creixen sobre sorra sugestionada iconoclàsticament
passa-li la pilota a qui vinga darrere
les coses clares i el xocolate express
la rata-pardal
alça la mà, tanca el puny, i crida per trencar el cel: pimentó!
i Melanie en prime-time diu: cogolla’m! cogolla’m!
i teles verborrèiques apilen lletres en paraules que formen frases que no tenen ningun sentit
els telepròmpters s'enredren en un maremàgnum de conceptes
powerpoints repetitius s'envien constantment entre usuaris repetitius
tatuatjes en llengües de plasma pedagògic retrocedeixen tubularment cap a la glàndula pineal del coneixement falaç
i els arguments deshumanitzats fan que les finestres col•laboren i amb les seues persianes engrandixen la nostra estupidesa
la reverberació de la vibració de l'exaltació dels neurotransmisors saltant de neurona a l'altra com si fugiren de les idees
atomoturbines mentals en cubicles blancs
les nostres corones son en realitat cendrers
i les nostres paraules moren en ser produïdes per un cervell granul•lós ... i sec.
Tots al mateix blog
És meu, tot meu, tot el meu contingut
Que no necessita de pàgines en blanc
Ni de pàgines de píxels per surar a les xarxes socialment inexistents,
alterades ments de connexions fredament metàliques
A la vanitat feta cables de terrible coltán
Esquemàticament verticalitzades de la @ al . i fi
Llibres lliures naveguen amb paruales que comencen en 1 i acaben en 0
I no saps on et porta l’espiral de dos dígits,
A uns poemes que ballen entre espurnes i bytes
A unes cançons que es regalen vanidosamente a la xarxa
Sons elèctrics d’instruments elèctrics que resonen als camps elèctrics neuronals
La justa mida de la qualitat és el Kb/segon
No vibració a una capsa ressonant
La veu es distorsiona per efectes en pestanyes
No són vent recobert de fusta i cartílags.
És veloç, global, gratuït… i pretenciós
Tu ets artista amic perquè exposes o sents?
I el que sents és quimioelèctric, d’acord,
Però al circuit tancat de la teua ment
La teua ment compartida per cables de besos, cabells, crits, dents
Les esfereïdores i sensuals vides, multituts diferents, primfilats pel mateix embut,
Guardes les teues arracades, pintes i malsons a una capsa, idèntica a la del veí.
La teua vida al mateix sac que la resta
La teua bogeria, la teua aventura, els teus desacords i contradiccions originals
Tota experiència única retransmitida per una única finestra.
El teu treball és realmente gran, el mitjà ho és massa.
Enhorabona, ja ets l’home del S.XXI.
Que no necessita de pàgines en blanc
Ni de pàgines de píxels per surar a les xarxes socialment inexistents,
alterades ments de connexions fredament metàliques
A la vanitat feta cables de terrible coltán
Esquemàticament verticalitzades de la @ al . i fi
Llibres lliures naveguen amb paruales que comencen en 1 i acaben en 0
I no saps on et porta l’espiral de dos dígits,
A uns poemes que ballen entre espurnes i bytes
A unes cançons que es regalen vanidosamente a la xarxa
Sons elèctrics d’instruments elèctrics que resonen als camps elèctrics neuronals
La justa mida de la qualitat és el Kb/segon
No vibració a una capsa ressonant
La veu es distorsiona per efectes en pestanyes
No són vent recobert de fusta i cartílags.
És veloç, global, gratuït… i pretenciós
Tu ets artista amic perquè exposes o sents?
I el que sents és quimioelèctric, d’acord,
Però al circuit tancat de la teua ment
La teua ment compartida per cables de besos, cabells, crits, dents
Les esfereïdores i sensuals vides, multituts diferents, primfilats pel mateix embut,
Guardes les teues arracades, pintes i malsons a una capsa, idèntica a la del veí.
La teua vida al mateix sac que la resta
La teua bogeria, la teua aventura, els teus desacords i contradiccions originals
Tota experiència única retransmitida per una única finestra.
El teu treball és realmente gran, el mitjà ho és massa.
Enhorabona, ja ets l’home del S.XXI.
Parets blanques
M’encataria recórrer amb tu tots els camins que duen a Roma
M’encantaria vore el sol posars-se cada vesprada i eixir cada mati, estan al teu costat
M’encantaria ballar amb tu un vals sota la pluja, i vore com l’aigua ens empapa
M’encantaria tindre nomes una tovallola per poder secar-nos els dos, compartint-la
també m’encantaria estirar-me al terra i mirar un cèl ple d'estels, mentre t'abrace
m’encantaria seure'm amb tu, en una tarda solejada, i observar el vol dels ocells
m’encataria dormir al teu costat i somiar amb tu, i despertarme i fer-te un bes
m’encantaria poder enmarcar el teu somriure preciós, per poder endur-me'l a tots els llocs on vaja
m’encataria que la distancia no ens separés, i no tindre que combatir-la
m’encantaria que l'espera no es fera tan llarga, per no extranyar tant el teu afecte
m’encantaria fer una passejada en bicicleta, amb tu, fins arribar a la lluna
... ...
M’encantaria que aquestes paraules que et regale et feren sentir especial
M’encantaria que sempre formaren part de tu, que sempre les dugueres al teu interior, i que et guiara quan les coses no van bé
M’encantaria ser el teu àngel de la guarda i protegir-te de tot allò que t'atormente
M’encantaria que poderes vore com t'entregue el meu cor a través d'estes paraules, que no se les endurà el vent
M’encantaria poder parar d'escriure, però el meu cap no em dixa, i el meu cor no meu permet
M’encataria que cada dia et sentires igual d'afortunada que jo, i que fores la dona més feliç de totes
t'estime tant...
M’encantaria vore el sol posars-se cada vesprada i eixir cada mati, estan al teu costat
M’encantaria ballar amb tu un vals sota la pluja, i vore com l’aigua ens empapa
M’encantaria tindre nomes una tovallola per poder secar-nos els dos, compartint-la
també m’encantaria estirar-me al terra i mirar un cèl ple d'estels, mentre t'abrace
m’encantaria seure'm amb tu, en una tarda solejada, i observar el vol dels ocells
m’encataria dormir al teu costat i somiar amb tu, i despertarme i fer-te un bes
m’encantaria poder enmarcar el teu somriure preciós, per poder endur-me'l a tots els llocs on vaja
m’encataria que la distancia no ens separés, i no tindre que combatir-la
m’encantaria que l'espera no es fera tan llarga, per no extranyar tant el teu afecte
m’encantaria fer una passejada en bicicleta, amb tu, fins arribar a la lluna
... ...
M’encantaria que aquestes paraules que et regale et feren sentir especial
M’encantaria que sempre formaren part de tu, que sempre les dugueres al teu interior, i que et guiara quan les coses no van bé
M’encantaria ser el teu àngel de la guarda i protegir-te de tot allò que t'atormente
M’encantaria que poderes vore com t'entregue el meu cor a través d'estes paraules, que no se les endurà el vent
M’encantaria poder parar d'escriure, però el meu cap no em dixa, i el meu cor no meu permet
M’encataria que cada dia et sentires igual d'afortunada que jo, i que fores la dona més feliç de totes
t'estime tant...
17 versos i tot el meu afecte...
Cadàver non Exquisit 1
La primera frase
del tungsteno al pleistoceno
quan les neurones se'n van a Valdelinares
els netocitosforios ballen la conga
més lluents que les jaquetes de Monleón
i si te foten la retina, TE FOTS!!
escriu esta frase per a omplir
allò que no puga plenar la trasnhumància
tan inherent com els vapors mentolats
que exhalen els borregos a les portes del metro
tan insubstancial com els records de ments post-esquizofrèniques
plenant-se de pols aquàtica viscosa surant sospesa de fil formol
una ment en blanc, plena de goig
en les personalitats personalitzades en cossos aliens
i telefonant a la gran inmundícia humana:
"Información gratuita:
El móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura"
del tungsteno al pleistoceno
quan les neurones se'n van a Valdelinares
els netocitosforios ballen la conga
més lluents que les jaquetes de Monleón
i si te foten la retina, TE FOTS!!
escriu esta frase per a omplir
allò que no puga plenar la trasnhumància
tan inherent com els vapors mentolats
que exhalen els borregos a les portes del metro
tan insubstancial com els records de ments post-esquizofrèniques
plenant-se de pols aquàtica viscosa surant sospesa de fil formol
una ment en blanc, plena de goig
en les personalitats personalitzades en cossos aliens
i telefonant a la gran inmundícia humana:
"Información gratuita:
El móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura"
Suscribirse a:
Entradas (Atom)