La tanca del Bioparc
A la tanca més occipital del Bioparc hi ha un cartell que diu: “Prohibit donar de menjar als hipopotàlems”, així que ja saps: Ni experiència, ni enciams. Normal que després els faça mal les dents, això els passa per ser tan càbales. Però hi ha una iaia que tan sols es guia pel principi del plaer i no pot resistir la temptació de tirar-los uns trossets de psoriasis del colze. Si no para ja, per a quan se n’adone ja serà un julivert. Un guarda li crida, en va, l’atenció. Els guardes del Bioparc no tenen vocació de cuina: Són vegetarians i dinen amanides, amanides amb meconi. Són pebrots penetrats sense amor, buscant la seua dosi de fibló. Bufaforats apassionats pel neguit que ara cobreixen el vell cartell amb un de més gran i vistós que resa: “Assaona la teua vida amb un poc de mata-rates Fills De Puta”. Ingenus… No saben que els estudis de mercat han assenyalat recentment que el mata-rates mai podrà desbancar als profiterols de morro, per molt que empren publicitat subliminal invertida i altres estratègies de mercat fredament calculades. La iaia psoriàsica ha detingut la seua acció al veure tan lluenta, nova i enorme tanca i, contra tot pronòstic, s’ha posat a llepar-se el colze, no sense abans edulcorar-lo amb un poc de sal iodada, incrementant progressivament els moviments dels ulls mentre ho rellegeix una i una altra vegada. El guarda, acostumat com està a llegir els ingredients dels esquitxos de llet condensada, no ha pogut evitar l’evocació d’un influx d’enlluernadissos lluentons. Dins la tanca, un hipopotàlem s’ha ficat a tocar el Clar de Pruna – deconstruït – a un piano amb les tecles de dominó, i ha llimat les asprors entre el guarda i la iaia, fent sorgir aquell bonic ritual, aquell fabulòs esdeveniment anomenat per alguns "diàleg":
- Justifique els seus actes amb un poc de mozzarella, senyora.
- Deixa’m buscar l’ingredient secret de les meues sinapsis
- I de postres? La seua vagina destil·lada...
- Com deia?
- Que sembla vostè una regina al·luscinada
- És que m’ha sorprès aquesta tanca publicitària: “Introdueix un poc de sarsaparrella en la seua vida.” A tu no?
- Collons amb gerdó!
- Fes-te així, que tens un tros de glàndula al bigot
- M’havia semblat vostè un cefalòpode invertebrat
- Cada detall, cada paraula
- L’anorèxia sobrevola les connexions
- Finestra
Encontres en la tercera frase
Un flexo dèbil – però que a la llum de l'obscuritat sembla un far solcant les profunditats de l’oceà – impacta sobre l’antiga pell groguenca del seu amant, tan vella que quasi es desfà al seu tacte. Les lletres estan plasmades com fent-li mal. Un negre tan profund i marcat que ruboritza, com flagel·lades d’una dominàtrix o com gravats a la pell d’una vaca amb ferro cremant.
Es deixa caure coixí avall, sense moure la postura dels braços que el sostenen amb tanta cura, quedant així a tan sols un nas d’ell. Un li ofereix les paraules, que derrapen al lexicó, i l’altre li fila les línies amb el moviment dels ulls, tal com es miren els amants en el moment precís que antecedeix el bes: d’un ull a un altre i de l'altre al primer, i així successivament... I aleshores sorgeix el bes: treu la llengua i, com si del tentacle d’un polp es tractara, la deixa caure sobre la pell del seu amant, assaborint l’essència de l’arbre de la qual prové, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de les vores de l’enorme serra que la va talar.
La tinta es difumina per la pell– ara pastosa – allà per on passa la llengua. Destruint. Recreant.
Envoltant en aquest eso-eròtic i expectant súmmum, comença a esmunyir el seu amant tors avall, melic a través.
Al matí següent, dormen. Un nu, amb el pèl desfet i en postura quasi esvàstica de cames i braços. L’altre prop de la seua mà, amb les pàgines obertes i doblegades.
Unes campanades greus i llunyanes els desperten.
Els lloms de tots els seus companys els observen entre estupefactes i com compadint-se des de l’estant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)