l'audició o desaforismes vol.1
de dies passius s'ha plenat el nostre estómac esperant que caigués del cèl la llum que ens deixaria cecs.
la no veracitat de la síntesi de les manetes de rellotge és la condemna,
és el ritual del sí i del no, de la solemnitat i la perseverància.
pot ser siguen núvols passagers o pot ser es queden per sempre,
que estiguen per fer dues nits i marxar o que invadixquen les nostres desertes ments.
tal volta les finestres no tornen a tancar-se mai mentre el vent ens gela els peus
com també la sufocant calor podria fer-nos uns colpets a l'esquena.
sonen notes de rèquiem als compàs de ritmes nupcials i Napoleó conquista Andorra.
l'stravaganzza dispara subtileses (boletes de paper mullades amb saliva) amb un boli bic i les bales alcancen el seu subjectiu. diana!! crida contenta.
la infàmia (que no és no tindre fam) fa rodar la bicicleta carrer avall i solta l'esquena dels empresaris entrecoters que duen corbates tacades de roquefort.
el fum asfixiant de la incivilitat fa arets concèntrics que es difuminem en poc de temps.
els polits criden palaaaau! mentre 16 porcs famolencs devoren un cadàver de 100kg en 8 minuts, i ningú diu res.
ventiladors borratxos escampen paraules que no saben del seu significat.
fills de puta! haveu matat Kenny!!
Van a por nosotros!!
donem gràcies a Déu per calfar l'aigua de les piscines en estiu.
sona la flauta de la incompetència i finalitza l'audició...
Tall de talls
Ara me n'adone que sempre he sigut façana i aparença
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
tot somriure trist, tota acció desinteressada i tot viatge més enllà
una façana mal falcada on darrere sempre ha estat, insondable, ell
el mostre, el negre pèl, la sang bruta, els estels caients, el cervell pensant i amorf tot temps
la meua cara més esgarrifosa, els meus ulls injectats de metall fos.
Sota la màscara dels bells temps residia des d'un principi com a rei i no pagés.
La closca era la vida i el farcit purulent la realitat, no a l'inrevés, quin cec imperdonable!
Titella a les meues pròpies negres mans peludes, atrapat als laberints occipitals
i el avanç tossut no va resultar el camí sinó la paret a 180 graus d'inclinació.
No mane jo, és ell qui ve i va al seu tètric parer, no sóc lliure enlloc, ni dins meu.
Els esperons de l'arítmia han deixat ja profunds solcs al meu front, testimonis verídics d'un patiment
morim dia a dia, queda massa clar, la diferència? El cos no té pressa, sí nosaltres per arribar.
I nosaltres som ell, el qui dirigeix l'orquestra des de darrere les portes tancades.
Quin ingenu creure que la vida era goig quan era un lent i res passar
quin firaire deia que el riure és més que el plor a les valls de les nostres vides?
la solució, la fi, el bell raig de llum és al camí com a engany, no com senyal.
Els ulls que traspassaven miralls s'han afeblit revelant ara els propis secrets,
no escodrinya ja la resta perquè ja no vol conèixer, sinó deixar de ser, buidar-se i morir,
sense ensenyar el que ha vist on ningú veia més que amalgames, simplement buidar-se inúltilment, deixant escapar els misteris de la vida resolts per ells. El tassó que es buida al terra i no al nadó.
Apagar els llums perquè sí, perquè puc i ja no vull. Estúpids ulls.
I els propis secrets han sigut minsos, decepcionants, de manual, un sistema lògic fraudulent quan per fi he fet recompte.
No calia tanta protecció malaltissa front la humana debilitat, han esdevingut marit i muller.
A quin cap cap la vida humana? Entesa com una heroica història d'excrements punxant mosques al vol i per senyera la moral europea demòcrata. Tall de folls. Tall de talls. Tall mortal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)