Incarnationis Mysterium (V)

De sobte em vaig veure fora de l’habitació, com expulsat per una força sobrenatural. Per les llums enceses del corredor vaig poder deduir que ja era de nit, però que encara no havia arribat l’hora del descans, tot i que jo em sentia en una altra dimensió, com surant en una nebulosa atemporal i inespacial. Durant uns moments vaig dubtar de si realment estava tenint una experiència divina, de si açò era l’avantsala de l’epifania que havia estat esperant tota la meua vida, fent-se palesa així la imminència del meu encontre amb Jesucrist o amb alguna entitat propera al nostre senyor. Llavors vaig començar a moure’m. No tenia la certesa d’estar caminant, em traslladava a velocitat de creuer, com al damunt d’una cinta transportadora. Potser els meus peus suraven a uns quants centímetres del terra, però una força estranya m’impedia comprovar-ho, la mateixa força que em projectava cap avant, envers un objectiu que a priori m’era desconegut. Al corredor bufava un estrany vent espectral que m’acaronava la cara a mesura que anava avançant, com el vent subterrani del metro, com si aquell corredor no tinguera principi ni final; cosa bastant estranya, ja que les portes que el dividien hi romanien tancades, tot i que s’obrien automàticament al meu pas, com mogudes per un sensor sobrenatural, i els coloms de la pau dibuixats als cartells que regnaven els seus cristalls se n’eixien del paper i sobrevolaven al meu voltant anunciant amb les seues piulades l’albirament d’una nova humanitat. Així vaig avançar una bona estona, obrint portes i trencant cantonades, com si aquestos corredors pertanyeren a un seminari de diversos quilòmetres de llargària. Al trencar la última cantonada, l’últim tram de passadís es va allargar considerablement a la meua arribada, fent-me palès així el caràcter flexible i modelable d’aquesta nova versió del seminari. Però, malgrat tot, jo no podia controlar aquestes modulacions, sinó que havia de sotmetre’m al seu imprevisible esdevenidor. Al final d’aquest últim passadís, en la paret que se m’havia quedat enfront, hi havia la porta d’una de les habitacions dels meus germans, cosa bastant estranya ja que, normalment, les portes de les nostres habitacions hi eren als laterals del passadís, així que, o bé aquesta porta havia aparegut del no-res, o bé no havia reparat mai en ella. Després d’uns moments interminables –en els quals, a mesura que avançava vers la porta, aquesta s’allunyava, donant-me així l’angoixosa sensació què en realitat no estava avançant–, finalment, vaig aconseguir arribar al seu llindar. La porta es va obrir automàticament, com les portes del corredor, i l’interior presentava la disposició pròpia d’una parròquia, amb el seu crucifix, el seu altar i els seus banquets de fusta amb suports, també de fusta, per als genolls. En un d’aquestos banquets hi romania agenollat el germà Damià, amb un elegant vestit negre i un flamant alçacolls blanc, resant amb les mans unides i els ulls tancats. A l’irrompre a l’estança, va interrompre la seua oració i em va mirar. Em vaig apropar a ell i vaig començar a parlar-li. Les paraules em retornaven a l’oïda com si hagueren passat per un filtre de condensació: «Damià, he descobert mitjançant uns sil·logismes inapel·lables que eres l’encarnació terrena del Nostre Senyor, i això és per a mi un motiu d’incommensurable joia i irrepetible satisfacció. Un germà meu, precisament!». Però, tot i això, Damià romania immutable en la seua postura hieràtica, així que em vaig apropar un poc més, disposat a transmetre-li la meua eufòria davant tal descobriment: «No te n’adones del que açò significa? Tu millor que ningú hauries de saber el que tots els germans venim buscant ací, que no és una altra cosa que l’amor infinit de Déu, el teu amor infinit». Mentre pronunciava aquestes paraules alguna cosa s’estremia al meu interior, com si anara conscienciant-me de la seua importància a mesura que les anava dient. «Tots nosaltres acabem abastant-lo amb la consciència, arribant a aquella boirina primordial, però imagina’t la joia que suposaria poder arribar a consumar-lo físicament, poder arribar a fondre’s amb l’amor de Déu, amb la seua encarnació terrenal. Amb tu, Damià…» Llavors vaig començar a descordar-li els botons inferiors de la seua elegant camisa negra i, quan ja en duia uns quants, li vaig acaronar l’abdomen, i ell va accelerar la respiració. Tenia la pell llisa i calenta, i les costelles marcades. Mentre l’acaronava, vaig dirigir la mirada vers Jesucrist crucificat, que ens observava des de l’altar; concretament, vers la ferida que la llença del destí li va produir tot travessant-li el costat mentre hi era a la creu; i vaig pensar en com, després de la seua resurrecció, l’apòstol Tomàs li la gratava per garantir la seua identitat. Però llavors Damià em va retirar la mà i es va botonar de nou la camisa tot dient-me que això era pecat, que les meues estranyes figuracions no eren certes, però que, degut a l’estima que malgrat tot continuava tenint per mi (una mostra més de la seua infinita misericòrdia) no li diria res del que havia ocorregut aquella nit al confessor espiritual.  No em vaig veure amb valor de respondre-li res més apropiat que el silenci, així que vaig tancar la porta de la seua habitació i em vaig disposar a retrocedir, resignat i capcot, fins la meua. Les llums ja s’havien apagat, la qual cosa significava que ja ens havíem endinsat a l’horari del descans. Vaig arrossegar els meus passos a través del corredor amb una implacable consciència del seu pes, obrint i tancant amb cura les portes que el dividien, tot intentant fer el menor soroll possible. Els colors de l’arc de Sant Martí dels cartells no podien distingir-se a l’obscuritat. Després de travessar dos portes i girar un cantó, vaig arribar per fi a la meua habitació i em vaig gitar a dormir. A l’endemà, una taca em transcendia els pantalons tot espargint-se arreu dels llençols i el matalàs.