Incarnationis Mysterium (IV)


Una bombeta dèbil, però que a la llum de la inquietant obscuritat de la biblioteca semblava un submarí solcant les profunditats de l’oceà, impactava sobre les pàgines groguenques d’un antic i gruixut volum. El germà Damià hi romania hieràtic, pinçant-se l’entrecella amb els dits índex i polze, en un quietisme intens que tan sols traspuava a l’exterior a través dels accelerats moviments sacàdics dels seus ulls. Em vaig apropar sigil·losament a ell sense cap pretext determinat.

    Què, Damià, com va l’estudi?

La pregunta va ressonar per tota la cambra, com fent-me palesa la seua impertinència, a la vegada que recriminant-me la gosadia de profanar aquell silenci sepulcral, reservat a la lectura de les innumerables escriptures sagrades disposades arreu dels estants.

    Molt bé, Jofré, molt bé.

Em parlava com si acabara de despertar d’un interminable coma, com si li haguera retornat la consciència després d’una llarga letargia, amb l’alleujament de qui torna a la realitat després d’un estrany trànsit. A un hipotètic retret intern per la inoportunitat de la interrupció li sobrevindria més bé el sincer agraïment de qui acaba de ser alliberat d’una trampa –o almenys això vaig creure llavors.

    Què estudies?
    Psicologia metafísica... Em trobava ara mateix estirant eixe subtil fil que uneix Plotino amb San Juan de la Cruz
    Ah, tot allò de la boirina?
    Sí, em pareix fascinant, com dos autors separats per tants segles de distància van aconseguir filar un discurs tan semblant, però a la vegada tan diferent, sobre l’experiència de l’ascesi. No ho sé… és com si en realitat hagueren estat emesos simultàniament, però cadascun en la seua respectiva època. Entens el que vull dir-te? –mentre m’explicava tot això, el seu rostre es projectava amb l’emoció arrabassadora de qui sent una enorme i sincera fascinació per allò de què parla. Em va semblar fins i tot que les seues pupil·les anaven dilatant-se i comprimint-se a mesura que modulava la intensitat de la seua enfurismada prosòdia.
    És clar, Damià. T’entenc a la perfecció. El tema del pas de la racionalitat a la fe és molt aclaparador, precisament perquè tots l’hem viscut en les nostres respectives experiències.
    Però només ells el van saber descriure d’una forma tan sublim, tan… com et diria? Tan encertada. Però tens raó, tots l’hem viscut a les nostres vides, i jo me’l vaig imaginar d’una forma semblant: abandonar la senda rocosa de la racionalitat, que ja de per si esdevenia bastant tortuosa, i arribar de sobte i per fi a la planúria de la fe, envoltada d’una boirina densa i centrífuga que traspua fulgors iridescents… –va dir, intentant representar aquella boirina amb els gestos de les mans.
    Sí, Damià, és una imatge molt bonica i suggeridora.
    Perdona’m Jofré, estic un poc monotemàtic… Com que m’has trobat capbussat de ple en la boirina…
    Ah, no et preocupes! Perdona’m a mi per la interrupció…
    I a tu, com et va amb l’estudi?
    Molt bé, la veritat! Intente no atabalar-me massa.
    Això anava a dir-te! Et veig molt tranquil…
    No cregues, Damià… És com un fre que m’autoimpose, precisament, perquè tinc molta tendència a l’acceleració.
    Doncs a mi això ja em pareix una gran fita. Tan de bo puguera jo polsar eixe fre!
    La veritat és que va molt bé, i no només per a l’estudi, sinó per a tots els aspectes de la meua vida. Però no t’equivoques: no és cap capritx, és més bé una necessitat.
    I em pots cedir alguna clau, algun xicotet secret pel qual començar? –em va dir somrient.
    Clar. Et saps aquell acudit del secret de l’eterna joventut? –i, com que em va dir que no amb el cap, em vaig disposar a explicar-lo: – Doncs es troben dos amics de la infantesa i un li pregunta a l’altre: «Com pot ser que et mantingues sempre tan jove? Quin és el secret de la teua eterna joventut?», i l’altre li respon «És molt senzill: tracte de no dur-li la contrària a ningú», a la qual cosa el primer reacciona amb incredulitat: «No m’ho crec! No pot ser! És completament impossible…», i el segon respon amb resignació: «Sí, segurament tens tota la raó…».

Llavors ambdós vam esclatar en una rialla continguda ja que, tot i que no hi havia ningú més, sentíem que, de totes formes, no era correcte estar tanta estona xerrant a la biblioteca. Així que, conscients de la perllongació de la nostra interessant conversa, ens vam disposar, per ambdues bandes, a concloure-la amb diplomàcia.

    Veig que, com els Sants Pares de l’Església, has sabut destriar la vessant positiva de l’estoïcisme –em va dir afablement.
    Espere que pugues aprofitar ni que siga un bri de tal descobriment sense precedents –vaig respondre amb una lleugera ironia.– Ja no et moleste més. Que et seguisca anant bé l’estudi.
    Igualment, Jofré, ens veiem a la classe de cant.

I així és com va transcórrer exactament aquella conversa. No hi ha ací espai per al més mínim marge d’error; la precisió està garantida, ja que, des que va finalitzar la conversa, no vaig poder deixar de reproduir-la mentalment, com una oració: des del principi fins el final i da capo de nou, durant tota la vesprada, fins ben entrada la nit. 

Cap comentari: