Incarnationis Mysterium (I)


Durant tot un matí encara d’estiu, alegre, jovial, lluminós, sense cap núvol que tacara mínimament el blau intens i elèctric del cel, el meu taxi va creuar una regió singularment florida del país; i, per fi, quan el sol estava en el seu punt més elevat, em vaig trobar a la vista de l’esplendorós seminari on passaria els meus següents sis anys. No sé com va ser, però al primer cop d’ull que vaig dirigir vers el solemne edifici, va envair el meu esperit un insuportable sentiment de joia, i dic insuportable perquè vaig quedar aclaparat per la seua majestuositat, i per la noblesa i la pau que irradiava, que es van alinear amb les meues impacients expectatives. Em vaig remirar l’escenari que tenia al davant l’edifici central coronat amb un crucifix, el pòrtic imposant i simètric, els pulcres i acurats jardins, l’envitricollada decoració de les parets– amb una forta emulsió de l’esperit únicament comparable a l’encontre amb Déu, com si només baixar del taxi un raig de divinitat haguera arrabassat la meua ànima en la seua totalitat. No va caldre detindre’m massa per esbrinar el motiu d’aquesta projecció desbordada, d’aquesta enrubinadora anticipació. El misteri es va resoldre sol, instantàniament, en el moment en el qual vaig ser conscient que no hi havia cap misteri, que era el Creador mateix qui em rebia amb els braços oberts –i, de fet, la constitució horitzontal i simètrica de l’edifici recordava, amb un lleuger esforç de la imaginació, a una entitat antropomòrfica que estenia els seus braços sobre el terra, d’una forma semblant a com la Santa Mare Església estén els seus braços al llarg de l’escorça terrestre. La meua imaginació estava fins a tal punt excitada i desbordada per l’emoció que semblava com si planara sobre tot l’edifici i el domini adjacent una atmosfera pròpia d’ambdues, un ambient que solidificava l’aire com si aquestos terrenys hagueren esdevingut de sobte una xicoteta parcel·la del cel, tot permetent-me així respirar la intensitat del seu pur èter, que m’inundava els pulmons de forma completament compacta a cada alenada. I, quan l’èter passava a la sang, podia rastrejar-lo fins a la més minúscula terminació, mentre els pulmons es buidaven i tornaven a nodrir-se en una nova alenada. Així de profundament conscient hi era en aquells moments de la manxa que m’insufla la vida. Mentre m’apropava a l’entrada del seminari, em vaig fixar amb més deteniment, i em vaig adonar que els seus murs, tot i que semblaven haver estat construïts amb el formigó habitual, mostraven la reflectància pròpia d’un palau de cristall, tot redireccionant els rajos del sol directament a les meues retines enlluernades, com si el que reflectiren fóra en realitat la infinita majestuositat del Nostre Senyor. A l’entrada m’esperaven somrient i en una disposició lleugerament hemisfèrica el rector, el vicerector, el director espiritual, el confessor i els prefectes. «Benvingut, fill. Els seus germans l’esperen a l’interior». Potser aquest era el moment de defallir definitivament, però jo ja feia estona que no cabia dins meu. 

Cap comentari: