Incarnationis Mysterium (II)


Als cristalls enterbolits de les portes que separaven els corredors havien penjat uns fulls blancs on hi havia dibuixat el colom de la pau sobrevolant un acolorit arc de Sant Martí, i a la part inferior una llegenda que resava: «Respecta el descans dels germans». Però, tot i l’imperatiu, el cartell era més descriptiu que no prescriptiu, ja que la tendència natural (tant als corredors com a cadascuna de les estances del seminari) era envers una serenitat tranquil·la i una cooperació fluida, natural i espontània, que acabava desembocant, al remat, en una convivència tranquil·la i afable. Aquesta pulcra germanor adquiria una de les seues manifestacions més flagrants a l’hora de les menjades, amb els seminaristes asseguts ordenadament a una única i llarga taula que travessava tot el menjador. Era llavors quan es podien comprovar visualment, hom diria que quasi es podien tocar amb les mans –i de fet tots podíem aprehendre’ls espiritualment– els fluxos d’afabilitat que corrien dispersos entre les nostres ànimes: des del germà que et feia arribar l’estri allunyat, fins a la mesurada però a la vegada enfurismada conversa del dia, en la qual, mentre el pa nostre de cada dia alimentava austerament els nostres recipients, els somriures i els afectes alimentaven, per la seua banda, els esperits que els habiten. Una sola taula, una sola columna d’amor que s’estenia per tota la cambra, però composta d’un conjunt d’ànimes jovials i benèvoles que, amb les seues espurnes individuals de divinitat interior, contribuïen a formar el sagrat mosaic de la nostra col·lectivitat: una multitud limitada, efectivament, però composta de fragments d’un amor il·limitat, d’un amor infinit, la sagrada estima del nostre Salvador, que habitava i habitarà per sempre en cadascun de nosaltres i no en porció, sinó en totalitat indivisible i omnipresent, tot fent-nos partíceps de la seua essència. El cos de cadascun dels germans havia esdevingut -o, més bé, sempre havia sigut una sucursal d’existència immaculada, i cadascuna d’aquestes sucursals s’interconnectava entre si, formant un teixit inamovible, una xarxa iridescent que ens connectava espiritualment, independentment d’allà on estiguérem. Durant les menjades, però, en estar tots els nusos de la xarxa físicament tan a prop, aquesta brillava amb un fulgor insospitat, abastant les seues màximes quotes d’enlluernament. Jesús Nostre Senyor Crucificat ens observava des de la paret del menjador, i semblava donar-nos la seua muda aprovació. Tots i cadascun de nosaltres, per la nostra banda, teníem la perpètua i afalagadora sensació d’estar fent allò correcte, d’haver arribat per fi a casa, com si el destí al qual havíem estat dirigits tota la vida s’haguera materialitzat per fi. I no ens produïa el més mínim vertigen, al contrari: ens sentíem d’allò més còmodes, d’allò més reals; ens sentíem nosaltres mateixos, com si de sobte haguérem arribat a l’etapa en la qual el camí ja està per fi asfaltat (tot i que de bon gust haguérem continuat transitant per l’estret i dur corriol de la vocació incondicional), almenys així ho vam posar en comú a la xicoteta festa de benvinguda que els germans em van preparar amb refrescos el primer dia a l’habitació. Amb tots aquestos pensaments a la ment, i sense poder deixar de somriure en cap moment, vaig seguir menjant i conversant cerimoniosament. 

Cap comentari: