1 de setembre

L'horror d'Èdip o els fills del precariat

Incarnationis Mysterium (VI)

-         Ave Maria puríssima.

-         Sense pecat fou concebuda.

-         Que el Senyor siga al teu cor perquè penedit confesses els teus pecats.

-         No vinc a confessar cap pecat, pare. Més be vinc a confessar que he sigut víctima d’un pecat.

-         Quin tipus de pecat, fill?

-         He sigut víctima d’un atac homosexualista per part d’un germà, pare.

-         De quin germà en concret parles, Jofré?

-         Del germà Damià.

-         Entenc. Explica’m amb pèls i senyals en què va consistir concretament aquest atac.

-         Doncs, jo em trobava a la meua habitació, pare, realitzant les meues oracions nocturnes, quan de sobte es va obrir la porta i va irrompre el germà Damià amb el rostre desencaixat, blasfemant i dient coses molt estranyes sobre que havíem de donar via lliure als nostres desitjos per evitar posteriors i vergonyoses “extrapolacions” (aquesta paraula va emprar, pare), i esmentant el nom de Déu en va, tot parlant sobre el seu amor i la possibilitat de consumar-lo a la terra…

-         Jofré, eres conscient de la gravetat de les acusacions que estàs realitzant?

-         Evidentment que en sóc conscient, pare. Però, la cosa no va acabar així... Després de dir tot això, va apagar el llum de l’habitació, em va espentar contra el llit i es va abalançar al meu damunt amb mil boques i mil braços i mil mans, tot alenant sofre i supurant fel, fins que va, fins que va…

-         Ja és suficient, Jofré. No cal que continues.

-         Moltes gràcies, pare, per evitar-me el trauma d’haver de recrear-ho de nou a la meua ment. Tot i això, només em queda dir que al matalàs de la meua habitació encara hi roman la marca de tota aquella repugnant lascívia, l’estigma de la seua blasfema concupiscència.

-         Ordenaré que et canvien els llençols immediatament... Però, si de veritat coneixes –com m’has afirmat que coneixes– la gravetat de les teues acusacions, sabràs també que les faltes greus contra la moral per concupiscència i, encara més, per homosexualisme, no necessiten ser provades per procedir a l’expulsió immediata de l’acusat, sense possibilitat de redempció. Així que t’ho tornaré a preguntar, per última vegada: estàs absolutament convençut de les acusacions que m’acabes de relatar, fill?

-         Mai no he estat més convençut de cap altra cosa en la meua vida, pare. Ho jure per Déu. Prou calvari he hagut que passar tornant a evocar els esdeveniments, així com reunint el valor per vindre a confessar-li’ls, després de les greus amenaces que vaig rebre…

-         Has fet allò correcte, fill. Procedirem amb urgència a l’expulsió immediata del germà Damià. Ara torna a la teua habitació i descansa; ja enviaré a algú per a que t’informe. I, de totes formes, resa vint pares nostres i trenta avemaries per purificar la teua ànima.

-         D’acord, pare. Gràcies, pare.

-         Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti.

-         Amén. 

Incarnationis Mysterium (V)

De sobte em vaig veure fora de l’habitació, com expulsat per una força sobrenatural. Per les llums enceses del corredor vaig poder deduir que ja era de nit, però que encara no havia arribat l’hora del descans, tot i que jo em sentia en una altra dimensió, com surant en una nebulosa atemporal i inespacial. Durant uns moments vaig dubtar de si realment estava tenint una experiència divina, de si açò era l’avantsala de l’epifania que havia estat esperant tota la meua vida, fent-se palesa així la imminència del meu encontre amb Jesucrist o amb alguna entitat propera al nostre senyor. Llavors vaig començar a moure’m. No tenia la certesa d’estar caminant, em traslladava a velocitat de creuer, com al damunt d’una cinta transportadora. Potser els meus peus suraven a uns quants centímetres del terra, però una força estranya m’impedia comprovar-ho, la mateixa força que em projectava cap avant, envers un objectiu que a priori m’era desconegut. Al corredor bufava un estrany vent espectral que m’acaronava la cara a mesura que anava avançant, com el vent subterrani del metro, com si aquell corredor no tinguera principi ni final; cosa bastant estranya, ja que les portes que el dividien hi romanien tancades, tot i que s’obrien automàticament al meu pas, com mogudes per un sensor sobrenatural, i els coloms de la pau dibuixats als cartells que regnaven els seus cristalls se n’eixien del paper i sobrevolaven al meu voltant anunciant amb les seues piulades l’albirament d’una nova humanitat. Així vaig avançar una bona estona, obrint portes i trencant cantonades, com si aquestos corredors pertanyeren a un seminari de diversos quilòmetres de llargària. Al trencar la última cantonada, l’últim tram de passadís es va allargar considerablement a la meua arribada, fent-me palès així el caràcter flexible i modelable d’aquesta nova versió del seminari. Però, malgrat tot, jo no podia controlar aquestes modulacions, sinó que havia de sotmetre’m al seu imprevisible esdevenidor. Al final d’aquest últim passadís, en la paret que se m’havia quedat enfront, hi havia la porta d’una de les habitacions dels meus germans, cosa bastant estranya ja que, normalment, les portes de les nostres habitacions hi eren als laterals del passadís, així que, o bé aquesta porta havia aparegut del no-res, o bé no havia reparat mai en ella. Després d’uns moments interminables –en els quals, a mesura que avançava vers la porta, aquesta s’allunyava, donant-me així l’angoixosa sensació què en realitat no estava avançant–, finalment, vaig aconseguir arribar al seu llindar. La porta es va obrir automàticament, com les portes del corredor, i l’interior presentava la disposició pròpia d’una parròquia, amb el seu crucifix, el seu altar i els seus banquets de fusta amb suports, també de fusta, per als genolls. En un d’aquestos banquets hi romania agenollat el germà Damià, amb un elegant vestit negre i un flamant alçacolls blanc, resant amb les mans unides i els ulls tancats. A l’irrompre a l’estança, va interrompre la seua oració i em va mirar. Em vaig apropar a ell i vaig començar a parlar-li. Les paraules em retornaven a l’oïda com si hagueren passat per un filtre de condensació: «Damià, he descobert mitjançant uns sil·logismes inapel·lables que eres l’encarnació terrena del Nostre Senyor, i això és per a mi un motiu d’incommensurable joia i irrepetible satisfacció. Un germà meu, precisament!». Però, tot i això, Damià romania immutable en la seua postura hieràtica, així que em vaig apropar un poc més, disposat a transmetre-li la meua eufòria davant tal descobriment: «No te n’adones del que açò significa? Tu millor que ningú hauries de saber el que tots els germans venim buscant ací, que no és una altra cosa que l’amor infinit de Déu, el teu amor infinit». Mentre pronunciava aquestes paraules alguna cosa s’estremia al meu interior, com si anara conscienciant-me de la seua importància a mesura que les anava dient. «Tots nosaltres acabem abastant-lo amb la consciència, arribant a aquella boirina primordial, però imagina’t la joia que suposaria poder arribar a consumar-lo físicament, poder arribar a fondre’s amb l’amor de Déu, amb la seua encarnació terrenal. Amb tu, Damià…» Llavors vaig començar a descordar-li els botons inferiors de la seua elegant camisa negra i, quan ja en duia uns quants, li vaig acaronar l’abdomen, i ell va accelerar la respiració. Tenia la pell llisa i calenta, i les costelles marcades. Mentre l’acaronava, vaig dirigir la mirada vers Jesucrist crucificat, que ens observava des de l’altar; concretament, vers la ferida que la llença del destí li va produir tot travessant-li el costat mentre hi era a la creu; i vaig pensar en com, després de la seua resurrecció, l’apòstol Tomàs li la gratava per garantir la seua identitat. Però llavors Damià em va retirar la mà i es va botonar de nou la camisa tot dient-me que això era pecat, que les meues estranyes figuracions no eren certes, però que, degut a l’estima que malgrat tot continuava tenint per mi (una mostra més de la seua infinita misericòrdia) no li diria res del que havia ocorregut aquella nit al confessor espiritual.  No em vaig veure amb valor de respondre-li res més apropiat que el silenci, així que vaig tancar la porta de la seua habitació i em vaig disposar a retrocedir, resignat i capcot, fins la meua. Les llums ja s’havien apagat, la qual cosa significava que ja ens havíem endinsat a l’horari del descans. Vaig arrossegar els meus passos a través del corredor amb una implacable consciència del seu pes, obrint i tancant amb cura les portes que el dividien, tot intentant fer el menor soroll possible. Els colors de l’arc de Sant Martí dels cartells no podien distingir-se a l’obscuritat. Després de travessar dos portes i girar un cantó, vaig arribar per fi a la meua habitació i em vaig gitar a dormir. A l’endemà, una taca em transcendia els pantalons tot espargint-se arreu dels llençols i el matalàs. 

Incarnationis Mysterium (IV)

Una bombeta dèbil, però que a la llum de la inquietant obscuritat de la biblioteca semblava un submarí solcant les profunditats de l’oceà, impactava sobre les pàgines groguenques d’un antic i gruixut volum. El germà Damià hi romania hieràtic, pinçant-se l’entrecella amb els dits índex i polze, en un quietisme intens que tan sols traspuava a l’exterior a través dels accelerats moviments sacàdics dels seus ulls. Em vaig apropar sigil·losament a ell sense cap pretext determinat.

—    Què, Damià, com va l’estudi?

La pregunta va ressonar per tota la cambra, com fent-me palesa la seua impertinència, a la vegada que recriminant-me la gosadia de profanar aquell silenci sepulcral, reservat a la lectura de les innumerables escriptures sagrades disposades arreu dels estants.

—    Molt bé, Jofré, molt bé.

Em parlava com si acabara de despertar d’un interminable coma, com si li haguera retornat la consciència després d’una llarga letargia, amb l’alleujament de qui torna a la realitat després d’un estrany trànsit. A un hipotètic retret intern per la inoportunitat de la interrupció li sobrevindria més bé el sincer agraïment de qui acaba de ser alliberat d’una trampa –o almenys això vaig creure llavors.

—    Què estudies?

—    Psicologia metafísica... Em trobava ara mateix estirant eixe subtil fil que uneix Plotino amb San Juan de la Cruz…

—    Ah, tot allò de la boirina?

—    Sí, em pareix fascinant, com dos autors separats per tants segles de distància van aconseguir filar un discurs tan semblant, però a la vegada tan diferent, sobre l’experiència de l’ascesi. No ho sé… és com si en realitat hagueren estat emesos simultàniament, però cadascun en la seua respectiva època. Entens el que vull dir-te? –mentre m’explicava tot això, el seu rostre es projectava amb l’emoció arrabassadora de qui sent una enorme i sincera fascinació per allò de què parla. Em va semblar fins i tot que les seues pupil·les anaven dilatant-se i comprimint-se a mesura que modulava la intensitat de la seua enfurismada prosòdia.

—    És clar, Damià. T’entenc a la perfecció. El tema del pas de la racionalitat a la fe és molt aclaparador, precisament perquè tots l’hem viscut en les nostres respectives experiències.

—    Però només ells el van saber descriure d’una forma tan sublim, tan… com et diria? Tan encertada. Però tens raó, tots l’hem viscut a les nostres vides, i jo me’l vaig imaginar d’una forma semblant: abandonar la senda rocosa de la racionalitat, que ja de per si esdevenia bastant tortuosa, i arribar de sobte i per fi a la planúria de la fe, envoltada d’una boirina densa i centrífuga que traspua fulgors iridescents… –va dir, intentant representar aquella boirina amb els gestos de les mans.

—    Sí, Damià, és una imatge molt bonica i suggeridora.

—    Perdona’m Jofré, estic un poc monotemàtic… Com que m’has trobat capbussat de ple en la boirina…

—    Ah, no et preocupes! Perdona’m a mi per la interrupció…

—    I a tu, com et va amb l’estudi?

—    Molt bé, la veritat! Intente no atabalar-me massa.

—    Això anava a dir-te! Et veig molt tranquil…

—    No cregues, Damià… És com un fre que m’autoimpose, precisament, perquè tinc molta tendència a l’acceleració.

—    Doncs a mi això ja em pareix una gran fita. Tan de bo puguera jo polsar eixe fre!

—    La veritat és que va molt bé, i no només per a l’estudi, sinó per a tots els aspectes de la meua vida. Però no t’equivoques: no és cap capritx, és més bé una necessitat.

—    I em pots cedir alguna clau, algun xicotet secret pel qual començar? –em va dir somrient.

—    Clar. Et saps aquell acudit del secret de l’eterna joventut? –i, com que em va dir que no amb el cap, em vaig disposar a explicar-lo: – Doncs es troben dos amics de la infantesa i un li pregunta a l’altre: «Com pot ser que et mantingues sempre tan jove? Quin és el secret de la teua eterna joventut?», i l’altre li respon «És molt senzill: tracte de no dur-li la contrària a ningú», a la qual cosa el primer reacciona amb incredulitat: «No m’ho crec! No pot ser! És completament impossible…», i el segon respon amb resignació: «Sí, segurament tens tota la raó…».

Llavors ambdós vam esclatar en una rialla continguda ja que, tot i que no hi havia ningú més, sentíem que, de totes formes, no era correcte estar tanta estona xerrant a la biblioteca. Així que, conscients de la perllongació de la nostra interessant conversa, ens vam disposar, per ambdues bandes, a concloure-la amb diplomàcia.

—    Veig que, com els Sants Pares de l’Església, has sabut destriar la vessant positiva de l’estoïcisme –em va dir afablement.

—    Espere que pugues aprofitar ni que siga un bri de tal descobriment sense precedents –vaig respondre amb una lleugera ironia.– Ja no et moleste més. Que et seguisca anant bé l’estudi.

—    Igualment, Jofré, ens veiem a la classe de cant.

I així és com va transcórrer exactament aquella conversa. No hi ha ací espai per al més mínim marge d’error; la precisió està garantida, ja que, des que va finalitzar la conversa, no vaig poder deixar de reproduir-la mentalment, com una oració: des del principi fins el final i da capo de nou, durant tota la vesprada, fins ben entrada la nit. 

Inefable inefabilis est

caminar
carrer amunt carrer avall
grans edificis
milers de finestres buides
plenitud de somnis (buits també)
pedalada:
acció giratòria en 3ª persona
no permet trencar cadenes engrassades
tàndem-cohesió
equinocial-conexió entre tots dos
inefable inefabilis est

Comunquiste

de colonos i colònies
i perfums de lavanda
de natius i cantimplores
(y canales no contratados)
de músiques de club en pistoles
i finestres amb telèfons i trucades
de taxistes amb cadàvers
i de llunes amb monocles
de corbelles segadores
i de l'ombra del blat
de martells al brandar ferro

Labstep

la la la la la la la la
latitud, longitud
latitud, longitud
-------------------------
sinfonía macabra

la la la la la la la la
bromista tubercle
caragol velocity

la (x8)

ampelt racional
|contamina| vitamina
|contramina|

CNE. Transcripció literal N

Dripping + colors diversos = extintor roig
pero no, això no és aixina!
paRALELEBÍFIDUS ESTUPEFACTUS
PER A LA RELACIÓ DE CONCIÈNCIA AMB
els eruptes inintenigibles com a idioma
projectat en un projector desaprofitat
DIU: "Haguerem Tingut que fer
uns dardosssss...!"...
els pares influencien percepcions alienes
(I tot això i la tia es queda mirant-te)
en LA MESURA EN QUE LA
FRASE ANTERIOR ÉS MENTIRA
la talla clàssica es fundix amb boles brillants
No ho sé. No podem saber-ho...
peRQUE LA METÁSTASIS VA EXPANDINSE
i EL SIONISME VA COAGULANT-SE
i EL CADAVER VA DESCOMPONENT-SE (I OCUPE MES FRASES DE
parla'm en valencià i alalalalalong!!!

Incarnationis Mysterium (III)

A Déu no se’l pot mirar a la cara. Ningú no ho ha aconseguit, però és que ningú no podria aconseguir-ho mai. I no perquè esdevindria boig –com de fet ho esdevindria–, ni perquè defalliria –com de fet defalliria–, sinó perquè, simplement, ningú no podria assimilar mai, des d’una raó finita com la nostra, la disposició divina dels seus trets. Tal és la incommensurabilitat del seu poder. D’una forma semblant, ningú no podria escoltar mai la seua sagrada veu. Alguns creuen que sí, fins i tot entre els germans: afirmen que, de qualsevol altra forma, Déu no ens podria fer arribar els seus consells, ni guiar-nos per tant al llarg de les nostres vides com de fet ho fa. Evidentment, hi estic completament d’acord: el que escoltem a les nostres consciències al llarg de les nostres vides és efectivament la paraula del Senyor, però no en la seua pròpia veu, sinó en la nostra, la que tenim dins, la veu de la nostra consciència, i açò es deu precisament a aquesta impossibilitat d’escoltar directament la seua veu. D’una forma semblant que amb el visionat de la seua cara, hom embogiria, correria sense rumb fix amunt i avall amb la llengua fora, les mans a les orelles i els timpans esgarrats, perquè la veu de Déu, si és que en tinguera cap, abastaria unes freqüències que, no només no serien audibles per a l’oïda humana (precisament per com d’extremadament i insuportablement audibles hi serien), sinó que tal vegada no tindrien cabuda al nostre món terrenal. Si, de totes formes, hom puguera escoltar la seua veu, en qualsevol cas, no parlaria una llengua articulada en síl·labes i paraules com la nostra, sinó que seria més bé un freqüència còsmica i eterna; un so indeterminat o, més bé, una vibració més que no un so; una vibració a la vegada vocal i consonant, a la vegada acolorida i perfumada: una vibració sòlida, al cap i a la fi. Tal és el caràcter inefable de la seua veu. Tot i així, Déu, en la seua infinita benevolència, i conscient de la nostra infatigable tendència a imaginar –i de l’irrefrenable deler que la motiva–, ens ha concedit un aguait de correlació, un xicotet centelleig de correspondència, en atorgar-nos el superb do de reproduir, amb el nostre imperfecte cant, ni que siga almenys una mil·lèsima part de les infinites harmonies que poblen la seua inefable al·locució divina. Tot açò era el que em venia al cap durant aquelles classes de cant gregorià en les quals les veus de tots els meus germans, esdevingudes una sola, acaronaven els meus timpans i travessaven cadascun dels porus de la meua pell. Era llavors quan la sensació que s’albirava durant les menjades abastava el seu punt més àlgid.

Ja des de la primera sessió, vaig sentir la irremeiable necessitat de posar-li cara a tot aquest conglomerat de vibracions (bé sap Déu també de la nostra tendència a la iconicitat), una cara que m’ajudara a focalitzar la meua veu junt a la de tots els meus germans, en aquella columna hipersònica que havíem esdevingut conjuntament. I, de forma completament arbitrària –o almenys això vaig creure en aquell moment– vaig elegir la cara del germà que tenia enfront, que no era un altre que el germà Damià. Va ser així com, sessió darrere sessió, la seua estampa, de peu i amb el cançoner entre les mans; amb una ona airosa a la franja i el mentó lleugerament poblat; amb el cap suficientment ajupit com per llegir bé les cançons, però a la vegada suficientment erecte com per focalitzar la seua emissió, va esdevenir la representació facial de tota aquella conjunció harmoniosa. El símil no va tardar en formar-se a la meua ment, de forma quasi automàtica, a poc a poc, com una epifania de cocció lenta. No ho vaig haver de rumiar gaire, ja que em sobrevenia constantment amb la lògica flagrant i irreversible d’un argument ontològic: si el rostre de Damià aglutinava la totalitat de les exultants consonàncies que ens feien evocar l’inefable veu del nostre Senyor, llavors, l’inenarrable rostre del segon bé podria haver trobat la seua representació terrena en el rostre del primer.  

Incarnationis Mysterium (II)

Als cristalls enterbolits de les portes que separaven els corredors havien penjat uns fulls blancs on hi havia dibuixat el colom de la pau sobrevolant un acolorit arc de Sant Martí, i a la part inferior una llegenda que resava: «Respecta el descans dels germans». Però, tot i l’imperatiu, el cartell era més descriptiu que no prescriptiu, ja que la tendència natural (tant als corredors com a cadascuna de les estances del seminari) era envers una serenitat tranquil·la i una cooperació fluida, natural i espontània, que acabava desembocant, al remat, en una convivència tranquil·la i afable. Aquesta pulcra germanor adquiria una de les seues manifestacions més flagrants a l’hora de les menjades, amb els seminaristes asseguts ordenadament a una única i llarga taula que travessava tot el menjador. Era llavors quan es podien comprovar visualment, hom diria que quasi es podien tocar amb les mans –i de fet tots podíem aprehendre’ls espiritualment– els fluxos d’afabilitat que corrien dispersos entre les nostres ànimes: des del germà que et feia arribar l’estri allunyat, fins a la mesurada però a la vegada enfurismada conversa del dia, en la qual, mentre el pa nostre de cada dia alimentava austerament els nostres recipients, els somriures i els afectes alimentaven, per la seua banda, els esperits que els habiten. Una sola taula, una sola columna d’amor que s’estenia per tota la cambra, però composta d’un conjunt d’ànimes jovials i benèvoles que, amb les seues espurnes individuals de divinitat interior, contribuïen a formar el sagrat mosaic de la nostra col·lectivitat: una multitud limitada, efectivament, però composta de fragments d’un amor il·limitat, d’un amor infinit, la sagrada estima del nostre Salvador, que habitava i habitarà per sempre en cadascun de nosaltres –i no en porció, sinó en totalitat indivisible i omnipresent–, tot fent-nos partíceps de la seua essència. El cos de cadascun dels germans havia esdevingut -o, més bé, sempre havia sigut– una sucursal d’existència immaculada, i cadascuna d’aquestes sucursals s’interconnectava entre si, formant un teixit inamovible, una xarxa iridescent que ens connectava espiritualment, independentment d’allà on estiguérem. Durant les menjades, però, en estar tots els nusos de la xarxa físicament tan a prop, aquesta brillava amb un fulgor insospitat, abastant les seues màximes quotes d’enlluernament. Jesús Nostre Senyor Crucificat ens observava des de la paret del menjador, i semblava donar-nos la seua muda aprovació. Tots i cadascun de nosaltres, per la nostra banda, teníem la perpètua i afalagadora sensació d’estar fent allò correcte, d’haver arribat per fi a casa, com si el destí al qual havíem estat dirigits tota la vida s’haguera materialitzat per fi. I no ens produïa el més mínim vertigen, al contrari: ens sentíem d’allò més còmodes, d’allò més reals; ens sentíem nosaltres mateixos, com si de sobte haguérem arribat a l’etapa en la qual el camí ja està per fi asfaltat (tot i que de bon gust haguérem continuat transitant per l’estret i dur corriol de la vocació incondicional), almenys així ho vam posar en comú a la xicoteta festa de benvinguda que els germans em van preparar amb refrescos el primer dia a l’habitació. Amb tots aquestos pensaments a la ment, i sense poder deixar de somriure en cap moment, vaig seguir menjant i conversant cerimoniosament. 

Incarnationis Mysterium (I)

Durant tot un matí encara d’estiu, alegre, jovial, lluminós, sense cap núvol que tacara mínimament el blau intens i elèctric del cel, el meu taxi va creuar una regió singularment florida del país; i, per fi, quan el sol estava en el seu punt més elevat, em vaig trobar a la vista de l’esplendorós seminari on passaria els meus següents sis anys. No sé com va ser, però al primer cop d’ull que vaig dirigir vers el solemne edifici, va envair el meu esperit un insuportable sentiment de joia, i dic insuportable perquè vaig quedar aclaparat per la seua majestuositat, i per la noblesa i la pau que irradiava, que es van alinear amb les meues impacients expectatives. Em vaig remirar l’escenari que tenia al davant –l’edifici central coronat amb un crucifix, el pòrtic imposant i simètric, els pulcres i acurats jardins, l’envitricollada decoració de les parets– amb una forta emulsió de l’esperit únicament comparable a l’encontre amb Déu, com si només baixar del taxi un raig de divinitat haguera arrabassat la meua ànima en la seua totalitat. No va caldre detindre’m massa per esbrinar el motiu d’aquesta projecció desbordada, d’aquesta enrubinadora anticipació. El misteri es va resoldre sol, instantàniament, en el moment en el qual vaig ser conscient que no hi havia cap misteri, que era el Creador mateix qui em rebia amb els braços oberts –i, de fet, la constitució horitzontal i simètrica de l’edifici recordava, amb un lleuger esforç de la imaginació, a una entitat antropomòrfica que estenia els seus braços sobre el terra, d’una forma semblant a com la Santa Mare Església estén els seus braços al llarg de l’escorça terrestre. La meua imaginació estava fins a tal punt excitada i desbordada per l’emoció que semblava com si planara sobre tot l’edifici i el domini adjacent una atmosfera pròpia d’ambdues, un ambient que solidificava l’aire com si aquestos terrenys hagueren esdevingut de sobte una xicoteta parcel·la del cel, tot permetent-me així respirar la intensitat del seu pur èter, que m’inundava els pulmons de forma completament compacta a cada alenada. I, quan l’èter passava a la sang, podia rastrejar-lo fins a la més minúscula terminació, mentre els pulmons es buidaven i tornaven a nodrir-se en una nova alenada. Així de profundament conscient hi era en aquells moments de la manxa que m’insufla la vida. Mentre m’apropava a l’entrada del seminari, em vaig fixar amb més deteniment, i em vaig adonar que els seus murs, tot i que semblaven haver estat construïts amb el formigó habitual, mostraven la reflectància pròpia d’un palau de cristall, tot redireccionant els rajos del sol directament a les meues retines enlluernades, com si el que reflectiren fóra en realitat la infinita majestuositat del Nostre Senyor. A l’entrada m’esperaven somrient i en una disposició lleugerament hemisfèrica el rector, el vicerector, el director espiritual, el confessor i els prefectes. «Benvingut, fill. Els seus germans l’esperen a l’interior». Potser aquest era el moment de defallir definitivament, però jo ja feia estona que no cabia dins meu. 

Culpable

Der Golem (1)

- I també diuen que quan se t’apareix sona com un violí… dins el teu cap. O siga, que no està tocant-lo ningú en eixos moments… (o almenys no està tocant-lo ell), però que sona un violí.   

- Tu sí que tens el cap com un violí.
- De veres, ho han dit tots els que han ingressat, que la última cosa que escoltaven abans de quedar completament inconscients era una sinistra melodia, un violí tocant notes molt agudes i estridents.
 - Mare meua.
- Estem maleïts, xicon. La desgràcia plana sobre nosaltres. Està escrit fins i tot a la paral·laxi estelar.
- Va, no sigues exagerat! No només es ceba amb la nostra gent, també s’ha endut per davant uns quants forestals…
- Jo no sóc exagerat, però és que tot plegat resulta excessivament paradoxal. Fixa’t que el seu autor el va crear per al seu propi goig!
- Maleït viciós sadomasoquista, quina mania de no tindre mai prou!
- Va passar fa molt molt molt de temps, vora almenys quatre o cinc segles. Es coneix que el tio era un alquimista clandestí de molt de renom, fabricava popper de primera al seu laboratori ocult a l’interior de Santa Anna –perquè Santa Anna està feta de moltes capes, això ho sabies, no? Des dels troglodites fins a l’actualitat això ha sigut un punt tel·lúric de l’hòstia, sempre han passat coses rares o les coses rares que han passat a la contornà han tingut el seu origen allí. I açò que estic contant-te era de quan encara hi havien sefardís d’ixos. Total, que estava com una regadora, obsessionat en construir-se una màquina sexual perfecta. Tenia totes les parets plenes de papers amb esborranys de la mola, mentre a poc a poc anava construint-la a un cantó, amuntonant fang, amb parsimònia però amb persistència: primer la forma general (altura per amplària i profunditat), després els trets més marcats (els muscles, el coll, la mida del cap, la separació de les cames), i finalment va començar ja a confeccionar els detalls: un dit del peu, l’orella esquerra, una polla, una altra polla…
- Una altra polla?
- I una altra i una altra. Quatre polles li va fer!
- Quatre? No en tenia prou en una?
- Es coneix que no. Quatre li'n va fer, inspirant-se en els canelobres jueus ixos. I sempre erectes, clar! I la última cosa que li va fer va ser eixe pentinat a lo He-Man… Total, que arriba el dia assenyalat, quan Urano passa per Venus o algo aixina, el tio es clava dins d’un rogle de foc i pronuncia les paraules màgiques que animen la massa inerta tot insuflant-li vida fins convertir-la en el que avui encara és.
- I quines eren les paraules màgiques?
- Jo que sé, alguna merda hebraica... I en això que el Gòlem cobra vida, el viola quatre vegades i s’escapa trencant la falda de la muntanya.
- Hòstia quina brutalitat, no?
- Molta. Total, que vagarejant pels horts arriba a la wishkeria.
- Un moment, al segle XVI ja existia la wishkeria?
- Home, la wishkeria porta molt de temps ací, però bé, posem que va estar molt de temps vagarejant pels horts, uns quants segles.
- I ara que ho dius, al segle XVI ja hi havia popper?
- Això dóna igual. Siga com siga, finalment va arribar a la wishkeria, i quan van vore el seu potencial el van atrapar. El van tindre lligat de cap i peus com un pobre Prometeu encadenat: mig d’atracció turística, mig de xicon dels recaos.
- Hòstia, com el gegant d’El Romaní?
- Més o menys, però aquell tenia més feina perquè al Romaní la clientela és més diversa, ací nosaltres puguem vindre a la ruta a fer-ho debães, però venia molt bé, per exemple, per a plegar les bragues de tota la casa i aplacar els morosos i els gallitos vacil·lons que se’n passaven amb les putes. I així va estar molt, molt de temps, fins que finalment es va avorrir i va començar a insinuar-se als clients, nugat i tot. Ja podien tancar-lo en l’habitació més hermètica i amagada que la seua lascívia petrificada bategava per tot el club i clar, van haver de tornar-lo a amollar a la intempèrie… Diu que es va tornar loco quan el van intentar expulsar, que va incendiar l'edifici i va matar a un fontaner tirant-lo nuet des del balcó, però al final van poder amb ell…
- I això ens porta a l’actualitat. Ací és on va vindre a parar, precisament, a la Ruta Rosa.
- Efectivament.
- Em cague en Déu, si és que sempre ho arrepleguem tot, hòstia!
- No cal que ho digues!
- I què creus que significa? Perquè aquestes coses sempre signifiquen alguna cosa: la repressió externa? La repressió interna? La força de la normativitat? La criminalització de la sicalipsi? La SIDA? La immunitat criminal de l’Estat d’Israel?
 - No ho sé… La única cosa que sé és que és una gran putada.
- Dis-los-ho als companys caiguts... Demà podem ser tu i jo els que amaneixquem cara avall a una cuneta...

- Però, que podem fer?
- No se m’ocorre cap altra cosa que simplement estar a l’aguait… Tan de bo puguérem desgalvanitzar eixe tros de fang, tornar-lo a deixar inert com un robot desen…
- Shhhht! Calla!
- Què passa?
- Estàs escoltant el mateix que jo?
- El què? Jo no escolte res!
- Fixa’t, això no son…? Merda! Això no són les notes d’un violí?
- Què? Oh, merda…
- Ah no, és un cotxe amb Camela a tota hòstia!
- No em dónes ixos sustos, fill de la gran puta!

Fata Morgana

Alts monuments llunyans dansen a l'alba,

esteles de glòries, victòries i anhels

suren totes imprecises sobre una mar ideada.

Quimeres a la llunyania d'un temps promès

farcit de somnis diàfans que no palparàs mai.

La llum d'un sol d'esperança fluctua

entre les diferents densitats de la realitat

omplint les retines d'allargassats miratges

que ens sedueixen indeterminats a l'horitzó,

sirenes assegudes a les roques de la desesperació.

Les fermes torres de projectes, plans i designis

bastides sobre els núvols del matí

les veus allà, a la fi del teu venerat destí,

inconstants, inverses, mutants.

S'eleven sobre l'enteniment amb el fum

de l'experiència consumida i mesurada.

Perceps com de tan remotes les sents als dits

amb el tacte distant de la determinació primordial.

El viatge cap als miratges et reclama cap enlloc

però tu deus fer el trajecte fonamental,

l'extens recorregut amb tan sols una fita:

els cims nevats i dansants a l'horitzó de l'alba.

Fes el camí que no tens assenyalat

vers les atractives il·lusions òptiques distants

que naixen i moren als matins freds estivals,

entre les boires d'una platja poc transitada,

doncs és la teua senda entre les ones

i no hi ha millor destí que aquell on mai arribaràs.

Forats de llambrígol.

Últimament, sempre que vaig a dutxar-me, hi ha xicotets llambrígols negres ressecs apegats al terra de la banyera. Depén del temps que porten apegats s’en van amb el xorro del telèfon o no. Si es queden incrustats costen molt de llevar i he de rascar-los amb l’objecte més sòlid que tinc a mà: el telèfon, és clar. Mai aconseguisc despegar-los tots d’una peça, sinó que van desprenent-se pedaç a pedaç, i els pedaços fugen fluïnt com si fluïren tranquils per l’aigua d’un rierol. A vegades, quan ja estic dutxant-me, pense que potser s’ha quedat algun pedaç apegat al telèfon, i que potser m’estiga dutxant amb pedaços ressecs de cuc incrustat. La imatge d’una dutxa de llambrígols viscosos és inevitable i conseqüent. No sé d’on ixen els cucs. He revisat les juntes de les rajoles i no hi ha cap clavilla per on puguen esmunyir-se. Tot i així, potser seria convenient repassar-les amb una pistola de silicona. 

Mentre em dutxe, sona una de les meues cançons preferides de sempre, enterbolida pel soroll de l'aigua, l'antiguitat dels altaveus i la reverberació del lavabo. És molt gratificant quan una gran cançó ha sigut la banda sonora d’una bona temporada. I si la temporada ha sigut pèssima, encara pot pagar la pena gràcies a una melodia esborronadora. La contrapartida és que les temporades – bones o roïns – en les quals no arriba a marcar cap cançó, son com si no hagueren existit, de com d’insípides i asèptiques les recorde. És llavors quan em pregunte si realment recordem certes èpoques amb nostàlgia per la cançó que estavem escoltant llavors, si ambdues coses s’ajuden entre elles (si cada cançó clau obri només la porta del record al qual la vam relacionar), o si al remat les cançons poden assolir aquest poder independentment de les èpoques a les quals les lliguem.

 Hi ha qui diu que la memòria és benèvola, que quan pensem en el passat només ens venen enaltides les coses que paguen la pena; i la resta quasi ni ho recordem, o directament ho oblidem. No tinc més remei que donar-los la raó, ja que quan faig recompte, només em venen a la memòria (amb l’auditiva ja en tinc prou) totes i cadascuna de les cançons que m’han marcat.

 Però amb l’escriptura és diferent. L’escriptura (o almenys l’escriptura autobiogràfica in situ) trenca amb aquesta concepció del record. Aquell qui escriu sobre ell mateix, sobre els esdeveniments que li estan ocorrent, pren consciència del record en el moment mateix en el qual aquest s’està formant. Es podria dir que participa del procés de formació de la seua pròpia memòria. És més: aconsegueix viure el moment present com si fóra un record instantani, donat que està entregant-lo al seu futur jo – i a tots els potencials (per molt reduïts que puguen ser) futurs «tu» que el puguen llegir-. Viure el present amb la consciència que serà el record que tindras en un futur, amb tota la nostàlgia instantània que això comporta. O viure el present com si anara a ser el passat d’una altra persona (en un futur).

En definitiva, es podria dir que escriure sobre el propi present – per exemple, a un diari personal – és concebre d’una forma un tant més intensa el present com el que efectivament ja és: el passat del futur o, dit d’una altra manera: com viure eternament a l'extrem d'un forat de llambrígol.

El twitter de Joan Fuster.

Un vell llaurador (que no és Joan Fuster) xiuxiueja cançons a les seues albargines sense saber si aquestes realment l’estan escoltant. Les albargines, per la seua banda, també canten les seues pròpies cançons, i tampoc no saben si la resta d’albargines (entre les quals es troba el propi llaurador que, sense saber-ho, és una albargina més) les estan escoltant. El que a primera vista sembla un sistema de comunicació multidireccional i interconnectat, és en realitat un seguit d’emissions inconnexes i unidireccionals; el que semblen nussos reticulars són en realitat asteriscs aïllats; el que semblen nòduls són en realitat mònades; en definitiva: el que sembla una xarxa és en realitat una xarxa social.

Pel que fa al cas concret de Twitter: als somnis més inconfessablement humits de Joan Fuster ja apareixia una xarxa social que permetia l’usuari parlar exclusivament amb aforismes, tot polint el llenguatge de les ordinàries imperfeccions que presenta en la seua pràctica oral. A Twitter, l’escàs marge de caràcters carrega d’espontaneïtat unes sentències que en realitat han sigut meticulosament dissenyades, però que són presentades com incontenibles espurnes d’eloqüència. Un exèrcit de Fusters arquejant les celles front a la pantalla de l’ordinador, treballant nit i dia, incansablement, per un món sense botiges ni titubeig, sense espai per a la dubitació ni el neguit.

 Des del Còclave vos convidem a fer de la línia del temps del vostre Twitter – tal i com nosaltres hem fet de la nostra - un espai lliure d’aforismes, un no-lloc de serenitat, una pedania onomatopèica, un sorollós microcosmos d’estàtica ambiental, un escenari susceptible de ser habitat, aquesta vegada sí, per individus de comunicació vertaderament æfectiva:

L'Hallelujah o arròs amb fesols i llamps

Em vas tallar el pèl alabant als déus antics

ara em negues polsar els acords menors secrets dels reis

total per plaure les ordres d'un senyor que no et vol bé

Crida amunt i els teus llavis vibraran amb els sons verges

Santa Bàrbara, patrona de les tronades

Rebenta este putxero de fesols i llamps

que per picar a la mina ja tinc un bon nas de pam

a cabotades, a tort i a dret, obris parets, orificis i cabernet

Des de l'aire el meu perol vos fa l'ullet silenciosament

parlem una estona, deixam actuar i després calla i au

més simple i entretinguda que una ratlla de terme

l'hallelujah que sempre sona sense cura als claustres buits

la demagògia del rock a un cadafal roin de caixons

jo et dic el que hi ha, però per a que escoltar si no et va

El cor és gospel, fon ciris consumits, i arriba més enllà de l'eco

la cançó que s'escolta, si no sona, és el leitmotiv que rau

No pense en els teus pares, però comence la teua visita

que per això som tots del mateix racó obscur de casa

La ficció literària feta metaescriptura d'eix i assaig

una cosa concreta i difícil d'explicar, cansada de ser gargotejada

jo sóc el vostre home, però encara no ho sabem cap dels tres

Dos besets, bonica, que et vinguen bé, després ja saps,

sóc l'home per al teu xiquet, però que el crie un altre

no és per mi, sinó per ell, així tindrà algun referent minso

tant fàcil que resulta insubstancial, respirar és més interessant

i l'alè asfixiant procuraré que siga, per una miqueta., el teu

lleva la mà, llavat el pubis, pren en mà allò que et pertany

el viatge em crida abans de ser a casa, no enyora la coherència

així i tot prega perquè no s'acabe allò mal però conegut

Si creues la frontera que no siga per refugiar-te

pren la pistola a les mans dels amics i mor també pel matí

ara, adés i per sempre més, aiguallimó i cerol

que tanta orxata fa mal de vente, tan baix tan dalt

la dalla no balla com tralla que detalla ni baralla

més bé sorprèn i corprèn quan aprén i empren

tot vos dic lleuger, penjant per cordes que no acaben

no em feu massa cas, que per això ja està la tele

toqueu els acords que cregueu i deixeu-me estar

que les melodies me les sé de rastrera, lligadetes amb un fil

per a què allargar el que no té fi si no es veu on està la meta

supose que el meu taüt travessara a bots la línia de fons

i si no ho cregueu, no cal que seguiu llegint estes línies

Aprén a fer surf

Les putades venen en onades.
Aprèn a fer surf.
Tots tenim ferides, es llei de vida rebre un parell d'hosties.
Pero l'actitud emo de  fusar-les fins que es gangrene i calga amputar es estúpida.
Confoneu el pessimisme amb la intel·ligència.
Pa lo listos que sou, no folleu prou.
Prou del postureo de "la vida es un fàstic".
Serà la teua, pringao,  la meua vida mola.

Ja saps que aquest poema passaria

La xica de la camisa blava

La xica dels grans ulls blaus

La xica de la polsera blava

La xica de la falda psicodèlica

La xica del pèl rull i llarg

La xica dels llavis que no et cal obrir

Per sentir-los parlar

La xica del somriure etern

La xica de les ixes hospitalàries natges

La xica d'eixe ventre com de nadó

La xica de les cames llargues i morenes

Que acaben a uns peus

Amb un quelcom sensual

Et toques els rinxols frenètica

Rutllant el rull

Però les mirades furtives

Te les cace prompte i sé el perquè

Sí, tu.

Ja saps que aquest poema passaria

Entre nosaltres tard o prompte

Mentre em demanaves el foc

Per encendre't el cigarret

Jo pensava que el tenia a la pell

Fixes mirades entrecreuades

A un instant peculiarment llarg

Els teus extàtics ulls blaus

Els imaginava mig metre més avall

Mirant-me amb la mateixa intensitat

Tenint la meua ànima i voluntat

Entre els llavis i la nítida saliva

Els dits estan fets pels teus mugrons

Durs i valents tant com roents

Són un delit xuplar i mossegar

Com qui menja cireres

I llepa la llavor humida

Al repretar els teus pits

Olore les valls que he xafat

I enfonse la cara i el nas

No puc parar de pensar

Quan estiguen dansant amb l'aire

Quatre potes cap per avall

Ensumaré tot centímetre de pell quadrada

Passejaré la llengua pel teu ventre

Del coll avall i més avall

El teu lleugerament corb ventre

Ferm com les eres de cereals

Pastant com pa eucarístic

La carn del teu cul

Que menjaria a dentelades

I l'olor de la blava mar

Que em crida a tastar

Les aigües primigènies

De la vida i el goig

Com qui toca el més complexe

Dels instruments musicals

Sense partitura, improvisant

Una magna simfonia ad libitum

Per arribar a un apoteosi pirotècnic-festiu

Aclamat i de gran èxit entre el pubis

Sí, tinc foc per a tu

La veu que has callat

Vius al somriure dels estranys

dorms entre les branques dels parcs

crides al caliu del teu poble

als carrers freds s'escalfa la veu

el genoll el tens nafrat per la terra

on t'has agenollat,defallit i plorat

som la pols que van dur les estreles

i deixaren caure amb la seva pluja

la que et crida a no rendir-te i de nou alçar-te

més que malícia diria ignorància

que és més comuna que la primera

la dignitat en peu front als fusells

mira als qui l'apunten als ulls

perquè no obliden fàcilment la sinceritat

dels seus actes, paraules i pensaments

la força de la plaça que reclama

la metzina per a les ferides dels genolls

Aprenguérem a odiar-nos quotidianament

i ara ens trobem de sobte al mateix rastell

Si vols em dones les raons però no cal

jo sempre t'he estimat en secret per necessària

encara que sigues la més puta de babilònia

Els referents llatins,mediterranis, fenicis

són els teus desgraciada dida del teu poble

i ara per bruta t'han escanyat amb raó

aquells que no et volien sinó per lluir

i quan t'han tret el punyal has recordat

d'on vens i perquè et van parir

i si has de morir que siga tallant els caps

d'aquells que t'enganyen, et maltracten i et venen barat

La veu que has callat s'alça a la teua porta

a ta casa fa feredat l'enrenou que va augmentant

i et bonegarà ta mare, el teu fill, la teua plaça

sense pietat ni tendresa, ets el cucut que es va colar

al tendre niu de les cases humils i benestants

per fer fora amb carisma, promeses i diners

la covada dels fills legítims de la terra

la terra que els arrapa els genolls

fins cobrar el seu tribut atàvic de sang