El twitter de Joan Fuster.

Un vell llaurador (que no és Joan Fuster) xiuxiueja cançons a les seues albargines sense saber si aquestes realment l’estan escoltant. Les albargines, per la seua banda, també canten les seues pròpies cançons, i tampoc no saben si la resta d’albargines (entre les quals es troba el propi llaurador que, sense saber-ho, és una albargina més) les estan escoltant. El que a primera vista sembla un sistema de comunicació multidireccional i interconnectat, és en realitat un seguit d’emissions inconnexes i unidireccionals; el que semblen nussos reticulars són en realitat asteriscs aïllats; el que semblen nòduls són en realitat mònades; en definitiva: el que sembla una xarxa és en realitat una xarxa social.

Pel que fa al cas concret de Twitter: als somnis més inconfessablement humits de Joan Fuster ja apareixia una xarxa social que permetia l’usuari parlar exclusivament amb aforismes, tot polint el llenguatge de les ordinàries imperfeccions que presenta en la seua pràctica oral. A Twitter, l’escàs marge de caràcters carrega d’espontaneïtat unes sentències que en realitat han sigut meticulosament dissenyades, però que són presentades com incontenibles espurnes d’eloqüència. Un exèrcit de Fusters arquejant les celles front a la pantalla de l’ordinador, treballant nit i dia, incansablement, per un món sense botiges ni titubeig, sense espai per a la dubitació ni el neguit.

 Des del Còclave vos convidem a fer de la línia del temps del vostre Twitter – tal i com nosaltres hem fet de la nostra - un espai lliure d’aforismes, un no-lloc de serenitat, una pedania onomatopèica, un sorollós microcosmos d’estàtica ambiental, un escenari susceptible de ser habitat, aquesta vegada sí, per individus de comunicació vertaderament æfectiva: