Forats de llambrígol.

Últimament, sempre que vaig a dutxar-me, hi ha xicotets llambrígols negres ressecs apegats al terra de la banyera. Depén del temps que porten apegats s’en van amb el xorro del telèfon o no. Si es queden incrustats costen molt de llevar i he de rascar-los amb l’objecte més sòlid que tinc a mà: el telèfon, és clar. Mai aconseguisc despegar-los tots d’una peça, sinó que van desprenent-se pedaç a pedaç, i els pedaços fugen fluïnt com si fluïren tranquils per l’aigua d’un rierol. A vegades, quan ja estic dutxant-me, pense que potser s’ha quedat algun pedaç apegat al telèfon, i que potser m’estiga dutxant amb pedaços ressecs de cuc incrustat. La imatge d’una dutxa de llambrígols viscosos és inevitable i conseqüent. No sé d’on ixen els cucs. He revisat les juntes de les rajoles i no hi ha cap clavilla per on puguen esmunyir-se. Tot i així, potser seria convenient repassar-les amb una pistola de silicona. 

Mentre em dutxe, sona una de les meues cançons preferides de sempre, enterbolida pel soroll de l'aigua, l'antiguitat dels altaveus i la reverberació del lavabo. És molt gratificant quan una gran cançó ha sigut la banda sonora d’una bona temporada. I si la temporada ha sigut pèssima, encara pot pagar la pena gràcies a una melodia esborronadora. La contrapartida és que les temporades – bones o roïns – en les quals no arriba a marcar cap cançó, son com si no hagueren existit, de com d’insípides i asèptiques les recorde. És llavors quan em pregunte si realment recordem certes èpoques amb nostàlgia per la cançó que estavem escoltant llavors, si ambdues coses s’ajuden entre elles (si cada cançó clau obri només la porta del record al qual la vam relacionar), o si al remat les cançons poden assolir aquest poder independentment de les èpoques a les quals les lliguem.

 Hi ha qui diu que la memòria és benèvola, que quan pensem en el passat només ens venen enaltides les coses que paguen la pena; i la resta quasi ni ho recordem, o directament ho oblidem. No tinc més remei que donar-los la raó, ja que quan faig recompte, només em venen a la memòria (amb l’auditiva ja en tinc prou) totes i cadascuna de les cançons que m’han marcat.

 Però amb l’escriptura és diferent. L’escriptura (o almenys l’escriptura autobiogràfica in situ) trenca amb aquesta concepció del record. Aquell qui escriu sobre ell mateix, sobre els esdeveniments que li estan ocorrent, pren consciència del record en el moment mateix en el qual aquest s’està formant. Es podria dir que participa del procés de formació de la seua pròpia memòria. És més: aconsegueix viure el moment present com si fóra un record instantani, donat que està entregant-lo al seu futur jo – i a tots els potencials (per molt reduïts que puguen ser) futurs «tu» que el puguen llegir-. Viure el present amb la consciència que serà el record que tindras en un futur, amb tota la nostàlgia instantània que això comporta. O viure el present com si anara a ser el passat d’una altra persona (en un futur).

En definitiva, es podria dir que escriure sobre el propi present – per exemple, a un diari personal – és concebre d’una forma un tant més intensa el present com el que efectivament ja és: el passat del futur o, dit d’una altra manera: com viure eternament a l'extrem d'un forat de llambrígol.