Sobtadament torne a València, torne a Jesús, torne a casa mossèn Fenollar!
Torne a la vida normal, un més a la ciutat, alleugerat
Amb dol i agraïment t’has acomiadat d’aquest dessaborit estiu tant llarg
Creixerem molt i fotrem més
Treballarem dur i riurem de segur
Passejarem pels cims i nadarem a les gorges
Però mai més serà igual doncs ha mort
I no tornarà a reviscolar de nou
L’empelt groc a la branca blava argentada
Granotes de fusta s’enfonsen a la sèquia infinita
Amb el seu gutural crec-crec
amb la seua fútil fe amb la flotabilitat
assut és acrònim de l’eros i el thanatos
mai m’han faltat els rius i les sèquies a la vida
el fluir de les aigües, típiques al·legories
per alguna cosa els paradigmes ho són
Et cante aquest chau sense
melodia
I sense nombre, com voldria el mestre Mario
Ones venen ones van, mestre Vicent:
“quan creus que tens tot s'esmuny.”
“quan creus que tens tot s'esmuny.”
Bese aquest vers a la pantalla amb lascívia
Una i altra volta fent-lo el meu nou amant
Junt a la vella màxima de Delfos
Passaré nits en vetlla amb l’escut del Tirant
Riu amunt, vida avall
Ha mort per sempre el meu amor vital
La força que sempre m’ha emprés
El seny que sempre m’ha estret
I la visió abnegada d’una realitat
Mel amb fel
Perdut a un món d’opcions banals
Renegat d’una existència banal
Allò que hem perdut a les platges de Dénia
No ho robaren ni els pirates barbarescos
Allò que m’han furtat mai ningú ho sabrà estimar igual
Serà més valorat o aprofitat, pot ser, però mai tan estimat, necessari
He perdut tot el cor, mig seny i moltes llàgrimes
Ja no tinc a qui cantar només que al buit
Ja no sé que vol dir estimar per primera volta
Jo que sempre vaig ser l’enamoradís
Cap i mans els tinc ple de coses i pensaments per ser feliç
Però he perdut una nineta com l’ungla
I sense eixa companyia subtil tot és igual, ple que no
Totes les travesses he perdut de fa un any
I encara que no sé el resultat final
Entre els queixals i la llengua surant
El regust de pèrdua se m’ha fet constant
Açò és el final de mitja vida
Jo seré el botxí, però tu l’has soterrat
Corcant no només l’amor sinó la il·lusió
Jo mate l’amor de mitja vida, tu l’esperança en l’altra mitja
Amb un bes t’arrancaria tots els
tendons i els dolors
No vull vore’t però et busque secretament a tots els llocs
Ens estimaren sempre, ens odiarem de quan en quan
Però mai més ens voldran tant 
2 comentaris:
Valénsia sempre ens esperarà amb les avingudes obertes els caixers plens de pidolaires i els glops apegalosos, i l'estiu sempre s'acomiadarà amb les xiques en blanc i negre i ulleres de sol de cors xuplant pirulos mentre s'aguanten la pamela pa que no s'envole pel vent, i hivernarem a les nostres quotidianetats esperant que l'estiu que ve la vida es reanude de nou. Mentrestant, PAUSE i... a escriure?
Gràcies. A escriure no tant, ja que la promesa de ser l'últim poema a la persona que va adreçat m'ho impedia fins tindre material nou, "material" com una accepció molt ampla. Mira si fa que des de que el vaig penjar que no m'havia passat per ací i no sabia que hi havia comentaris esperant-me, i jo sense saber-ho! com m'agraden estes sorpreses que es van fent velles i quan per fi les lliges han perdut tot el sentit que en un principi tenien, innocentment!Ara tinc "material" nou, i és tot molt technicolor, la persona que va escriure açò i la que ara ho rellegix no em semblen la mateixa, ara crec en allò que ningú es pot banyar dos voltes al mateix merder. i com no, em fa somriure un poc més (marca de la casa). Que el rewind haja donat pas a un brusc pause i posteriorment a un monumental play, fa que pensar...
Publica un comentari a l'entrada