Un flexo dèbil – però que a la llum de l'obscuritat sembla un far solcant les profunditats de l’oceà – impacta sobre l’antiga pell groguenca del seu amant, tan vella que quasi es desfà al seu tacte. Les lletres estan plasmades com fent-li mal. Un negre tan profund i marcat que ruboritza, com flagel·lades d’una dominàtrix o com gravats a la pell d’una vaca amb ferro cremant.
Es deixa caure coixí avall, sense moure la postura dels braços que el sostenen amb tanta cura, quedant així a tan sols un nas d’ell. Un li ofereix les paraules, que derrapen al lexicó, i l’altre li fila les línies amb el moviment dels ulls, tal com es miren els amants en el moment precís que antecedeix el bes: d’un ull a un altre i de l'altre al primer, i així successivament... I aleshores sorgeix el bes: treu la llengua i, com si del tentacle d’un polp es tractara, la deixa caure sobre la pell del seu amant, assaborint l’essència de l’arbre de la qual prové, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de les vores de l’enorme serra que la va talar.
La tinta es difumina per la pell– ara pastosa – allà per on passa la llengua. Destruint. Recreant.
Envoltant en aquest eso-eròtic i expectant súmmum, comença a esmunyir el seu amant tors avall, melic a través.
Al matí següent, dormen. Un nu, amb el pèl desfet i en postura quasi esvàstica de cames i braços. L’altre prop de la seua mà, amb les pàgines obertes i doblegades.
Unes campanades greus i llunyanes els desperten.
Els lloms de tots els seus companys els observen entre estupefactes i com compadint-se des de l’estant.
1 comentari:
hombre !!
mr Burroughs heu penjat aquí...!!
m i magino que te a veure amb els textos sense "sentit" ,no ?
vaig flipar fa poc quant vaig llegir les seves teories sobre quel llenguatje era una especie de virus que en epoques paleo... havia parasitat el cervell huma i que l aparell fonador entre d altres n eren una consequencia
des de llavores els humans hauriem evolucionat conjuntament amb aquest virus
saluti!
Publica un comentari a l'entrada