La deconstrucció baptismal




" Señor, toma este corazón
y dame un corazón de niño,
un corazón que te ame,
un corazón que se alegre en ti,
que te imite y que te complazca"




1. Subdivisió

Sabeu perquè la crisma es diu així? Perquè el retor la colpeja fort amb el bat, i el nadó embolcallat amb la bateta ix disparat com un volant de badminton, i travessa la falsa cristalera que no conté cristalls, sinó una reixa molt afilada que subdivideix el nadó en 42 perfectes pastilles d’Avecrem que cauen ordenadament sobre els 42 plats que hi ha col·locats a la sala del convit adosada a la capella.



2. Deglució

Els comensals s’alcen dels banquets i passen ordenadament a la sala del convit i seuen als seus respectius seients i es demanen recíprocament l’estat aproximat de les seues respectives vides, un resum en 140 caràcters de les seues constants vitals des de l’últim compromís social al qual van ser convidats. Aquestes actualitzacions superficials han de ser correspostes amb un mínim d’interés fingit, o bé amb una broma alleujadora, en el cas d’un càncer terminal o un familiar mort. Siga com siga, es tracta d’una revisió col·lectiva, un exàmen multidireccional i fatídicament automatitzat (fatídicament perquè al remat el poder no és visible, sinó que s’ha diluit en la ment dels assistents (el mestre se’n va de classe, diu als alumnes que es vigilen entre ells durant la seua absència i els molt (posar ací el primer insult condescendent que tingues a mà) obeeixen), vestits amb l’uniforme de la superficialitat): així com l’escorxador – una figura tradicionalment “antisocial” – ha de dur el seu uniforme homol·logat per a manprendre les seues comeses, també els éssers socials s’han d’uniformar amb corbates i mitges per a no embrutar les seues ànimes en la tasca de la familiarització biopolítica (en aquest cas, la deglució del nadó subdividit). Ningú no desplega els tovallons al torcar-se la boca, inevitablement tacada d’ànsia assimiladora.



3. Reconstrucció

Al cap d’unes quantes hores el “padrí pollós” repartix cubicles de plàstic esterilitzats i cadascú li torna als pares la seua pròpia reinterpretació. Simfonia de pets, bramits i sorollets de viscositat calenta. La madrina recull totes les reinterpretacions i les aboca a una safa gran, formant un turonet considerable. La mare introdueix les seues delicades mans en la massa i comença a moldejar encara que siga una aproximació d’allò que una vegada va ser el seu fill, l’últim membre de la família que va acudir ingenu a l’existència, atret pels seus irresistibles encants, i que ara lluita per no desfer-se en una mousse fumejant de matèria orgànica aliena. Ai, ai el meu pobret i xicotet Frankenstein fecal, pobret, pobret ninot de merda, què t’han fet, pobret i indefens nadó de fang? El pare no pot suportar l’escena i vomita damunt de la “creatura”, tornant-li així el pneuma i fent que torne a respirar i a emetre uns plors insuportablement estridents.




"El alma de tu hijo
es ahora morada de Dios...
tan solo ayúdale
a cultivar su vida
con mucho amor"




Fi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Als pares se'ls permet educar nens indefensos amb les mateixes estupideses i tares amb les quals ells mateixos van ser contagiats. La família deriva al seu torn del sistema gens saludable de reproducció que segueix funcionant encara. Ara ja és possible crear éssers vius que no hagin estat tarats pels traumes del naixement i de la mort ". William S. Burroughs