Arribe a casa, la gran nit negra
Puje les escales escaló a escaló, lleuger el pas
Arribe a la meua cambra, no és la meua
La cambra groga al fons del corredor que no hi és
Veig el globus aerostàtic de forma infita surant a l’habitació
S’unfla i es desunfla al meu parer en banda de Möebius
Frega ara el terra, frega ara el sostre, rota i fa transl·lació
Jugue mentalment amb ell, ja no recordava com es manipulava la matèria
Com si sempre havera sabut i ara jugant accidentalment retrobe la telequinesi
Clar que en sabia! Perquè no ho faig més això?
Ara volen carpetes, ninots i papers en forma d’ocell, cap a fora, cap al corredor.
Perquè no hi ha ningú a casa? Sols les llums dels banys són enceses, ningú.
Als dormitoris i al saló, ningú, a la cuina i al rebost, ningú...a la casa.
O s’han anat depressa o ja no hi son més,
Mire el rellotge de roig reflex, les 2:21 no! Les 2:22.
Isc a la terraça, ningú.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
L’edifici on sóc, enfront de mi, a la trerrassa, les finestres on deuria ser el cel,
Tot de gaidó amb multitut de finestres amb llums i sense llums oscil·lant a la façana
Com un cub buit mig esfondrat amb vida i lògica pròpia
Son les 2:22, no hi ha carrer ni veïns, sols el cel de matinada.
I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.
Però tèbi com l’agost
La tènue llum celestial no és del nou Sol, són les grans Plèiades al cel.
Dues grans nebuloses d’argent blau ornamentades amb milers de diamants rutilants
Milers de punts de blanca llum,
Uns grans i d’altres infinitissimals però la mateixa llum
Dos fenòmens astrnòmics mai imaginats enmig del blau cel nocturn:
Un és tan gran i redó com dos llunes, 45 graus al cel, a l’alçada de la meua mirada
L’altre és la meitat però idèntic un poc més baix i a l’esquerre de la pantalla celestial
Ja sé, és la fi, esperava un quelcom més sorollós, més fastuós,
Encara que sí oníric i familiar, natural com viure.
Les autèntiques ja no hi són al seu lloc, ni cap altre orb.
No son les Plèiades bessones unflades aquesta gran visió,
Sinó les restes de la Lluna, les estreles i el Sol.
Els punts rutilants de la nebulosa són les titàniques partícules dels astres
Allunyant-se entre elles a inapreciables velocitats de mil·lions de quilòmetres-segon.
Ningú sap tampoc quin destí tenen al seu trajecte erràtic.
Tranquil·lament esfereït entre a la casa,
La llum del bany encara és encesa, em mire a l’espill
Tot clar, jo sóc un dels que duu la marca al front.
