Javier Corcobado és un cantant que, tot i aquestos temptejos amb la poesia maleïda (i amb l’experimentació musical, en altres talls), conserva el tarannà dels grans cantants melòdics del segle passat, aconseguint que alguns oïents despistats del gran públic s’aproximen a la seua obra i, potser al no trobar-se amb la lletra anodina que promet el format, li deixen als comentaris de Youtube (de la citada cançó) algunes perles com aquesta:
«Se nota grandemente lo vacío que está este tipo, la falta de vida, de alegría, de Dios. Simplemente, la falta de Dios. ¿Dónde están realmente la poesía y la melodía? ¿En sus palabras vacías? ¿En su soledad absurda? ¿O en su estupidez humana, al desear hundirse en su dolor sin sentido y llevarse consigo a otros vacíos más?»
Amb tots vostès, Javier Corcobado:
2 comentaris:
Déu, el crooner per exel.lència. Me'l veig davant un escenari de fons negre on les galàxies nàixen i s'evaporen en segons com gotes d'aigua damunt una paella calenta. L'entenc perfectament perquè jo mateix vaig passar fa uns anys per això, de ser un déu menor, però déu!, a ser un déu ateu i la solitud és aclaparadora. Les castanyoles podrien substituir perfectament a les trompetes de l'apocalipsi. Un gir interessant del cónclave, la crítica musical, o la presentació musical. Tal volta m'unisca i faça d'arqueòleg musical valencià lisèrgic, com un indiana jones de tripi amb castanyoles pel montgó.
M'alegre que t'agrade la cançó, Kamal. Ahir vaig tornar a ella i després de l'enèssima escolta vaig agafar per fi el significat xD (potser perquè estic ara enfrascat amb els santets de la Filosofia Medieval - lo de la carrera torna a ser circumstancial!-).
Frizo més que Freezer perque t'adherisques a "Con clave de Fu", i compartisques amb nosaltres els resultats de les teues investigacions sobre anarqueologia lisèrgico-musical! ; )
Publica un comentari a l'entrada