Incarnationis Mysterium (V)


De sobte em vaig veure fora de l’habitació, com expulsat per una força sobrenatural. Per les llums enceses del corredor vaig poder deduir que ja era de nit, però que encara no havia arribat l’hora del descans, tot i que jo em sentia en una altra dimensió, com surant en una nebulosa atemporal i inespacial. Durant uns moments vaig dubtar de si realment estava tenint una experiència divina, de si açò era l’avantsala de l’epifania que havia estat esperant tota la meua vida, fent-se palesa així la imminència del meu encontre amb Jesucrist o amb alguna entitat propera al nostre senyor. Llavors vaig començar a moure’m. No tenia la certesa d’estar caminant, em traslladava a velocitat de creuer, com al damunt d’una cinta transportadora. Potser els meus peus suraven a uns quants centímetres del terra, però una força estranya m’impedia comprovar-ho, la mateixa força que em projectava cap avant, envers un objectiu que a priori m’era desconegut. Al corredor bufava un estrany vent espectral que m’acaronava la cara a mesura que anava avançant, com el vent subterrani del metro, com si aquell corredor no tinguera principi ni final; cosa bastant estranya, ja que les portes que el dividien hi romanien tancades, tot i que s’obrien automàticament al meu pas, com mogudes per un sensor sobrenatural, i els coloms de la pau dibuixats als cartells que regnaven els seus cristalls se n’eixien del paper i sobrevolaven al meu voltant anunciant amb les seues piulades l’albirament d’una nova humanitat. Així vaig avançar una bona estona, obrint portes i trencant cantonades, com si aquestos corredors pertanyeren a un seminari de diversos quilòmetres de llargària. Al trencar la última cantonada, l’últim tram de passadís es va allargar considerablement a la meua arribada, fent-me palès així el caràcter flexible i modelable d’aquesta nova versió del seminari. Però, malgrat tot, jo no podia controlar aquestes modulacions, sinó que havia de sotmetre’m al seu imprevisible esdevenidor. Al final d’aquest últim passadís, en la paret que se m’havia quedat enfront, hi havia la porta d’una de les habitacions dels meus germans, cosa bastant estranya ja que, normalment, les portes de les nostres habitacions hi eren als laterals del passadís, així que, o bé aquesta porta havia aparegut del no-res, o bé no havia reparat mai en ella. Després d’uns moments interminables en els quals, a mesura que avançava vers la porta, aquesta s’allunyava, donant-me així l’angoixosa sensació què en realitat no estava avançant–, finalment, vaig aconseguir arribar al seu llindar. La porta es va obrir automàticament, com les portes del corredor, i l’interior presentava la disposició pròpia d’una parròquia, amb el seu crucifix, el seu altar i els seus banquets de fusta amb suports, també de fusta, per als genolls. En un d’aquestos banquets hi romania agenollat el germà Damià, amb un elegant vestit negre i un flamant alçacolls blanc, resant amb les mans unides i els ulls tancats. A l’irrompre a l’estança, va interrompre la seua oració i em va mirar. Em vaig apropar a ell i vaig començar a parlar-li. Les paraules em retornaven a l’oïda com si hagueren passat per un filtre de condensació: «Damià, he descobert mitjançant uns sil·logismes inapel·lables que eres l’encarnació terrena del Nostre Senyor, i això és per a mi un motiu d’incommensurable joia i irrepetible satisfacció. Un germà meu, precisament!». Però, tot i això, Damià romania immutable en la seua postura hieràtica, així que em vaig apropar un poc més, disposat a transmetre-li la meua eufòria davant tal descobriment: «No te n’adones del que açò significa? Tu millor que ningú hauries de saber el que tots els germans venim buscant ací, que no és una altra cosa que l’amor infinit de Déu, el teu amor infinit». Mentre pronunciava aquestes paraules alguna cosa s’estremia al meu interior, com si anara conscienciant-me de la seua importància a mesura que les anava dient. «Tots nosaltres acabem abastant-lo amb la consciència, arribant a aquella boirina primordial, però imagina’t la joia que suposaria poder arribar a consumar-lo físicament, poder arribar a fondre’s amb l’amor de Déu, amb la seua encarnació terrenal. Amb tu, Damià…» Llavors vaig començar a descordar-li els botons inferiors de la seua elegant camisa negra i, quan ja en duia uns quants, li vaig acaronar l’abdomen, i ell va accelerar la respiració. Tenia la pell llisa i calenta, i les costelles marcades. Mentre l’acaronava, vaig dirigir la mirada vers Jesucrist crucificat, que ens observava des de l’altar; concretament, vers la ferida que la llença del destí li va produir tot travessant-li el costat mentre hi era a la creu; i vaig pensar en com, després de la seua resurrecció, l’apòstol Tomàs li la gratava per garantir la seua identitat. Però llavors Damià em va retirar la mà i es va botonar de nou la camisa tot dient-me que això era pecat, que les meues estranyes figuracions no eren certes, però que, degut a l’estima que malgrat tot continuava tenint per mi (una mostra més de la seua infinita misericòrdia) no li diria res del que havia ocorregut aquella nit al confessor espiritual.  No em vaig veure amb valor de respondre-li res més apropiat que el silenci, així que vaig tancar la porta de la seua habitació i em vaig disposar a retrocedir, resignat i capcot, fins la meua. Les llums ja s’havien apagat, la qual cosa significava que ja ens havíem endinsat a l’horari del descans. Vaig arrossegar els meus passos a través del corredor amb una implacable consciència del seu pes, obrint i tancant amb cura les portes que el dividien, tot intentant fer el menor soroll possible. Els colors de l’arc de Sant Martí dels cartells no podien distingir-se a l’obscuritat. Després de travessar dos portes i girar un cantó, vaig arribar per fi a la meua habitació i em vaig gitar a dormir. A l’endemà, una taca em transcendia els pantalons tot espargint-se arreu dels llençols i el matalàs. 

Incarnationis Mysterium (IV)


Una bombeta dèbil, però que a la llum de la inquietant obscuritat de la biblioteca semblava un submarí solcant les profunditats de l’oceà, impactava sobre les pàgines groguenques d’un antic i gruixut volum. El germà Damià hi romania hieràtic, pinçant-se l’entrecella amb els dits índex i polze, en un quietisme intens que tan sols traspuava a l’exterior a través dels accelerats moviments sacàdics dels seus ulls. Em vaig apropar sigil·losament a ell sense cap pretext determinat.

    Què, Damià, com va l’estudi?

La pregunta va ressonar per tota la cambra, com fent-me palesa la seua impertinència, a la vegada que recriminant-me la gosadia de profanar aquell silenci sepulcral, reservat a la lectura de les innumerables escriptures sagrades disposades arreu dels estants.

    Molt bé, Jofré, molt bé.

Em parlava com si acabara de despertar d’un interminable coma, com si li haguera retornat la consciència després d’una llarga letargia, amb l’alleujament de qui torna a la realitat després d’un estrany trànsit. A un hipotètic retret intern per la inoportunitat de la interrupció li sobrevindria més bé el sincer agraïment de qui acaba de ser alliberat d’una trampa –o almenys això vaig creure llavors.

    Què estudies?
    Psicologia metafísica... Em trobava ara mateix estirant eixe subtil fil que uneix Plotino amb San Juan de la Cruz
    Ah, tot allò de la boirina?
    Sí, em pareix fascinant, com dos autors separats per tants segles de distància van aconseguir filar un discurs tan semblant, però a la vegada tan diferent, sobre l’experiència de l’ascesi. No ho sé… és com si en realitat hagueren estat emesos simultàniament, però cadascun en la seua respectiva època. Entens el que vull dir-te? –mentre m’explicava tot això, el seu rostre es projectava amb l’emoció arrabassadora de qui sent una enorme i sincera fascinació per allò de què parla. Em va semblar fins i tot que les seues pupil·les anaven dilatant-se i comprimint-se a mesura que modulava la intensitat de la seua enfurismada prosòdia.
    És clar, Damià. T’entenc a la perfecció. El tema del pas de la racionalitat a la fe és molt aclaparador, precisament perquè tots l’hem viscut en les nostres respectives experiències.
    Però només ells el van saber descriure d’una forma tan sublim, tan… com et diria? Tan encertada. Però tens raó, tots l’hem viscut a les nostres vides, i jo me’l vaig imaginar d’una forma semblant: abandonar la senda rocosa de la racionalitat, que ja de per si esdevenia bastant tortuosa, i arribar de sobte i per fi a la planúria de la fe, envoltada d’una boirina densa i centrífuga que traspua fulgors iridescents… –va dir, intentant representar aquella boirina amb els gestos de les mans.
    Sí, Damià, és una imatge molt bonica i suggeridora.
    Perdona’m Jofré, estic un poc monotemàtic… Com que m’has trobat capbussat de ple en la boirina…
    Ah, no et preocupes! Perdona’m a mi per la interrupció…
    I a tu, com et va amb l’estudi?
    Molt bé, la veritat! Intente no atabalar-me massa.
    Això anava a dir-te! Et veig molt tranquil…
    No cregues, Damià… És com un fre que m’autoimpose, precisament, perquè tinc molta tendència a l’acceleració.
    Doncs a mi això ja em pareix una gran fita. Tan de bo puguera jo polsar eixe fre!
    La veritat és que va molt bé, i no només per a l’estudi, sinó per a tots els aspectes de la meua vida. Però no t’equivoques: no és cap capritx, és més bé una necessitat.
    I em pots cedir alguna clau, algun xicotet secret pel qual començar? –em va dir somrient.
    Clar. Et saps aquell acudit del secret de l’eterna joventut? –i, com que em va dir que no amb el cap, em vaig disposar a explicar-lo: – Doncs es troben dos amics de la infantesa i un li pregunta a l’altre: «Com pot ser que et mantingues sempre tan jove? Quin és el secret de la teua eterna joventut?», i l’altre li respon «És molt senzill: tracte de no dur-li la contrària a ningú», a la qual cosa el primer reacciona amb incredulitat: «No m’ho crec! No pot ser! És completament impossible…», i el segon respon amb resignació: «Sí, segurament tens tota la raó…».

Llavors ambdós vam esclatar en una rialla continguda ja que, tot i que no hi havia ningú més, sentíem que, de totes formes, no era correcte estar tanta estona xerrant a la biblioteca. Així que, conscients de la perllongació de la nostra interessant conversa, ens vam disposar, per ambdues bandes, a concloure-la amb diplomàcia.

    Veig que, com els Sants Pares de l’Església, has sabut destriar la vessant positiva de l’estoïcisme –em va dir afablement.
    Espere que pugues aprofitar ni que siga un bri de tal descobriment sense precedents –vaig respondre amb una lleugera ironia.– Ja no et moleste més. Que et seguisca anant bé l’estudi.
    Igualment, Jofré, ens veiem a la classe de cant.

I així és com va transcórrer exactament aquella conversa. No hi ha ací espai per al més mínim marge d’error; la precisió està garantida, ja que, des que va finalitzar la conversa, no vaig poder deixar de reproduir-la mentalment, com una oració: des del principi fins el final i da capo de nou, durant tota la vesprada, fins ben entrada la nit. 

Inefable inefabilis est

caminar
carrer amunt carrer avall
grans edificis
milers de finestres buides
plenitud de somnis (buits també)
pedalada:
acció giratòria en 3ª persona
no permet trencar cadenes engrassades
tàndem-cohesió
equinocial-conexió entre tots dos
inefable inefabilis est

Comunquiste

de colonos i colònies
i perfums de lavanda
de natius i cantimplores
(y canales no contratados)
de músiques de club en pistoles
i finestres amb telèfons i trucades
de taxistes amb cadàvers
i de llunes amb monocles
de corbelles segadores
i de l'ombra del blat
de martells al brandar ferro

Labstep

la la la la la la la la
latitud, longitud
latitud, longitud
-------------------------
sinfonía macabra

la la la la la la la la
bromista tubercle
caragol velocity

la (x8)

ampelt racional
|contamina| vitamina
|contramina|

CNE. Transcripció literal N

Dripping + colors diversos = extintor roig
pero no, això no és aixina!
paRALELEBÍFIDUS ESTUPEFACTUS
PER A LA RELACIÓ DE CONCIÈNCIA AMB
els eruptes inintenigibles com a idioma
projectat en un projector desaprofitat
DIU: "Haguerem Tingut que fer
uns dardosssss...!"...
els pares influencien percepcions alienes
(I tot això i la tia es queda mirant-te)
en LA MESURA EN QUE LA
FRASE ANTERIOR ÉS MENTIRA
la talla clàssica es fundix amb boles brillants
No ho sé. No podem saber-ho...
peRQUE LA METÁSTASIS VA EXPANDINSE
i EL SIONISME VA COAGULANT-SE
i EL CADAVER VA DESCOMPONENT-SE (I OCUPE MES FRASES DE
parla'm en valencià i alalalalalong!!!

Incarnationis Mysterium (III)


A Déu no se’l pot mirar a la cara. Ningú no ho ha aconseguit, però és que ningú no podria aconseguir-ho mai. I no perquè esdevindria boig –com de fet ho esdevindria–, ni perquè defalliria –com de fet defalliria–, sinó perquè, simplement, ningú no podria assimilar mai, des d’una raó finita com la nostra, la disposició divina dels seus trets. Tal és la incommensurabilitat del seu poder. D’una forma semblant, ningú no podria escoltar mai la seua sagrada veu. Alguns creuen que sí, fins i tot entre els germans: afirmen que, de qualsevol altra forma, Déu no ens podria fer arribar els seus consells, ni guiar-nos per tant al llarg de les nostres vides com de fet ho fa. Evidentment, hi estic completament d’acord: el que escoltem a les nostres consciències al llarg de les nostres vides és efectivament la paraula del Senyor, però no en la seua pròpia veu, sinó en la nostra, la que tenim dins, la veu de la nostra consciència, i açò es deu precisament a aquesta impossibilitat d’escoltar directament la seua veu. D’una forma semblant que amb el visionat de la seua cara, hom embogiria, correria sense rumb fix amunt i avall amb la llengua fora, les mans a les orelles i els timpans esgarrats, perquè la veu de Déu, si és que en tinguera cap, abastaria unes freqüències que, no només no serien audibles per a l’oïda humana (precisament per com d’extremadament i insuportablement audibles hi serien), sinó que tal vegada no tindrien cabuda al nostre món terrenal. Si, de totes formes, hom puguera escoltar la seua veu, en qualsevol cas, no parlaria una llengua articulada en síl·labes i paraules com la nostra, sinó que seria més bé un freqüència còsmica i eterna; un so indeterminat o, més bé, una vibració més que no un so; una vibració a la vegada vocal i consonant, a la vegada acolorida i perfumada: una vibració sòlida, al cap i a la fi. Tal és el caràcter inefable de la seua veu. Tot i així, Déu, en la seua infinita benevolència, i conscient de la nostra infatigable tendència a imaginar –i de l’irrefrenable deler que la motiva–, ens ha concedit un aguait de correlació, un xicotet centelleig de correspondència, en atorgar-nos el superb do de reproduir, amb el nostre imperfecte cant, ni que siga almenys una mil·lèsima part de les infinites harmonies que poblen la seua inefable al·locució divina. Tot açò era el que em venia al cap durant aquelles classes de cant gregorià en les quals les veus de tots els meus germans, esdevingudes una sola, acaronaven els meus timpans i travessaven cadascun dels porus de la meua pell. Era llavors quan la sensació que s’albirava durant les menjades abastava el seu punt més àlgid.

Ja des de la primera sessió, vaig sentir la irremeiable necessitat de posar-li cara a tot aquest conglomerat de vibracions (bé sap Déu també de la nostra tendència a la iconicitat), una cara que m’ajudara a focalitzar la meua veu junt a la de tots els meus germans, en aquella columna hipersònica que havíem esdevingut conjuntament. I, de forma completament arbitrària –o almenys això vaig creure en aquell moment– vaig elegir la cara del germà que tenia enfront, que no era un altre que el germà Damià. Va ser així com, sessió darrere sessió, la seua estampa, de peu i amb el cançoner entre les mans; amb una ona airosa a la franja i el mentó lleugerament poblat; amb el cap suficientment ajupit com per llegir bé les cançons, però a la vegada suficientment erecte com per focalitzar la seua emissió, va esdevenir la representació facial de tota aquella conjunció harmoniosa. El símil no va tardar en formar-se a la meua ment, de forma quasi automàtica, a poc a poc, com una epifania de cocció lenta. No ho vaig haver de rumiar gaire, ja que em sobrevenia constantment amb la lògica flagrant i irreversible d’un argument ontològic: si el rostre de Damià aglutinava la totalitat de les exultants consonàncies que ens feien evocar l’inefable veu del nostre Senyor, llavors, l’inenarrable rostre del segon bé podria haver trobat la seua representació terrena en el rostre del primer.  


Incarnationis Mysterium (II)


Als cristalls enterbolits de les portes que separaven els corredors havien penjat uns fulls blancs on hi havia dibuixat el colom de la pau sobrevolant un acolorit arc de Sant Martí, i a la part inferior una llegenda que resava: «Respecta el descans dels germans». Però, tot i l’imperatiu, el cartell era més descriptiu que no prescriptiu, ja que la tendència natural (tant als corredors com a cadascuna de les estances del seminari) era envers una serenitat tranquil·la i una cooperació fluida, natural i espontània, que acabava desembocant, al remat, en una convivència tranquil·la i afable. Aquesta pulcra germanor adquiria una de les seues manifestacions més flagrants a l’hora de les menjades, amb els seminaristes asseguts ordenadament a una única i llarga taula que travessava tot el menjador. Era llavors quan es podien comprovar visualment, hom diria que quasi es podien tocar amb les mans –i de fet tots podíem aprehendre’ls espiritualment– els fluxos d’afabilitat que corrien dispersos entre les nostres ànimes: des del germà que et feia arribar l’estri allunyat, fins a la mesurada però a la vegada enfurismada conversa del dia, en la qual, mentre el pa nostre de cada dia alimentava austerament els nostres recipients, els somriures i els afectes alimentaven, per la seua banda, els esperits que els habiten. Una sola taula, una sola columna d’amor que s’estenia per tota la cambra, però composta d’un conjunt d’ànimes jovials i benèvoles que, amb les seues espurnes individuals de divinitat interior, contribuïen a formar el sagrat mosaic de la nostra col·lectivitat: una multitud limitada, efectivament, però composta de fragments d’un amor il·limitat, d’un amor infinit, la sagrada estima del nostre Salvador, que habitava i habitarà per sempre en cadascun de nosaltres i no en porció, sinó en totalitat indivisible i omnipresent, tot fent-nos partíceps de la seua essència. El cos de cadascun dels germans havia esdevingut -o, més bé, sempre havia sigut una sucursal d’existència immaculada, i cadascuna d’aquestes sucursals s’interconnectava entre si, formant un teixit inamovible, una xarxa iridescent que ens connectava espiritualment, independentment d’allà on estiguérem. Durant les menjades, però, en estar tots els nusos de la xarxa físicament tan a prop, aquesta brillava amb un fulgor insospitat, abastant les seues màximes quotes d’enlluernament. Jesús Nostre Senyor Crucificat ens observava des de la paret del menjador, i semblava donar-nos la seua muda aprovació. Tots i cadascun de nosaltres, per la nostra banda, teníem la perpètua i afalagadora sensació d’estar fent allò correcte, d’haver arribat per fi a casa, com si el destí al qual havíem estat dirigits tota la vida s’haguera materialitzat per fi. I no ens produïa el més mínim vertigen, al contrari: ens sentíem d’allò més còmodes, d’allò més reals; ens sentíem nosaltres mateixos, com si de sobte haguérem arribat a l’etapa en la qual el camí ja està per fi asfaltat (tot i que de bon gust haguérem continuat transitant per l’estret i dur corriol de la vocació incondicional), almenys així ho vam posar en comú a la xicoteta festa de benvinguda que els germans em van preparar amb refrescos el primer dia a l’habitació. Amb tots aquestos pensaments a la ment, i sense poder deixar de somriure en cap moment, vaig seguir menjant i conversant cerimoniosament.