Der Golem (1)


- I també diuen que quan se t’apareix sona com un violí… dins el teu cap. O siga, que no està tocant-lo ningú en eixos moments… (o almenys no està tocant-lo ell), però que sona un violí.   
- Tu sí que tens el cap com un violí.
- De veres, ho han dit tots els que han ingressat, que la última cosa que escoltaven abans de quedar completament inconscients era una sinistra melodia, un violí tocant notes molt agudes i estridents.
 - Mare meua.
- Estem maleïts, xicon. La desgràcia plana sobre nosaltres. Està escrit fins i tot a la paral·laxi estelar.
- Va, no sigues exagerat! No només es ceba amb la nostra gent, també s’ha endut per davant uns quants forestals…
- Jo no sóc exagerat, però és que tot plegat resulta excessivament paradoxal. Fixa’t que el seu autor el va crear per al seu propi goig!
- Maleït viciós sadomasoquista, quina mania de no tindre mai prou!
- Va passar fa molt molt molt de temps, vora almenys quatre o cinc segles. Es coneix que el tio era un alquimista clandestí de molt de renom, fabricava popper de primera al seu laboratori ocult a l’interior de Santa Anna –perquè Santa Anna està feta de moltes capes, això ho sabies, no? Des dels troglodites fins a l’actualitat això ha sigut un punt tel·lúric de l’hòstia, sempre han passat coses rares o les coses rares que han passat a la contornà han tingut el seu origen allí. I açò que estic contant-te era de quan encara hi havien sefardís d’ixos. Total, que estava com una regadora, obsessionat en construir-se una màquina sexual perfecta. Tenia totes les parets plenes de papers amb esborranys de la mola, mentre a poc a poc anava construint-la a un cantó, amuntonant fang, amb parsimònia però amb persistència: primer la forma general (altura per amplària i profunditat), després els trets més marcats (els muscles, el coll, la mida del cap, la separació de les cames), i finalment va començar ja a confeccionar els detalls: un dit del peu, l’orella esquerra, una polla, una altra polla…
- Una altra polla?
- I una altra i una altra. Quatre polles li va fer!
- Quatre? No en tenia prou en una?
- Es coneix que no. Quatre li'n va fer, inspirant-se en els canelobres jueus ixos. I sempre erectes, clar! I la última cosa que li va fer va ser eixe pentinat a lo He-Man… Total, que arriba el dia assenyalat, quan Urano passa per Venus o algo aixina, el tio es clava dins d’un rogle de foc i pronuncia les paraules màgiques que animen la massa inerta tot insuflant-li vida fins convertir-la en el que avui encara és.
- I quines eren les paraules màgiques?
- Jo que sé, alguna merda hebraica... I en això que el Gòlem cobra vida, el viola quatre vegades i s’escapa trencant la falda de la muntanya.
- Hòstia quina brutalitat, no?
- Molta. Total, que vagarejant pels horts arriba a la wishkeria.
- Un moment, al segle XVI ja existia la wishkeria?
- Home, la wishkeria porta molt de temps ací, però bé, posem que va estar molt de temps vagarejant pels horts, uns quants segles.
- I ara que ho dius, al segle XVI ja hi havia popper?
- Això dóna igual. Siga com siga, finalment va arribar a la wishkeria, i quan van vore el seu potencial el van atrapar. El van tindre lligat de cap i peus com un pobre Prometeu encadenat: mig d’atracció turística, mig de xicon dels recaos.
- Hòstia, com el gegant d’El Romaní?
- Més o menys, però aquell tenia més feina perquè al Romaní la clientela és més diversa, ací nosaltres puguem vindre a la ruta a fer-ho debães, però venia molt bé, per exemple, per a plegar les bragues de tota la casa i aplacar els morosos i els gallitos vacil·lons que se’n passaven amb les putes. I així va estar molt, molt de temps, fins que finalment es va avorrir i va començar a insinuar-se als clients, nugat i tot. Ja podien tancar-lo en l’habitació més hermètica i amagada que la seua lascívia petrificada bategava per tot el club i clar, van haver de tornar-lo a amollar a la intempèrie… Diu que es va tornar loco quan el van intentar expulsar, que va incendiar l'edifici i va matar a un fontaner tirant-lo nuet des del balcó, però al final van poder amb ell…
- I això ens porta a l’actualitat. Ací és on va vindre a parar, precisament, a la Ruta Rosa.
- Efectivament.
- Em cague en Déu, si és que sempre ho arrepleguem tot, hòstia!
- No cal que ho digues!
- I què creus que significa? Perquè aquestes coses sempre signifiquen alguna cosa: la repressió externa? La repressió interna? La força de la normativitat? La criminalització de la sicalipsi? La SIDA? La immunitat criminal de l’Estat d’Israel?
 - No ho sé… La única cosa que sé és que és una gran putada.
- Dis-los-ho als companys caiguts... Demà podem ser tu i jo els que amaneixquem cara avall a una cuneta...
- Però, que podem fer?
- No se m’ocorre cap altra cosa que simplement estar a l’aguait… Tan de bo puguérem desgalvanitzar eixe tros de fang, tornar-lo a deixar inert com un robot desen…
- Shhhht! Calla!
- Què passa?
- Estàs escoltant el mateix que jo?
- El què? Jo no escolte res!
- Fixa’t, això no son…? Merda! Això no són les notes d’un violí?
- Què? Oh, merda…
- Ah no, és un cotxe amb Camela a tota hòstia!
- No em dónes ixos sustos, fill de la gran puta!