Con clave de Fu (#2): Música dispersa i perfecció lírica

La música i la poesia sempre han anel·lat mitocondrialitzar-se recíprocament al llarg de la història de l’art: Els poetes, trencant-se el cap per dotar els seus versos de musicalitat, i els cantants per acompanyar els seus acords amb lletres que concreten una figuració que la música, en la seua condició de llenguatge sensorial, només pot suggerir o deixar a la completa subjectivitat de l’oient.

Només en uns pocs casos s’ha aconseguit arribar a una cohesió total, tot fent que la lletra esdevinguera un instrument més (tornant-la així un instrument sensorial, un llenguatge universal), i que la música potenciara totes les seues capacitats semàntiques (tornant-la així un llenguatge articulat, un instrument de comunicació literal). El cas de Música Dispersa és un d’ells.

Potser haver viscut la Barcelona hippie de finals dels anys seixanta els va ajudar a alcançar aquesta fita, ja que, entre les moltes convencions que aquella revolució psiquedèl·lica estava disposada a enderrocar es trobava, com no, el llenguatge pròpiament dit.

Amb una ingestió prèvia d’àcid, els hippies aconseguien obtindre moltes formes alternatives de comunicació: una comunicació extrasensorial mitjançant una connexió còsmica amb el fluxe de la matèria o una empatia panteísta envers la naturalesa, una comunicació sensorial mitjançant l’aclaparació tàctil o el sexe lliure, però també una comunicació articulada en una llengua completament bàrbara (des del punt de vista de la lògica) amb la qual entendre’s perfectament amb els combregats que es troben en el mateix estat alterat de la consciència.

Ara imagineu-vos-ho: estem a finals dels anys seixanta, anem fins el cul d’àcid i ens posem a parlar un llenguatge semblant al dels nadons (potser, parlant en termes de Huxley, als nadons encara no se’ls haja tancat l’embut i aquest siga el llenguatge de la vertadera intel·ligència lliure). Llavors algú es posa a tocar una flauta travessera que ens fa projectar-nos i dissoldre’ns en corrents freqüencials que ens condueixen a un turó primordial. Fins i tot els neutrins peguen darrere en fulgors ectoplàsmics com a rates quàntiques d’Hamelín. La cosa esdevindría alguna cosa més que un simple taral·leig i, des de dalt del turó, segur que aconseguiriem allò que la NASA i els Beatles mai han pogut aconseguir: posar-nos finalment en contacte amb els extraterrestres.

Con clave de Fu (#1): Corcobado sense interruptor de Déu.

A nadie és la cançó que canta Déu des de la seua solitud cimera, després de l’autodestrucció de la seua pròpia creació. Un cant desconsolat davant les nefastes espectatives d’una eternitat turmentadora de la qual la seua ara inoportuna immortalitat mai el deixarà escapar, amb l’única companyia d’un profund sentiment de culpa (per fi tasta la seua pròpia medicina!) que no podrà deixar de sentir, degut al fracàs del seu experiment fallit. Així, aquesta cançó esdevé, al remat, una bella i depressiva blasfèmia en la qual Déu és abandonat a la seua pròpia sort a un infinit de desolació eterna on el final que li va sentenciar Nietzsche es converteix en un anhel inabastable.

Javier Corcobado és un cantant que, tot i aquestos temptejos amb la poesia maleïda (i amb l’experimentació musical, en altres talls), conserva el tarannà dels grans cantants melòdics del segle passat, aconseguint que alguns oïents despistats del gran públic s’aproximen a la seua obra i, potser al no trobar-se amb la lletra anodina que promet el format, li deixen als comentaris de Youtube (de la citada cançó) algunes perles com aquesta:

«Se nota grandemente lo vacío que está este tipo, la falta de vida, de alegría, de Dios. Simplemente, la falta de Dios. ¿Dónde están realmente la poesía y la melodía? ¿En sus palabras vacías? ¿En su soledad absurda? ¿O en su estupidez humana, al desear hundirse en su dolor sin sentido y llevarse consigo a otros vacíos más?»

Amb tots vostès, Javier Corcobado:

Cant a la que l'entenga

Alçar-se de nou a un lloc que no coneixes
a una casa d'acollida temporal, amable i totalment aliena
amb una careta al teu costat, com acabada d'estrenar
i un tebi cosset davall les flassades estovades i rebolicades
com d'estrena, però de dia de nadal, amb uns bons padrins.
Ajeguda de costat, com deixada caure gràcilment
estirada amb la naturalitat de les seues corbes
que es pleguen i estiren més enllà d'una malla espacio-temporal
i el tacte furtat a les flors del meu jardí a la seua pell
la poca llum de l'aurora et fa encara més aclaparadora
et reconec per un instant, Dànae, entre els llençols i els tons daurats
Assedegat de nou d'un vi que no recorde des d'anit.
Recorde, un poc, la conversa sobre el pimentó torrat...
i la incommensurable col·lecció de vídeos porno del Vicent
a Salomé ballant la dansa dels set vels a una abadia del Canigó
i alguna referència curta a algun director italià mort fa temps
dels antics estudis sobre la depravació sexual dels pingüins adelaida
el corrupte món dels certàmens musicals i dels cacics dels pentagrames
de com es couen les taronges la nit de la foguera al coll del porquet de sant Antoni
de com el món ens ha unit i ens ha separat...i res!, ací estem i ací casualment ens hem trobat!
No cal que et desperte, crec, o millor, intuïsc
de fet dubte de fer-te un bes
senzill, tendre, amb un regust ja d'enyorança
l'enyorança pel que em compartit atrotinadament
com píndoles concentrades nostres
subministrades en repetides i intenses dosis,
em quede amb això
i alguna cosa supose que et dixaré.
No sé si ens tornarem a vore
això no ho decidisc jo,
ni sé qui ho fa i m'agradaria saber-ho...
Un bes no costa res, al blanc front perfumat
quan tanque la porta espere no desvetlar-la.
Al carrer el sol del matí em llepa la pell
em reconforta i alhora els sorolls m'alteren sobremanera
i pense que ja hi ha massa drames al món
i més a la tele que no als teatres que tanquen
i que ja no estem per això i per allò
i que sí, som com un riu que fluix
(cap on no sé, el que importa és el cabdal)
i ara fluïsc avinguda avall buscant un bus
i es veu a distància que somric, marca de la casa
per res en concret i per tot en general.
Sóc l'embranzida d'un riu torrencial,
el mediterrani a la tardor.
Coneix-te a tu mateix, píndola de bades, ...de res!