Les grans Plèiades


Arribe a casa, la gran nit negra

Puje les escales escaló a escaló, lleuger el pas

Arribe a la meua cambra, no és la meua

La cambra groga al fons del corredor que no hi és

Veig el globus aerostàtic de forma infita surant a l’habitació

S’unfla i es desunfla al meu parer en banda de Möebius

Frega ara el terra, frega ara el sostre, rota i fa transl·lació

Jugue mentalment amb ell, ja no recordava com es manipulava la matèria

Com si sempre havera sabut i ara jugant accidentalment retrobe la telequinesi

Clar que en sabia! Perquè no ho faig més això?

Ara volen carpetes, ninots i papers en forma d’ocell, cap a fora, cap al corredor.

Perquè no hi ha ningú a casa? Sols les llums dels banys són enceses, ningú.

Als dormitoris i al saló, ningú, a la cuina i al rebost, ningú...a la casa.

O s’han anat depressa o ja no hi son més,

Mire el rellotge de roig reflex, les 2:21 no! Les 2:22.

Isc a la terraça, ningú.

I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.

L’edifici on sóc, enfront de mi, a la trerrassa, les finestres on deuria ser el cel,

Tot de gaidó amb multitut de finestres amb llums i sense llums oscil·lant a la façana

Com un cub buit mig esfondrat amb vida i lògica pròpia

Son les 2:22, no hi ha carrer ni veïns, sols el cel de matinada.

I el cel és un poc blau, de principi de matinada hinvernal, clara.

Però tèbi com l’agost

La tènue llum celestial no és del nou Sol, són les grans Plèiades al cel.

Dues grans nebuloses d’argent blau ornamentades amb milers de diamants rutilants

Milers de punts de blanca llum,

Uns grans i d’altres infinitissimals però la mateixa llum

Dos fenòmens astrnòmics mai imaginats enmig del blau cel nocturn:

Un és tan gran i redó com dos llunes, 45 graus al cel, a l’alçada de la meua mirada

L’altre és la meitat però idèntic un poc més baix i a l’esquerre de la pantalla celestial

Ja sé, és la fi, esperava un quelcom més sorollós, més fastuós,

Encara que sí oníric i familiar, natural com viure.

Les autèntiques ja no hi són al seu lloc, ni cap altre orb.

No son les Plèiades bessones unflades aquesta gran visió,

Sinó les restes de la Lluna, les estreles i el Sol.

Els punts rutilants de la nebulosa són les titàniques partícules dels astres

Allunyant-se entre elles a inapreciables velocitats de mil·lions de quilòmetres-segon.

Ningú sap tampoc quin destí tenen al seu trajecte erràtic.

Tranquil·lament esfereït entre a la casa,

La llum del bany encara és encesa, em mire a l’espill

Tot clar, jo sóc un dels que duu la marca al front.