vulgofòbia

Universitat d'Enlloc, 32 de Mai de l'any que ve.
Fragment de la conferencia del Dr. H.C. Nobody Hearshim:

"Com va dir Alan Moore, "abans, els joves que volien viure aventures, es feien a la mar; ara monten un grup musical buscant fer-se famosos". La cosa ha evolucionat, les noves tecnologies han permès que ara eixa cerca de la fama puga ser mes senzilla, exposant-se al mostrador mundial d'internet.
Abans, pera fer-se a la mar, calia tenir suficient fortalesa i valor pera fugir de casa. Al segle passat, calia tenir talent per a esdevenir famós. Ara, qualsevol xiquet de catorze anys pot, al menys, intentar-ho.
Es llavors quan ens trobem que el percentatge de la població que vol destacar sobre la resta es alarmantment gran. Al no tenir que assumir cap risc al exposar-se en blogger o en myspace o en youtube, tot aquell que vullga, pot.
El que empentava abans als mariners joves i als artistes era, entre altres, allò que empenta ara a la majoria del jovent: la vulgofòbia, la por a la mediocritat.

En la societat actual, on prima l'individualisme, el model a seguir es una persona triomfadora, guapa, rica i famosa. La por a ser mediocre, a no destacar, a fracassar; s'ha estès mes forta que mai en la societat actual. Es un fenomen ben estudiat per sociòlegs que en la societat protestant anglosaxona, el fracàs personal era la prova de no ser escollit per Deu, provocant sentiments de verdadera angoixa en la persona mediocre. Actualment els motius son els mateixos, l'individu vol triomfar i no pot, esdevé mediocre i cau en depressió. En eixa depressió, recreant-se en la seua angoixa, busca i rebusca una manera d'autorrealitzar-se. Es per això que, hui en dia, tanta gent exposa en internet versos que han trobat en xicotets fragments d'idea repartits per el seu cervell. Alimenten així l'esperança de que algú els llegirà i els admirarà, triomfant finalment, deixant per fi de ser mediocres anònims."

ara va la que ens toca a dir per a sentir que la puta nit ha estat prou satisfactària

el mocador s'ha consumat amb el té fred
ella s'en ha anat a dormir en el ex massa pronte
me te iual la ralleta roja que aparexi baix de les paraules incorrectes
sempre em fa l'ullet per a arribar a ningun lloc
em parla en veu baixa amb un murmull complice
em parla en vers diacritics sense dir res
en una veu sugerent, com dient "au a jugar baix dels llençols"
es com un "envide i tuque" en un tres un sis i un cuatre sense lligar
el hamster corre i no para de raonar
corre i corre i no arriba enlloc
estic ara mateix enlloc
els mallorquins no ho dirien millor
new york, no podria un hamster viure millor
en el puto new york
ens peguen trompaes a la paret
volen dormir i no saben com
la pantalla esta bruta de no sabem on
la bursa s'apega a la pell
de tanta merde que trau
i aixina esta el puto percal
que tu vols follar en qui no estiga mal
i es en qui esta mal en qui millor es follar
i asi ten vas a ta casa
a cascartela en un video de Liz Vicious
cascartela es un plaer
es una habilitat autologica, antropologica
inerent a l'esser huma i tan simple com ferte una palla
cara la pantalla
anem a seguirla
no vaig a separar les manes del teclat
els dits son lletres
els meus moviments, poesia
tot caducifoli i perenne
com les fulles del taronjer
que cauran, no pases ansia
pero d'asi a que caiguen...
anganyat com el dimoni de petrer
ma quedat asi fet un femer
sense ganes de cascarmela
i en ganes de matar que no sas que
agarrar a un puto humano
i rebentarli l'esternon per dins
com un puto alien
¿a tu no te passa mai
quan vas a pixar en un bar
i estas alli, en la verga fora
i vols pixar pero no pots pixar?
pos en eixe estat, en la polla a l'aire
en ixe estat de vulnerabilitat
es quan el dones conter
que hui, tampoc te la mamaran.
i aixo es tan deveres ara com quan fou escrit
la carn vol carn
i tu me la vols mamar
i no sas com

Somie una era

Somie una era inabastable i ondulant
Somie encatifada per milions de flors
Somie de gràcils pètals grocs i taronges
Somie com el vent les fa dansar sota el Sol
Somie amb una forta sentor a sofre
Somie milions de pètals incandescents
Somie un camp explosiu de flors sulfurades
Somie que m’ajec i faig un ramell, amb cura
Somie amb les nues tiges a la mà aspra
Somie com els pètals de sofre es freguen mortalment al ramell
Somie que et faig un regal merescut, efectivament, a tu
Somie com somrius amb agraïment i et corresponc
Somie mentre ballen els pètals de sofre del ramell a les teues mans
Somie com el vent les acarona compulsivament mentre rius satisfet
Somie com aquestes apleguen al punt d’ignició per fricció
Somie amb una meravellosa bola de foc que ho cobreix tot
Somie com s’escampa el foc per l’era fins deflagrar totes les flors
Somie que somrius satisfet al terra com a pila de cendres
Somie com obris la teua boca, ara de sutja, per parlar fums
Somie amb la sentor d’abans de sofre volatilitzada
Somie com dius:
- Sí, aquestes eren les que jo vaig sembrar durant temps sense adonar-me’n.

Segon plat

Sentiments envassats (al buit) en llàgrimes sonores.
Voler ser molt i no ser res.
Pensar que eres suplent,
que estàs a la banqueta,
que jugues en segona fila...
sentir-se important (com qualsevol altre),
saber que no et necessiten.

நேஉஸ்

Ella viu a uns pisos mes amunt. Puge a sa casa amb qualsevol excusa, pero quan entre allí encara sóc sols una visita. Salude a la gent del saló, repartida als sofàs, arropits baix les mantes a quadres. No els resulta còmoda la meua presencia, malgrat ser prou habitual.

Salude un tio lleig i estrany que em sona, pero no havia vist mai allí. (¿d'on ix este?) Li done un poc de conversa mentre la espere...

Seiem en l'altra saleta, a les menudes butaques, mes íntimes, junt a la tauleta. Comence a ferme un canut amb ella asseguda a l'altra butaca, al meu costat.

Ella em somriu, ho sap, pero s'en va a viure amb el nóvio.

El tio lleig seu a la seua butaca (en serio ¿d'on ix este?) Es besen.

M'alce corrents, dissimule com si recordara que tenia pressa...

-me'n he d'anar

-i això?
-Pregunta-m'ho quan vaja borratxo

M'agafa del braç, mira al tio lleig.

- es un rollo i au

- pero es suposava que tenies que plantar-li'ls en mi
- esque en tu... no vull un rollo i au...


Ens abracem i note la meua galta contra la seua pell fresca. El tio lleig desapareix (ací ja no pintes fava), Tot al nostre voltant desapareix. No queda mes percepció que ella i jo i la seua pell fresca contra la meua galta. Intente parlar en un nuc en la gola. Les paraules “quan et canses em tires de ta casa que jo em passaria ací la vida” no ixen mai de la meua boca, massa paraules. Escolte al fons del seu pit els batecs sords del seu cor fent-se cada vegada més i més forts. Son colps forts que fan retumbar tot el meu cos, cada vegada mes forts... i mes secs... com les trompades dels obrers picant una paret...

Els obrers del pis de baix estan picant la paret que dona just al capçal del meu llit. Ella s'ha transformat en un coixí. Tinc el cervell acostumat a somiar amb ella, que viu a uns pisos mes amunt, i això que jo visc a un àtic...

Encara note la galta fresca per el contacte amb la seua pell.

Cadàver non exquisit 2

La segona va darrere
cadàvers mutilats sobre la taula
babegen peperoni amb bambolles sulfurants de metastasi retroactiva en un espai que no hi es
en perífrasis cúbiques de letàrgia acompassada
de les rimbombàncies rebotants com una bola loca en una catedral barroca
les setes seques creixen sobre sorra sugestionada iconoclàsticament
passa-li la pilota a qui vinga darrere
les coses clares i el xocolate express
la rata-pardal
alça la mà, tanca el puny, i crida per trencar el cel: pimentó!
i Melanie en prime-time diu: cogolla’m! cogolla’m!
i teles verborrèiques apilen lletres en paraules que formen frases que no tenen ningun sentit
els telepròmpters s'enredren en un maremàgnum de conceptes
powerpoints repetitius s'envien constantment entre usuaris repetitius
tatuatjes en llengües de plasma pedagògic retrocedeixen tubularment cap a la glàndula pineal del coneixement falaç 
i els arguments deshumanitzats fan que les finestres col•laboren i amb les seues persianes engrandixen la nostra estupidesa
la reverberació de la vibració de l'exaltació dels neurotransmisors saltant de neurona a l'altra com si fugiren de les idees
atomoturbines mentals en cubicles blancs
les nostres corones son en realitat cendrers
i les nostres paraules moren en ser produïdes per un cervell granul•lós ... i sec.

Tots al mateix blog

És meu, tot meu, tot el meu contingut
Que no necessita de pàgines en blanc 
Ni de pàgines de píxels per surar a les xarxes socialment inexistents, 
alterades ments de connexions fredament metàliques 
A la vanitat feta cables de terrible coltán
Esquemàticament verticalitzades de la @ al . i fi
Llibres lliures naveguen amb paruales que comencen en 1 i acaben en 0
I no saps on et porta l’espiral de dos dígits, 
A uns poemes que ballen entre espurnes i bytes
A unes cançons que es regalen vanidosamente a la xarxa
Sons elèctrics d’instruments elèctrics que resonen als camps elèctrics neuronals
La justa mida de la qualitat és el Kb/segon
No vibració a una capsa ressonant
La veu es distorsiona per efectes en pestanyes
No són vent recobert de fusta i cartílags.
És veloç, global, gratuït… i pretenciós
Tu ets artista amic perquè exposes o sents?
I el que sents és quimioelèctric, d’acord,
Però al circuit tancat de la teua ment
La teua ment compartida per cables de besos, cabells, crits, dents
Les esfereïdores i sensuals vides, multituts diferents, primfilats pel mateix embut,
Guardes les teues arracades, pintes i malsons a una capsa, idèntica a la del veí.
La teua vida al mateix sac que la resta
La teua bogeria, la teua aventura, els teus desacords i contradiccions originals
Tota experiència única retransmitida per una única finestra.
El teu treball és realmente gran, el mitjà ho és massa.
Enhorabona, ja ets l’home del S.XXI.

Cadàver non Exquisit 1

La primera frase
del tungsteno al pleistoceno
quan les neurones se'n van a Valdelinares
els netocitosforios ballen la conga
més lluents que les jaquetes de Monleón
i si te foten la retina, TE FOTS!!
escriu esta frase per a omplir
allò que no puga plenar la trasnhumància
tan inherent com els vapors mentolats
que exhalen els borregos a les portes del metro
tan insubstancial com els records de ments post-esquizofrèniques
plenant-se de pols aquàtica viscosa surant sospesa de fil formol
una ment en blanc, plena de goig
en les personalitats personalitzades en cossos aliens
i telefonant a la gran inmundícia humana:
"Información gratuita:
El móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura
"